Rellegir Pedrolo (i 5)

Fa uns dies em referia a en Calders i en Pedrolo a propòsit de la semblança prodigiosa en la ventura d’un personatge en un conte de cadascun d’ells, ‘La verge de les vies’, d’en Calders, i ‘L’home que va tenir la desgràcia de néixer a Vilagran, de l’escriptor de la Segarra.

Les narratives d’en Calders i en Pedrolo es desenvolupen a redós de personatges que afronten el seu medi. No s’hi enfronten, sinó que més aviat s’integren d’acord amb les circunstàncies donades.

Per això, les imatges que susciten ‘atrapen’ el lector en un marc on s’eixamplen les possibilitats de canvi alhora que els personatges esdevenen limitats per una voluntat aliena, per unes circunstàncies absurdes, potser, o estressants.

En Calders explora aquests límits d’una manera tant penetrant i enginyosa que traspassa els límits de la realitat per construïr símbols. O metàfores, millor. També ho fa en Pedrolo.

En Pedrolo, així mateix, explora els límits dels seus personatges, però segons el meu parer, els seus personatges són més plans, les seues circunstàncies són més domèstiques en el sentit de ‘normals’.

‘El Mecanoscrit’ és, potser, l’obra que més s’apropa als límits caldersins.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *