Qui menja sopes

No veig la relació entre la cafetera i el trellat en l’expressió ‘estar com una cafetera’. Però sí que podria acceptar una aproximació entre la ingesta desmesurada de cafè i el dit trellat, tot i que en este cas mos salva, als cafeters compulsius, la tècnica que fa possible el descafeïnat. Són tècniques que desconec com altrament desconec la virtuositat de la Coca-Cola Zero o els Donuts light, per posar dos exemples universals, però sospito que tot plegat és una simple qüestió de treure o posar, com aquell qui enlloc d’afegir sucre al cafè prefereix beure-se’l al raig.

Jo sóc de cafè a soles i amb got, ben llarg i reposat. Als bars n’has de dir ‘americà’ i així i tot esperar la sort que no te’l serveixin amb got de carajillo. O pitjor, amb un dit més d’aigua que el convencional i a córrer.

Un dia vaig saber que a Itàlia m’hauria de ressignar a prendre a soles el cafè, car allà només hi val el cafè de mig dit. Amb comptagotes, com hi ha Déu. La mirada -preciosa però aquella volta incrèdula- d’una enyorada amiga de l’Emilia m’ho va fer descobrir en el seu dia.

El cafè no deixa de ser una sopa. Per mi, té la mateixa categoria que una sopa de ceba, de timó, de romaní o de galets, per exemple. I això és així, potser, perquè del plaer de sucar el pa al cafè no se n’ha parlat mai amb aquella cerimònia que mereixen les menges solemnes, que són les domèstiques, les que si m’apretes diria que encara s’estilaven als temps de la ‘Bona cuina’ del Pastellé.

Una tendència historiogràfica -potent però poc reeixida- procura rigorosament apropar-nos a l’àmbit d’allò quotidià, domèstic, casolà. Es parla de la microhistòria, sempre possible interpretant les fonts i els objectes en el seu context espai-temps. Aleshores, fem trascendir els costums en relació a les necessitats i els recursos.

A casa, per exemple, ma iaia sempre esmorzava pa torrat amb cafè. Sempre. Quan jo arribava amb la bossa del pa del dia, ella que se’n feia la part per a passar-lo pels fogons i sucar-lo tot seguit en un got sencer de cafè. Si el pa no era del seu gust, ho tenia en consideració. Els pans, com els cafès, calia que fossin d’aquella manera i no d’una altra. Per això, l’arribada de la ‘baguette’ suposà una molèstia, una arronsada en relació al tallat o a la barreta de mig de sempre.

Dècades més tard, això mateix de sucar el pa al got de cafè vaig vore que ho feia un insigne pastor de la Ribera d’Ebre al bar del seu poble. Aquella imatge em va suscitar uns records tant entranyables per mi que acabà motivant una bona amistat amb aquell vilatà, tot i que mai li vaig anomenar el cafè. Tanmateix, d’aquelles converses que t’ensenyen més que els llibres, com se sol dir, en guardo una de relacionada amb aquell cafè.

De fet, més que una conversa, caldria referir-me al gest de sucar el pa al cafè: ‘Este pa me’l baixo jo de casa. Aquí lo que fan bo és lo cafè’. Gloriós i punt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *