I
T’ofereixo la meua fe
i allà on vaig et recordo
somrient i enamorada.
Jo, poruc, no vaig abraçar
la claror dels finestrons
quan vivia a les golfes,
a propet del cel d’Ulldecona.
I vaig a encendre un foc
amb les meues esperances.
T’ofereixo la meua fe
i ploro la meua desventura
quan perdo de vista les olors
dels carrers de Les Cases,
que son mare i refugi.
I ara que estic trist
sento la teua vida
habitar en els meus ulls.
T’ofereixo allò que tinc:
la meua fe, los meus dies
i una recança per cicatriu.
II
Als bous dels Valentins,
Vicent, al cadafal,
es bufava i fumava.
Aquella pau alegre
es va acabar amb les lleis.
La humanitat, pensava Camals,
és com lo ‘manso’.
Camals, son padrí de Tere,
Carlets i Quico, Francisco.
Les nits parien los dies
i els dies eren fràgils
com les llàgrimes dels vells
que sense plorar
acudien als bous
i recordaven.
Tots mos trobavem als bous
i feiem tractes de pastors
i empelts d’oliveres
i presseguers.
III
Jo sóc,
en essència,
la memòria
de les meues emocions.
IV
Demà en compliré quaranta-dos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!