És precís parlar de la tristesa quan realment se’n tenen los motius. És precís que diga que a voltes -i va de veres- he sentit com la pregària m’ha salvat d’una llàgrima que no haguera pogut soportar.
He llegit a un informe que a banda de tot, arrossego un dol. ‘Un dol no resolt’. Allà. Allà al paper. I és cert: tinc un dol que em fa plorar quan hi penso. Perquè és un dol d’adolescència, d’aquells anys on morir no tenia sentit.
Després de soterrar l’amic mort vaig anar a viure a Girona. A treballar. A excavar un jaciment que si voleu vore museïtzat podeu fer-ho. A Sant Antoni de Calonge.
Vivíem a la Travessia de l’Auriga, a Girona. En arribar de la feina, em dutxava, prenia el bloc de notes i el bolígraf i baixava a Los Padules a fer canyes i a escriure. Tenia la mort de l’amic tant recent que hi havia voltes que no podia escriure. Només bebia i esperava a la Georgina que aparegués amb la seua rialla. Aleshores, jo dissimulava el dol. La cambrera em mirava com si endevinés de què anava tot allò.
Han passat més de vint anys i ara un informe diu que tot allò no va passar de llarg. Que mai s’ha despenjat de la meua mirada. I és cert que la memòria d’aquell amic arqueòleg mai ha deixat que em tragués el dol. Sempre estarà amb mi i les meues circunstàncies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!