Les tardes bones
són les dels dissabtes.
Fan de bon treballar,
car hom imagina
que són les més cares,
les que permeten lluitar
amb un cert avantatge.
També ho són, ai l’as,
les dels diumenges.
La diferència entre ambdues
rau en la incertesa
i la sensació de velocitat.
Per exemple:
Hom coneix la dita
‘fer dissabte’,
com si el diumenge,
perquè és mandrós,
assolellat i vell,
no pogués canviar mai
en dissabte.
I això és sagrat: És cert.
El diumenge espera
aquell que ahir es despistà
o es va passar de rosca.
Comptat i debatut:
La qüestió és no avorrir-se.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I tant que sí!
Perquè el dissabte és dia de repós, santificat i beneit pel Creador (Gènesi 2:2, 3; Èxode 20:8-11). De posta de sol a posta de sol, el sant shabat… Regalat a tota la humanitat, per a recordatori etern de que som majordoms aquí a la terra.
Això de “fer dissabte” és un altre exemple -dels molts- de la persecussió que hom ha patit si no era “bon cristià [catòlic i romà]”. L’apostasia no reconeix el 4t Manament de la Llei de Déu.
Ara, que ja som al primer dia de la semana (diumenge), es pot dir allò de “bona semana!”.
Atentament
D’acord. Entesos.