L’homilia dels creients

L’alegria és l’esquerda de la calcària d’on regalima l’aigua que es perd vall avall.

El sospir i l’alè feixuc escampat per la serra i, al cel, un estol d’ocells que no han migrat.

La por ressenyada i un rossegó de claror al capvespre a la vora del foc.

L’alegria és comprendre. No cercar refugis als marges dels salms.

Apropar-se al mar i resseguir amb la mirada l’horitzó i sentir-se complagut de ser un entre tants solitaris, a voltes, i tristos, a voltes.

I deixar anar un plor i un somriure quan de bell nou la ignomínia creu que dibuixarà la història, però tu saps que ja ha fet tard, com sempre, malgrat tot.

Cap gota de l’aigua regalimada no ha estat debades. Hi ha flors que s’assequen per tornar a florir passada la seca.

L’homilia dels creients, sense misteris.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *