Tothom coneix l’aforisme d’en Fuster sobre la manera seriosa de llegir. I hi ha lectures lleugeres, amenes i d’altres que es fan pesades, fins i tot insolents. Suposo que qualsevol lector comparteix esta premisa.
Jo relleixo els Evangelis, els Psalms, en Pedrolo i la Rodoreda. I de l’Espriu, Laia, sempre poc abans de l’estiu. En poesia, Las personas del verbo, i l’Estellés i en Martí i Pol. Poca cosa més, si es tracta de començar i acabar.
Però de totes les relectures, dels rampells que m’evoquen amb més urgència el desig i la sort de tornar-hi amb unes ganes renovades, sobresurt sempre en Pedrolo. Perquè té la virtut d’acollir el descontent.
Com el fet de reviure el capvespre rogenc amarat de la desolació d’Èsquil i la imatge o el desig visceral d’un necessari atzur favorable al pap. Sense límits: O pluja o vent. Pedrolo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!