Esta vesprada la mar estava calmada. M’hi he llençat d’una revolada i n’he gaudit ben bé una hora, tot nedant i capbussant-me, amb la lluna creixent al sostre del cel que poc a poc s’enfosquia i l’horitzó de blancs i blaus tènues esdevenien ombres calidoscòpiques, sense mirallets, sense reflexos. En adonar-me d’aquella solitud completa, la música de l’onatge se m’ha fet present. I quan he sortit de l’aigua m’ha sorprès adonar-me que no corria un bri d’aire i s’hi estava molt gust, a la intempèrie, malgrat la nit que despuntava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!