Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

14 de maig de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Les eleccions a Catalunya-Principat – Tomb dretà i espanyolista, davallada independentista

El Parlament de la Generalitat escollit representa un tomb vers les polítiques dretanes i d’ordre dins les esquerres (PSC, 42 escons, 27,96%) i dins l’independentisme (Junts, 35 escons, 21,61%). És un gir d’avenç i majoria estatalista, encapçalat pel PSC, fruit de la davallada de l’independentisme que perd la majoria de vots i parlamentària (59+2 escons, 43,62%), malgrat els 3 escons incrementats per Junts. Una forta patacada del republicanisme d’ERC (20 escons, 13,68%) i del revolucionari de la CUP (4 escons, 4,09%). Comuns retrocedeix (6 escons, 5,82%) tot defensant un govern tripartit de les esquerres liderat pel PSC/Hard Rok. PP recupera (15 escons, 10,97%), Vox se sosté (11 escons, 7,96%), mentre aconsegueix representació l’extrema dreta xovinista i xenòfoba d’AC (2 escons, 3,78%). La participació (57,94%) ha estat superior a la de 2021 (51,29%), l’abstenció (42,05%) inferior (48,70% a 2021). El cens és de 5.460.337 persones amb dret de vot, de 8 M de població, on 1,2 M no tenen la ciutadania i estan excloses de votar. El bloqueig a l’hora d’aliances governamentals és real si es respecten les propostes polítiques econòmiques i socials o les que comporten les llibertats nacionals, com autodeterminació, referèndum i república. Un atzucac parlamentari en uns carrers desencisats i poc mobilitzats. Una senyal de recomposició profunda de les estratègies i les forces polítiques.

 

La independència ha deixat d’estar a l’ordre del dia en el curt termini. L’aritmètica parlamentària no permet la restitució del president a l’exili, ni un govern d’obediència catalana, serà l’hora estrafolària d’un govern transversal, com va situar en un moment Illa/PSC?

Una aliança entre el PSC i Junts, disposa de la majoria suficient (77 escons), un programa econòmic compatible, similar en les grans infraestructures i privilegis al gran capital, ans un partit o l’altra hauria d’arraconar la contraposició nacional, a costa de dilapidar el gruix de les seves bases electorals i socials. Això sí, gaudeix del beneplàcit dels poders patronals.

Un acord del PSC per governar, amb el suport d’ERC i Comuns, un tripartit ajustat de 68 escons, evidenciaria contraposicions flagrants en polítiques econòmiques (Hard Rok, Aeroport, Carreteres), socials (RBU, Subsidis) i nacionals (autodeterminació, referèndum, independència).

Una conxorxa del PSC amb PP i Vox (68), trastocaria el precari equilibri en el Congrés espanyol.

El guany del PSC de 42 escons queda lluny dels 52 de Pascual Maragall el 1999, en canvi és significatiu que hagi guanyats en vots i escons. L’escenari econòmic i polític no és com el del joc de l’Oca. No es pot tornar a la casella de sortida (Independència, ja!) com si res. L’experiència d’aquest anys ha conformat una massa minoritària però suficientment àmplia i resilients, per persistir en desitjar i reclamar millores socials i avenços a les llibertats, en referèndum, autodeterminació i república.  

L’independentisme ha retrocedit al no aconseguir executar els anhels de ruptura estatal. L’Estat ho ha impedit per la força de la repressió. Tanmateix el conflicte de la plurinacionalitat, l’autodeterminació i la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol no està resolta, segueix viva i cercarà el camí d’alliberament, a no ser que l’Estat aconsegueixi una derrota clara i contundent que integri o sotmeti aquest 43,62% de població poc disposat a resignar-se.

Aquest anys, dins els límits de les obstruccions i repressions estatals, la població catalana sobiranista i independentista, ha fet diferents experiències que convé estudiar i extreure’n les lliçons per a la propera etapa. El pujolisme/CiU aliat amb el PSOE o amb el PP/Aznar. El tripartit de les esquerres entorn el PSC/Pascual Maragall i Montilla amb ERC i ICV-EUiA. El lideratge del catalanisme independentista per part de la dreta catalana des de CDC i Junts (amb incrustacions d’esquerres). El temps de l’aliança de Junts i ERC. El de la investidura de Puigdemont amb el suport de la CUP. Deu anys d’ascens sobiranista, independentista i republicà que culminà en el pic de referèndum 1 d’octubre de 2017 (Independència i república). El tomb a un lideratge de l’esquerra del catalanisme, entorn ERC, primer amb un pacte polític amb la CUP, immediatament amb una aliança governamental d’ERC amb Junts, o d’ERC en solitari al govern. Tanmateix la metabolització del post 2017 o de la independència decidida però no consumada, està resultant indigesta.

El jovent més combatiu i revolucionari també ha experimentat amb la CUP. Les ruptures a les seves joventuts forma part de la dificultat en combinar lluita i proposta política actual amb construir alternativa republicana, social i revolucionària, ben fermada en la classe treballadora. El Procés de Garbí de la CUP necessitat incorporar la clau estatal i l’europea a l’estratègia i a l’acció política. El distanciament respecte la ‘tàctica d’EH Batasuna’, enterboleix les aliances, com la incomprensió de la realitat i la funció dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT.

L’Aurora vàrem proposar el vot a les tres candidatures que han davallat, CUP, ERC i Comuns, en aquest sentit contribuirem, tant com sigui al nostre abast, a la valoració crítica d’aquests resultats, així com expressem la disposició a formar part en establir una estratègia entre les forces sobiranistes, republicanes i autodeterministes que inclogui compromís i acció política.

L’acampada pro palestina a la UB genera gran expectació i força entre el jovent universitari. Malgrat l’amenaça de desallotjament de la JEC han mantingut les tendes i activitats sense entrebancs. Un èxit lloable d’aquest jovent i de la causa Palestina. Som a la setmana de la Nakba (15 de maig), enmig de la barbàrie militarista sionista d’un Estat d’Israel immers en un genocidi destructor. Rafah és un nou símbol de que l’esmentada seguretat i dret a la defensa d’Israel, forma part d’un ordre mundial de les multinacionals, en crisi, indesitjable i perjudicial per les classes treballadores, els pobles i les dones.

El dissabte 18 de maig, manifestació unitària Nakba, a 17 h, Pg. de Gràcia/Diagonal de Barcelona.

Centenari Lenin. La lluita de la concepció del món, de les idees, el coneixement, l’existència i la natura, és una constant en la defensa de la filosofia del marxisme, el materialisme i la dialèctica. Educar el pensament en la relació i les contradiccions de la teoria i la pràctica, és aprendre de les ciències naturals i de la metodologia científica. Hi dedica l’estudi “Materialisme i empiriocriticisme” (1908): “Pels materialistes (segons Engels), la naturalesa és allò primari, i l’esperit allò secundari, mentre que pels idealistes és tot al contrari”. “El pensar i la consciència -diu Engels a l’Anti-Dühring– són productes del cervell humà”. El món material i perceptible pels sentits, del que formem part també els homes, és l’únic real”. “La llibertat no resideix en la somiada independència davant les lleis naturals, sinó en el coneixement d’aquestes lleis i en la possibilitat , basada en dit coneixement, de fer-les actuar d’una manera regular per a fins determinats”. “El lliure albir no és, per tant, segons això, altra cosa que la facultat de decidir amb coneixement de causa”. Tom 18, Ed. Progreso, Moscou.

14 de maig de 2024

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!