Carrers mullats

Per bé que la ciència mèdica avança i és una sort, l’efecte dels medicaments fa molt suportable aquest meu dolor intercostal que, de fet, és un esguinç. Val a dir que no tinc cap fisura a les costelles: Del contrari, ja m’han advertit que la situació ‘de repòs’ seria més trascendent. No hi vull pensar.

Per això, esta tarda, havent dinat, amb el cap ben enterbolit a causa de l’efecte dels calmants, he pres l’abrigall necessari per fer un tomb pel poble, avui que era moll, i recórrer tota la platja del Marjal per assaborir esta mica d’hivern que ens ha deixat el 2018, car no confio gaire que tornem a gaudir d’este fred tant bo i esta pluja tant generosa gaires dies més.

Jo sóc més de boira baixa que de núvols alts i prims. Més d’agost que de juliol. Més de xopar-me que de cremar-me, en fi. Per això entomo ben feliç i resignadament el fet de viure a la Catalunya tropical, anhelant a estones la pròxima escapada a la Catalunya atlàntica.

Fa poc vaig fer un test en línia sobre el model de país ideal per viure en relació amb el clima. Se les saben totes. El resultat fou el Japó. I què en sé jo, del Japó? Ben bé res, la veritat.

Del Japó no en sé res, però d’art en sé alguna cosa. Alguna cosa suficient per saber que la pintura que més m’agrada és la dels pintors post-impressionistes com en Van Gogh, per posar un exemple famós. O Ricard Urgell o Joaquim Sunyer, per posar dos exemples catalans.

Justament avui ho pensava quan, mentres passejava pel passeig vora el mar, tot ben banyat i polit, he recordat aquell pintor dels meus favorits que diràs que aprofitava els dies de pluja per sortir a fer la feina. A París. Edouard Cortès, es deia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *