I
Aleshores, quan tot paregue que ve a morir, a rompre’s i a acabar-se, un altre principi t’esperarà.
II
En el fons ets conscient que l’intuïes, el fet, però encara no tenia color, ni gust, ni claror. No tenia nom. Era com una ombra que t’esguardava el pensament allà on anaves. Vas dir-te: ho faré així! De seguit, però, vas adonar-te que les coses no esdevenen com les pensem, sinó com són, com es presenten, amb les seues qualitats i els seus temps.
Vas estimar tant aquell projecte que vas intentar escriure’l, definir-lo, fins i tot dibuixar-lo. Aquella era la teua il•lusió, no en parlaves amb ningú. Pensaves: ‘si ho dic, no es complirà’. Presoner de les teues creences i supersticions, pensaves que hi tenies tot el dret del món, caigués qui caigués.
I al cap de pocs anys vas començar a intuïr que les pors no et deixaven ser feliç. Mai abans t’havies atrevit a creure -amb la mateixa certesa que un dia morirem- que el mal que havies provocat t’acabaria arraconant cap a una infelicitat tant evident com real, als ulls del veí.
III
A la fi, la teua ambició propia dels homes ignorants i febles t’ha foradat els budells i et sents trist: ets, ara ja sí, l’aparença d’un cert orgull que provoca vergonya aliena. Un mer detrit. Un fantasma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!