Un dels meus carrers favorits d’Alcanar és lo carrer que jo anomeno ‘costerut’. És lo carrer que porta a l’església. Quan vaig a missa entre setmana sempre munto pel carrer costerut, on sovint hi ha la presència d’algun gat que fa vida al ras o a la teulada d’aquelles cases humils d’este carrer que m’estimo.
Al poble, a Les Cases, hi tenim ‘lo pati dels gats’, que des de que l’amo el va fer envoltar d’una tanca de ferro hem anat perdent la constum de referir-nos-hi. Los gats no hi entren, però la vegetació verda hi roman, persisteix malgrat les dècades. Ara hi ha dues barques de pesca esportiva.
‘Lo pati dels gats’ era un indret concorregut per la colla quan érem menuts. S’hi solien amagar coses prohibides, com lo tabac o revistes de dones nuetes. Però no s’ha de confondre lo ‘masturbatori’ del barranc amb ‘lo pati dels gats’ que, de fet, està al meu carrer, a la vista de qualsevol.
Tots los pobles tenen los seus espais profans. Tots sense excepció. Son los llocs, potser camins, potser parcel·les abandonades, on hi passen coses solemnes. Solemnes per mundanes i, alhora, d’una reputació que obligadament ha de passar desapercebuda, com totes les coses realment trascendents en esta vida.
‘Lo pati dels gats’ acollia secrets, acollia aquelles primeres pipades de Fortuna o Gold Coast, los licors clandestins de les nits d’embelat, potser algunes trobades furtives. Jo hi tenia un d’aquells dipòsits de detergent de Colon o Ariel per a que les papallones gegants (aleshores encara hi havia papallones) hi fiquessin los ous i en nasquessen més d’una infinitud que restaven immòbils, que podies prendre amb la mà ben oberta.
Este bloc no podia morir sense anomenar ‘lo pati dels gats’. Jo no sé què en serà del Solcades quan jo more, però mentrestant encara té corda: Fotografies, poemes, totes les meues llampades. En fi. Ja no sé què més dir, de moment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!