Les dites populars són una font de saviesa important. N’hi ha certament d’elaborades. I sorprenents.
M’agrada llegir les dites perquè recullen l’experiència dels homes i les dones, dels pobles i les nacions, i tenen una forma gramatical senzilla, precisa, clara, directa. La saviesa és així.
Les modes actuals mos inculquen certs pensaments que mos costa entendre i que mos resulten confusos, estranys, malgrat que hom pretengui que això no és ben bé així. El mateix Dalai Lama -em comentava l’altre dia l’amic Boada- va dirigir-se als occidentals per dir-los que ells (natros) ja tenien el seu Déu, la seua religió.
Vivim temps confusos. I convulsos. En silenci? En por? Cadascú a la seua manera, oi?
‘La por guarda la vinya’, però no es pot viure amb por. Això no seria just, ni bo, ni cert, al cap i a la fi.
Cal ser assertius i veure-hi clar. Santa Llúcia. I que l’atzar de la bona sort mos somrigue amb complicitat. La bona.
La recepta potser seria aquesta: Un grapat de l’arròs de la perseverança, acompanyat d’un bon raig d’un oli d’oliva, a fi que mos retorne l’aire i la voluntat de progrés sempre que mos calgue.
Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!