Jo esbufegant i per mandra deixant enrere los carrers del darrer poble que va trencar-me el cor. Perquè hi ha comarques que et fereixen i són sagrades, com la Terra Alta. Jo he viscut i treballat quatre anys gloriosos de ma vida a la Terra Alta i hi torno cada tardor només per contemplar los seus cels. Recorro a peu camins que enllacen pobles i en arribar la nit entro al sac i m’adormo sota el mateix cel del migdia. Lo silenci solemne de la Terra Alta és acollidor. I en despertar, los meus ulls resten clavats al mateix cel que unes hores abans m’embadalia. I el silenci persiteix com los bancals de vinya combaten la canícula dels estius més feréstecs.
La mare d’este país viu a la Terra Alta, però tinc present que som un país de governs mesells.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!