Veníem farts de cervesa de blat,
amb les panxes que pareixien bots,
i a les roques del port pixavem
i de seguit enfilavem pel carrer del barranc
fins a sentir la ferum dels tarongers
per a recordar les nits d’un altre temps.
Ingenus, però sabuts, mos volíem
i detestavem la llum del sol
com l’àliga detesta deixar els Ports
per embestir conills als Secans.
Embriacs d’esperances,
bohemis i endrapadors de fems,
cadascú recorria el seu silenci
tot amarat d’un record arreu.
Som -som encara i per sempre-
la llavor del cirerer i el gos apedregat:
Lo xiscle del vent i la remor de la mar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!