Cohèlet

Jo no tinc converses normals amb en Boada i és una sort. A voltes mos enramem massa, però, i fem volar els coloms o allò que se’n diu ‘el trellat’ amb una certa elegància i poca volada, en general.

El cas és que l’altre dia vaig descobrir que el meu amic no acostuma a tenir converses sobre llibres, ni temes bíblics (‘politiquejos’ de pa sucat amb oli a banda, val a dir-ho, així mateix). Això va de la manera que va el Whatsapp. A batzegades. A rampellades.

Si jo només converso de llibres i episodis bíblics amb en Boada, la incògnita de la nostra conversa queda resolta: Les afinitats literàries mos uneixen.

I d’una persona sàvia sempre en treus l’oli ‘del raig’. Per això, quan li vaig comentar la voluntat d’emprendre una altra volta l’Antic Testament, tot demanant-li referències dels manuals dels quals m’he servit en les anticipades ocasions, em respongué amb una sola paraula: ‘Cohèlet’.

Solemnitat. Atenció, vull dir. Així s’acabà la conversa, pràcticament. M’adormí amb esta proposta.

L’Eclesiastès és un dels Llibres considerats Sapiencials. Me’l conec, val a dir-ho, o l’he llegit, si més no.

El cas és que sospito que el meu amic m’incita a que comenci el viatge per un indret de la geografia pentateutica que no havia previst. Com si obrint esta porta, em resulti més senzill deixar-me seduïr per les següents, sense pensar-hi gaire, sense amoïnar-me pel temps ni ‘l’espai’. Viure el present i deixar-me endur pel plaer o la curiositat. Anar fent.

Té la seua lògica, si penses en el text. En el Cohèlet, vull dir. En fi: ‘Si non è vero, e ben trovato’. Ja vorem on anem a parar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *