JORDI SURINYACH

El poder judicial espanyol ha perdut tota credibilitat. Han mort la separació de poders i la presumpció d´innocència. La democràcia formal, altrament dita constitucional, ha quedat en entredit a Euskadi pero també al conjunt de l’estat. Ara fa unes setmanes vam coneixer  la sentència del Tribunal Suprem que prohibía el  nou partit de l’esquerra abertzale amb l’argument que era continuació de Batasuna, el partit que havia estat declarat il·legal, acusat de formar part de l’ entremat d’ ETA. Tot i que fou per la mínima, només nou magistrats del suprem van votar-hi a favor i set en contra, confirmant-se una decissió més política que judicial. Pel que sembla i els fets ens ho han confirmat ara,  allò només era el començament. Prohibides les  candidatures de “Sortu”(reunir-se en euskera), per molt que puguin ser impugnades  en els propers dies davant el Tribunal Constitucional i després fer-ho en el Tribunal Europeu de Drets Humans, suposa un pas enrera molt important en com s’ entenen les llibertats democràtiques a l’ estat espanyol. Amb aquesta nova resolució, sense fonament ja que es tracta d’una coalició de dos partits legals, hi ha un  interés polític i electoral. La no presència de Sortu a les eleccions municipals,  permetrà la formació de majories espanyolistes ( PP-PSOE) a les diputacions forals basques i a molts ajuntaments, especialment els més grans, reforçant la majoria “nacional espanyola” al Govern i al Parlament Basc. Prohibides les llistes de candidats de la coalició de dos partits legals de trajectòria pacífica i democràtica, com EA i “Alterbatiba”, es pretén aturar la presència de l’ independentisme democràtic basc a les institucions per l´únic fet d’opinar i mantenir una adscripció nacional diferent a l’espanyola. Indirectament se’ns  prohibeix a molts que no som bascos i se’ns amenaça directament  a tots. L’estat no busca la pau, sinó la victòria al preu que sigui, imposant i  violentant la voluntat del poble basc, per la via de deformar els resultats electorals.

Tothom ho ha dit i és cert. La consulta de Barcelona ha tingut un dels millors resultats possibles. Que des de la pròpia societat civil s’organitzi una consulta sobre la independència de Catalunya a la capital del país i s’ obtingui un resultat que superi el vint per cent de participació és un èxit que supera de molt les expectatives dels organitzadors. Hi ha fet  molt, la decissió de participar activament feta per diferents personalitats del país que han decidit sortir de l’armari. El paper de Jordi Pujol i Artur Mas, per molts que  alguns ho vulguin menystenir, ha estat d’una importància fonamental, tant pel que fa a la participació com en la trascèndencia mediàtica del fet, tot i les precaucions i prevencions que ambdòs han tingut a l’hora d’exercir el seu vot. Avui dilluns la pregunta que  es fa el món sobiranista “civil” és  si la  politica  parlamentària ha d’agafar ja el relleu?.  Salvador Cardús ha afinat molt en la resposta  negativa amb arguments que comparteixo. Diu Cardús que no es pot confondre desig amb realitat. Que hi ha una part molt activa de la societat que s’ ha pronunciat però , n’hi ha molta que s’ ha quedat a casa. Per dir-ho a la meva manera el problema no són els “Duran i Lleida” que hi han a  les institucions del país, sinó que encara són molts els que pensen d’una manera similar. Per això, em sembla que l’independentisme polític faria bé de tenir més cintura política i no jugar al tot o res. L’objectiu del dimecres en bona part s’ha acomplert i cal saber mantenir el missatge per a convertir-lo un dia en majoritari en seu parlamentària. No es el moment de dividir el vot possible del sobiranisme, només amb l’ objectiu de  diferenciar els  bons  dels dolents. Es hora  de mirar més lluny i reconèixer que a la política institucional encara li queda  un llarg recorregut fins a trobar-se  amb la voluntat dels ciutadans que volem la independència, que tot i ser molts no som encara l’ immensa majoria. El que l’independentisme “cívic” ha fet fins ara és  fonamental per avançar, però cal pensar i dissenyar noves estratègies per difondre l’objectiu en àmbits de població del país, que encara no l’han fet seu per  diverses raons. Només sumaren amb victòries de prestigi com les obtingudes. Per això és tant important evitar les derrotes i  sobretot no fer-nos un gol en pròpia porta.

Deixant de banda la simpatia personal que a cadascú li mereixi Jan Laporta, més enllà dels conflictes entre dirigents amb regust de  baralla de pati d’ escola, la crisis de la coalició “Solidaritat Catalana per la Independència”, es fa pública amb la decissió del seu cap de llista electoral de donar suport a  que hi hagi una única llista independentista a Barcelona. Laporta pretén donar resposta a la pregunta que molts es fan sobre el futur govern municipal del cap i casal, extrapolable a moltes  ciutats de l’anomenada regió metropolitana  on hi ha possibilitats reals de canvi: Descartada la sociovergència municipalista per Hereu i Trias , es vol un govern municipal CIU i PP, o un de CIU amb independentistes?. Equivocat o no, Laporta pensa que té la resposta i  la resta dels dirigents de Solidaritat Catalana, no han sabut trobar-hi l’entrellat, potser perquè els pesa molt el seu propi passat polític, cosa que  els impedeix trobar solució al dilema. Amb l’opció de Democràcia Catalana, es pot estar-hi d’acord o no, però suposa una reflexió sobre la importància del mentrestant i el paper de l’independentisme davant la conjuntura política que pot produir-se d’ aquí a tres mesos, si es dónen  uns resultats electorals municipals diferents als dels darrers trenta-dos anys,  cosa que sí ha entés l’Alcalde Hereu. Dit això, l’independentisme polític faria bé  de reflexionar  sobre quin paper ha de tenir en el futur, per no caure altre vegada en la marginalitat política, essent capaç de  construir un projecte seriós, plural i transversal, amb un discurs coherent i creïble, sense deixar-se dominar per personalismes, infantilismes, fonamentalismes i excés de gesticulacions. Si tal com indiquen les enquestes, l’independentisme cívic i sociològic aplega cada vegada a més persones, la manera que es vegin identificats amb l’independentisme polític, és adonar-se de la importància del mentestrant, articulant una correcte política d’aliances, teixint una alternativa de canvi allunyat de l’ espanyolisme dels que han dominat els municipis més importants de Catalunya  i dels que pretenen ser la crossa de una nacionalisme proper al regionalisme ben entés. No tenir-ho en compte es caminar  directament cap el desastre .

Han estat ben curioses algunes de les reaccions a l’editorial de Jordi Pujol on planteja la disjuntiva entre independència o rendició. N’ hi ha que fan veure  que el fet no tindrà massa incidència. Hi han vist una estratègia pensada, emprant una rejovenida versió del doble llenguatge convergent, per a reforçar la retòrica del govern català en un moment en que caldrà arribar acords pressupostaris amb el govern de l’ estat. D’ altres, amb el pas encara canviat i una visió molt curta de la jugada tot i la confirmació dels seus objectius, s’han mostrat desconfiats  i  no han fet cap gest de complicitat davant d’ una “conversió” que els  hauria de reforçar, en el que només hi han vist un impediment pel seu immediat reforçament partidari. Tot plegat sorprenent, quan l’eix del relat  que planteja el que fou President és “si s’ ha d’acceptar mansament que el país se’l condueixi a una situació d’insignificància”. Com que la resposta ha de ser negativa, seria bo que tot el catalanisme polític, el que té representació parlamentària  i mes enllà, es plantegés sumar des de la pluralitat. El full de ruta necessitarà de més reflexió si es vol aconseguir augmentar la confiança social davant els que tenen por a qualsevol salt al buit, tal com se’ns dirà repetidament  des de Madrid. Pujol ho diu amb claretat, mentres no coneguem el camí, reforcem-nos internament. No es tracta doncs de cridar més fort, sinó de raonar i convèncer per aconseguir més complicitats. Felicitem-nos els que  compartim el mateix diagnòstic, si volem sumar per a fer-ho possible  és obvi que l’ editorial ens hi  ajuda.

L’editoral signada per Jordi Pujol, en la pagina web del seu Centre d’ estudis, es tant contundent i clara que en sembla oportú reproduir-la i donar-li tot el ressò que es mereix: 

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència. Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu. Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat. Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.
Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien  que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.
Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).
Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec. Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible? En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència. Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim:  reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, … Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.  

Després dels resultats del 20-N, tot l’independentisme democràtic – el que hi ha dins de CDC, els que no tenen carnet i els afiliats a  ERC, Reagrupament i a Solidaritat -, ha de replantejar-se la seva situació a fons. L’electorat català amb el vot del passat 28 de Novembre, ha mostrat l’enorme distància que hi ha entre l’independentisme cívic que va creixent i un independentisme polític parlamentàriament molt minvat. Deixant de banda Convergència, que tot i els independentistes que té no es defineix com a tal, els altres, es a dir  ERC, les restes de Reagrupament i el que pugui organitzar a partir d’ara Solidaritat, han de fer una acurada reflexió sobre tot el que ha succeït en el darrer any. Aturar el declivi d’Esquerra és una necessitat patriòtica i  els que ens ho mirem des de fora, hauriem d’examinar tot el procés que facin  de debat intern amb molt de respecte. Reagrupament ha de fer autocrítica i superar l’ etapa en  que la majoria dels seus afiliats avui es troben, buscant equivocadamet a fora la responsabilitat del desatre. Algunes de les “noves icones” independentistes que exhibien, farien bé de tornar a casa. Finalment, el projecte de Solidaritat si fem cas a les seves primeres intervencions parlamentàries,  pot començar a fer aigua si no s’atura aquesta necessitat de fer el “numeret” i de presentar-se com els únics que no han estat contaminats pel sistema parlamentari català, encetant debats que no interessen a la majoria. L’independentisme democràtic que el país necessita els propers anys, ha d´aprendre la llicó i treballar per donar pas a un moviment obert, plural, transparent, reformador, democràtic i  modern. Com  han dit altres molt millor que jo, cal passar de l’independentisme reactiu al propositiu. El resultat del 28-N posa de manifest que sense Convergència ni ERC no hi haurà independència. Però també  que només amb aquests dos partits tampoc n’hi haurà. L’independentisme democràtic haurà de revisar doncs els postulats, programes i compromisos adquirits, simplement per que han estat equivocats. La declaració unilateral de la independència continua essent una bona estratègia, ja que posa el conflicte amb l’estat  com a prioritat política, però això no vol dir que s’ hagi de renunciar a fer del treball en l’àmbit cívic, cultural, veïnal, cultural, sindical, patronal, però també municipal i parlamentari  un dels elements que permetin afavorir el seu desenvolupament electoral. Per fer-ho, caldrà arrossegar  els favorables, neutralitzar els dubtosos i aïllar els adversaris. Per tant no avançarem repetint fins al cansament quin és l’objectiu, sinó orientant  el treball, establint aliances, dialogant  i  acordant  sobre allò que pot afavorir-ho en el mentrestant, sense esperar lideratges messiànics de parlamentaris enlluernats per la ineficàcia del seu confinament. Si em permeteu que ho digui a la manera de Joan Sales, segurament els independentistes moltes vegades hem estat uns imbècils.  No es tracta doncs, de deixar de ser independentistes, sinó de deixar de ser imbècils.

Durant el Segle XVIII,  en els països on s’havien consolidat les esglésies anomenades reformades (calvinistes), el capitalisme encara molt incipient es desenvolupava  amb austeritat, sense manifestacions de riquesa i de luxe. Suposo que per això, la majoria dels comentaristes polítics, amb alguna excepció, han dit que  el  129è. President  de la Generalitat  era un calvinista, per així referir-se a  un polític auster, fet a si mateix, amb un comportament basat en  la cultura de l’ esforç.  Hi podem afegir un cert afrancesament i una visió més marítima i mediterrània del país, que el  fa diferent del President Pujol. Aquest darrer, influenciat per la cultura germànica, amb una visió nacional carolíngia, més de “marca”,  de valls i muntanyes. El país ha canviat en aquests darrers trenta anys i es lògic que la  federació nacionalista del 2010, no tingui massa a veure amb la  coalició que acabava de néixer a finals dels setanta. La situació política, econòmica i social  del país òbviament és  diferent. Amb Pujol, s’ iniciava l’ etapa de construcció nacional, però el President Mas, sense deixar de  continuar posant-hi maons,  proposa una nova transició nacional  basat en el dret a decidir. Cor  calent, que necessita de cap fred, punys ferms i peus a terra, com anuncia el timó presidencial, amb l’objectiu d’ arribar a un nou port. Mas ha optat, a l’ hora d’anomenar els consellers del seu govern,  per despistar als seus adversaris, encara que sigui al preu de fer-ho també amb alguns dels seus seguidors. PP, Socialistes i nous independentistes, han optat per la crítica fàcil. Aquesta barreja de sobiranisme, economistes liberals de prestigi, un socialista i una escrupolosa funcionària de l’ estat,  suposa una forma de fer governs nova, el que inicialment és d’ agrair.  Veurem si agafa el rumb i cenyeix correctament en els moments de mar brava, o simplement serveix per mantenir-se “al pairo” a l’espera que  minvi   la tempesta. Donem-li, com a tots en democràcia, cents dies de gràcia.   

Artur Mas serà el nou President de la Generalitat. En segona volta  ha obtingut el suport del CIU, l’abstenció del PSC i el vot en contra del magma parlamentari que formen PP,C’S, ERC i SI. El PSC, ha entès que per sobreviure calia mantenir-se en  la centralitat política, aconseguint centrifugar cap els marges a  la resta de grups, escenificant-ho amb un gest de responsabilitat. L’independentisme parlamentari, tot i els matisos i dubtes expressats pel diputat Puigcercós, no ha entès el context i ha preferit continuar capficat en la puresa dels ideals, mostrant poca ductilitat parlamentària. Algú haurà de dir que  si encara no són possibles els referèndums i les declaracions unilaterals, això no impedeix sumar per arrossegar a tot el catalanisme cap a posicions més sobiranistes. Han preferit no fer-ho, per tenir cura de la minsa cleda  electoral, persistint en l’ errada de la primera votació. La ciutadania vol un  govern amb un lideratge sòlid, pel que votant a favor, en primera o en segona votació,  haguessin reforçat el  primer candidat a presidir la Generalitat que s’ha presentat com la millor garantia del dret a decidir, deixant sense possibilitat de maniobra al PP i al PSOE, autèntics adversaris de l’independentisme, obligant-lo a moure’s en un marc polític diferent. Avui no ha estat possible, l’independentisme té quatre anys per esmenar-ho.

La primera part del debat d’investidura d’Artur Mas, com a candidat a President de la Generalitat, ha servit per a donar conèixer un dels eixos principals en que el catalanisme parlamentari majoritari pensa orientar l’acció del seu govern: L’inici d’una “transició nacional” amb fonament en el dret a decidir. Amb una calculada ambigüitat, el candidat ha deixat clar  que el pacte constitucional s’ha trencat  i que per tant la relació entre Espanya i Catalunya serà a partir d’ ara diferent. La proposta de pacte fiscal, s’ anuncia com la primera estació de l’ exercici del dret a decidir. Ben aviat serà titllada d’anticonstitucional  pels dos grans partits espanyols, pel que pretendre fer-la avançar a base de l’aritmètica parlamentària que es pugui produir en les Corts espanyoles, no sembla que sigui un mecanisme massa eficaç, pel que pot acabar en un nou exercici de bones intencions, generadora de noves frustracions. La renuncia expressada a fer un referèndum per la independència, com a pla alternatiu si el pacte fiscal falla o defugir proposar la declaració unilateral d’independència amb l’ argument que no és el moment adequat per a fer-ho, no hauria d’ haver impedit als diputats independentistes (ERC i Solidaritat) reconèixer que  el discurs d’Artur Mas ha estat el més sobiranista dels candidats a la presidència de la Generalitat des del restabliment de la democràcia. Tot i les frases subordinades, la moderació expositiva i  l’ambiguïtat del discurs, el candidat ha  deixat clar que la via autonomista està tancada i que cal iniciar  la “transició nacional” amb el dret a decidir com a principi conductor. Els catorze diputats  de l’ independentisme que haurien d’haver fet en  la primera votació?. Limitar-se a denunciar el nou engany, esperant com el candidat es llença els braços  en segona votació del PSOE-PSC i del PP?. O intentar arrossegar-lo a  plantejaments de més coherència sobiranista?. Només Puigcercós, en un moment del seu discurs, s’ho va preguntar en veu alta, per tot seguit justificar-se amb que la legislatura era molt llarga i que el més coherent era el vot en contra. Novament crec que es  produeix una errada estatègica. Primer perquè l’independentisme no avançarà fustigant a CIU. Manllevo les paraules de Jaume Renyer, doncs expressen una de les mancances de l’independentisme parlamentari. Acostar-se als electors més conseqüentment sobiranistes de Convergència, s’aconsegueix amb un discurs igual de contundent i crític que els fets per Puigcercós i Laporta, però tenint en compte el context social de crisis económica i que la ciutadania agrairia tenir en el govern un lideratge sòlid, votant a favor es reforçava el candidat a President que es presenta com el garant del dret a decidir. Una decisió com aquesta en primera votació, hagués deixat sense possibilitat de maniobra al PP i al PSOE-PSC, que són els autèntics adversaris polítics de l’ independentisme. El vot favorable forçava al candidat investit per majoria absoluta a moure’s en un marc polític diferent. De moment les coses no han anat així. Demà pot haver-hi una segona oportunitat per a fer-ho. Per molt que hi hagi qui s’abstingui per a facilitar en segona volta l’ investidura, el vot favorable en segona votació donaria a l’independentisme una rellevància parlamentària a més d’una actitud de responsabilitat i solvència, molt per sobre del resultat electoral obtingut el 28-N.

Escrivia fa pocs dies Salvador Cardús que les eleccions del 28 de novembre hauran suposat el bany de realisme necessari per fer un independentisme més madur, més fort i més auto exigent.  Exactament  era això mateix el que jo li  deia a un company i candidat de Solidaritat, que em venia a proposar l’ afiliació. Vàrem estar parlant  dels resultats electorals, per concloure que segurament l’ independentisme democràtic havia fet uns càlculs massa exagerats de les seves possibilitats. Li deia que després del 28-N, molts no han entés que majoritàriament el país hagi optat per un camí més gradual i pragmàtic i que potser això ha estat la gran mancança programàtica del nou independentisme democràtic. Li vaig manifestar la meva opinió que si en el futur, s’actua amb més intel·ligència pot acabar per fer forat i ocupar un espai en la centralitat del país. El meu interlocutor que venia animat,  a mesura que li anava explicant com creia jo que tenia que ser l’ ADN  d’aquesta nova força, m’anava posant mala cara. Li vaig dir que tot i que entenia els errors comesos, fruït de la inexperiència parlamentària, calia començar a  construir un discurs propositiu, allunyat del fonamentalisme i per tant amb voluntat de govern. Que la via democràtica a la independència necessitava d’una participació activa  en totes les institucions  democràtiques; d’una política clara d’ aliances i d’ un programa pel mentrestant. Quan he dit que si  es feia feina en aquest sentit, tot i el poc marge que el resultat electoral actual suposava, es podia avançar cap a l’ objectiu, ha fet cara de no entendre res, el que m’ ha fet pensar que de moment no s’ anirà per aquest camí. Mentrés uns es llepen les ferides, els altres treuen pit amb un  minso resultat, repetint-se així els errors del passat. Veurem si d’ara en endavant s’assoleixen acords  i pactes a les eleccions municipals entre  les forces  d’obediència nacional. Un primer pas, serà trobar complicitats, entre ERC, Solidaritat i Reagrupament i anant  més enllà intentar-hi donar continuïtat a les eleccions espanyoles. El més important però,  és començar a refer els ponts trencats dins del catalanisme, intentant vies d’entesa amb CiU. A la constitució d’ avui al Parlament hem perdut la primera oportunitat de fer-ho. Sembla que es mantingui l’estúpida política de com pitjor millor, preferint denunciar els acords dels tres grups majoritaris per a constituir la mesa, que avançar-se als esdeveniments intentant fer un front comú per aconseguir que al menys hi sigui un independentista, amb el compromís d’assegurar una majoria dels grups d´obediència catalana. ERC ha optat per denunciar l’ acord amb el PP fent-se la víctima i SI  pel testimonialisme de presentar el seu propi candidat. Tot plegat una actitud d’auto marginació dels 14 diputats independentistes. Un nou passiu que caldrà afegir a la pèrdua d’un representant d’aquests dos grups a la mesa i que Solidaritat convisqui amb “Ciudadanos” en el Grup Mixt, al no haver assolit un marge raonable d’acord per a constituir grup propi. En resum: un altre exemple d´inexperiència, de manca de capacitat pel pacte  i de poca cintura política, que espero es modifiqui en els propers mesos. La maduresa política no suposa integrar-se al sistema sinó utilitzar els instruments  que es tenen a l’abast, per a intentar modificar-lo. De moment no sembla que hi hagi  massa voluntat d’aconseguir-ho. A fora del Parlament, on encara fa més fred, Reagrupament  ha començat una embogida cursa per veure qui la diu i la fa més grossa, confirmant-se els mals presagis sobre el seu futur.  

Tal i com ens indiquen les enquestes el suport a la independència ha crescut respecte ara fa quatre anys, mentre que el vot als partits obertament independentistes ha baixat. L’explicació més òbvia i raonable és que els votants independentistes han optat molt principalment  per Convergència i Unió, un fet que hauria de fer reflexionar primer i extreure conclusions després, a les noves organitzacions independentistes. En altres apunts d’aquest bloc, he intentar explicar que alló que per alguns sembla una paradoxa en realitat no ho és, doncs  deixant de banda ERC, que  ha pagat un alt preu  electoral per haver donat suport al segon tripartit, les altres dues opcions  si no han tingut bons resultats, ha estat per una apreciació poc objectiva de la realitat nacional, menyspreant el mentrestant, la seriositat progràmàtica per l’ endemà, la necessària política d’aliances entre els partits d’ exclusiva obediència catalana, el pacte com a  expressió d´una forma de fer política, el paper de les institucions en la feina de reconstrucció nacional  i  no entendre que l’objectiu de  tots els partits, també dels independentistes,  es governar, sense que això suposi renunciar a la necessària regeneració democràtica. Si afegim  un excés de testimonialisme  fonamentalista i poca cintura política al no voler atendre el desig d’unitat que expressaven molts potencials electors, s’ explica  que avui hi hagi més independentistes al carrer que diputats independentistes al Parlament. Sorprèn que amb tot plegat, els de Reagrupament continuint fent com si res hagués passat.  Dissabte passat, la seva  Junta Directiva va  decidir no fer autocrítica. Han fet mutis pel passadís fent allò  que és més lleig dels polítics del sistema que tan critiquen, actitud que ni  ERC ni Joan Puigcercós s’han atrevit a mantenir. Els mals resultats electorals de Reagrupament tenen moltes i ben diverses explicacions, però recau sobre els seus dirigents la  principal responsabilitat i no sembla que vulguin assumir-la. Amb aquesta actitud tant poc autocrítica, com pretenen donar continuïtat al projecte polític que defensen?. Per acabar-ho d’ adobar  diuen haver referendat l’ acord de continuïtat amb una ovació unànime, pràctica aquesta de dubtosa credibilitat democràtica. Esperava que   la trobada de Vic servís per a reforçar el nou independentisme parlamentari, que agradi o no, està representat en el Parlament pels quatre diputats de Solidaritat Catalana, per això, la Junta Directiva hauria d’haver assumit públicament la part de responsabilitat que li pertoca pels deficients resultats i això només es podia esmenar optant per reforçar la pluralitat de l’independentisme democràtic, bastint una estratègia parlamentària compartida amb Solidaritat, amb propostes clares i assumibles i abandonant els lideratges messiànics. Només així s’ hagués pogut reinventar Reagrupament. Sincerament penso que la via adoptada a Vic ho acabarà fent inviable.

Solidaritat, Reagrupament i ERC  han tret aproximadament uns 359.000 vots, gairebé  cinquanta set mil menys dels que havia obtingut ERC  a les eleccions del 2006. A aquests caldria sumar-hi, molts electors independentistes que han votat CIU,  altres opcions,  en blanc o s’han abstingut. Per tant,  les eleccions no ha estat un derrota de l’independentisme democràtic,  però si que ho ha estat de de les seves actuals marques electorals. Tot i  certs desànims que no comparteixo, les eleccions confirmen que hi ha un sector cada vegada més important de la societat que coincideix en l’objectiu, encara que de moment no coincideixi en el vot. Hi ha encara més fets positius. El principal és  que la coalició guanyadora,  té un sector sobiranista fort i políticament a l’ alça, malgrat en Duran, ocupant posicions importants a la direcció de la federació i a l’ entorn del futur President de la Generalitat, que ha dit públicamet que en  cas de celebrar-se un referèndum d´independència votaria afirmativament. Podeu posar-hi tanta aigua al vi com vulgueu o veuri  pur tacticisme, però aquest és un fet nou a CIU i  que pot esdevenir molt rellevant. L’independentisme parlamentari pot optar pel fonamentalisme i refugiar-se en la defensa numantina dels principis fent una  nova fugida endavant, amb l’ excusa que els  convergents d’ ara són exactament el mateix d’abans i que només pretenen gestionar l’ autonomia. Hi ha una possibilitat  més intel·ligent, encara que arriscada, la d’optar per connectar amb l’electorat que ara han votat CIU. Desentendre’s de  fer-ho, seria no veure el real  context en el que ens trobem i el perquè hi ha independentistes que han volgut que fós Artur Mas el nou President de la Generalitat. El més còmode, tradicional, aparentment conseqüent  i políticament correcte,  es fer el que ja han anunciat tant Jan  Laporta com Joan Puigcercós,  no donant el vot d’investidura a Artur Mas. De ben segur que el més arriscat,  però  que més entendria el milió i escaig de vots que l’ han votat, és donar el vist i plau a la candidatura  presidencial en  primera votació, no  com expressió de l’ assentiment  a un programa que òbviament no es compateix, sinó com a respecte del que ha estat la voluntat  majoritària de la ciutadania, cosa que pemetria reforçar, des d’un bon començament,  els sectors sobiranistes que han trobat refugi dins de CIU.  Fer el contrari es voler  obtenir rèdits immediats, deixant la política catalana a mans de l’ arìtmètica variable, al preu de renunciar a tenir una visió molt més global del país i de reforçar l’espai transversal del nou independentisme, començant a teixir una política d´aliances que sense renunciar a res començi arrossegar tot el  catalanisme parlamentari a l’ estatègia de la declaració unilateral de la independència, cosa que no es fa amb només proclames i declaracions. M’ agradaria que els portaveus parlamentaris de  l’independentisme parlamentari, expressesin en el debat d´investidura que hi ha diferències de programes, estatègies diferents i que encara que no hi ha un objectiu compartit, la societat reclama celeritat, generositat i col·laboració. La declaració unilateral d’independència es un camí, però no serà en aquesta legislatura. Precisament per això, cal que els nous diputats independentistes, especialment els diputats de Solidaritat, actuïn  amb intel·ligència i  amb  una proposta clara sobre  el tipus de govern que li cal al país en els propers anys. Defensar-ho, no suposa limitar-se a la gestió de l’autonomia, doncs agradi o no, algú ho farà en els propers quatre anys. La situació que cal superar es l’ extrema debilitat institucional en que es troba el país, que fa imprescindible i necessari construir un govern fort i sòlid. El paper dels Partits, també de Solidaritat,  és governar i si de moment no es pot, al menys tenir influencia en les decisions que es prenguin. No és de cap manera contradictori,  tenir una estratègia cap a la sobirania ( Declaració Unilateral de la Independència) amb  participar o condicionar governs. Fer el contrari, quan no hi ha més remei, es pot entendre. Però començar així, sense cap exploració prèvia i deixar-se portar només per la voluntat de no sortir de la pròpia cleda, és a part d’ una errada, situar-se al marge del problema, quan el que cal és començar a trobar-hi solució.  

Els resultats de les eleccions catalanes em recorden la cancó del grup menorquí “Ja t’ho diré”. L’ independentisme  democràtic feia molts  mesos que vivia en un miratge i no interpretava correctament el moviment de fons  que hi havia a la societat catalana, confonent desitjos amb realitat. Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l’errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l´oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l’interés de grup que l’interés de país. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats. Joan Carretero, tampoc ha sabut interpretar aquests  canvis. Ho tenia tot a favor, però va deixar-se portar  per un fonamentalisme independentista de curta volada, que ha acabat defensant actituds prepolítiques, desconfiant del paper de les institucions,  negligint la imperiosa necessitat de pluralitat interna per a construir un projecte transversal i enfotent-se de la participació en els governs i la necessitat de tenir una política del mentrestant, que de cap manera és excloent en una estatègia de declaració unilateral de la independència, amb el resultat de quedar-se sense representació. L´altre Joan (Laporta), ha estat més murri. Tot i que els minsos resultats electorals no són per tirar coets, ha sabut aprofitar el seu lideratge mediàtic i transformar-ho en vots. Aquest ha estat el seu gran actiu. Queda com a passiu, la responsabilitat compartida de fer inviable la unitat independentista, que d’haver-se produït, segurament li  hauria permés duplicar escons i mantenir encara un discurs excessivament allunyat del pragmatisme  que ara com a diputat necessitarà exercir. El paper del nou independentisme democràtic, amb només quatre escons,  exigirà generositat,  intel·ligència  i  d’una nova unitat que reconstrueixi els ponts trencats per consolidar una força moderna , internament plural, amb voluntat de govern i d’ arrosegar  i sumar al  projecte comú a la resta del catalanisme parlamentari, partint  del fet que la voluntat lliurament expressada a les urnes, ha estat convertir l’Artur Mas amb el nou President  de  la Generalitat.