JORDI SURINYACH

Marxem de vacances. Us deixo  la  cancó d’ aquest estiu. Espero que us agradi: http://www.youtube.com/watch?v=4CjzipnBuCw. 
Promociona una nova companyia aèria que diuen capgirarà el món de l’ aviació comercial. “Aerolínies Menorquines”, fa un 100% de descompte als residents dels Països Catalans. El  càtering  es  a base d’ ensaïmada, carn i xua, sobrassada, carquinyolis, pastissets  i gin amb llimonada. Per cert, les hostesses i els pilots donen la benvinguda als usuaris  en llengua pròpia, tal vegada com “AIR BERLIN”.

L’ espetec final de  Santes, a Mataró  dóna el  tret de sortida per a marxar de  vacances. Enguany a Menorca. Me’n vaig amb un bon regust de festa major. El  patró de festa, que tothom  sembla que proposi  revisar,  encara  funciona  i continua essent un model d’ èxit. A destacar la multitudinària participació a la nit boja, el  cívic comportament dels mataronins, la diada Castellera,  l’ Ofici – que caldrà declarar patrimoni cultural de la ciutat -, els actes de  circ i les  regidores  del consistori – destaco Alícia Romero –  que  amb  en Joan Mora, van xalar de valent   durant la “passada”   i  la dormida de gegants. Dos amics, sorpresos per la participació patriòtica, activa i transversal  de l’ insigne cap  de l’oposició convergent  li van enviar dos  “sms”. El primer  deia: “Joan, tira’t del balcó” . L’altre, l’ ensabonava anomenant-lo   “frikie de les santes”. Començaré doncs vacances amb tot això al pap, però  intentant desconnectar. Em temo que  els diaris d’ aquí i  d’allà aniran farcits  de notícies sobre els propers pressupostos de l’ estat i el finançament català. Llegeixo a l’ Avui ,  que l’ economista Xavier  Sala , ha dit en to humorístic que davant  l’ actitud  d’incompliment de l’estatut per part del govern de l’estat, en lloc d’ enviar-hi negociadors, hauríem d’  enviar-hi els Mossos d’Esquadra,  per fer complir la Llei (L’ Estatut). Afirmació tan obvia que només  puc estar-hi d’ acord. Ara si  que ens trobem davant la línia vermella. El fet exigeix cohesió al Govern   de la Generalitat en la defensa dels interessos del país i unitat  de tot el catalanisme. Si la unitat es trenca pel govern , haurem d’oblidar-nos dels fronts estatutaris i passar directament al front sobiranista, amb el que això suposa. Tot plegat m’ ha fet pensar amb allò  que em va dir un amic  en plena nit de santes: “Qui pensa s’ embolica”. Ho va dir seriosament i mirant-me fixament als ulls. Fou la dita de la jornada. Molt pensar sobre el dret a decidir, línies vermelles, constitucionalitat de l’ estatut, problemes de finançament i balances fiscals, quan tot és molt més simple: Fer un acte de força quan convingui i ens calgui. El conflicte sembla  que és el que “ells” entenen i l’ únic camí que finalment ens queda. BONES VACANCES!

Som 27 de Juliol: Les Santes. Hem estat a la crida, al despertament bellugós, l’ escapada Negra nit, la postal de Gegants, el ball i el sopar amb els companys. Avui l’ ofici. El dinar a casa la Montse i en Josep – com cada any excel·lent de tres estrelles “michelin” -,  i després,  cercavila, dormida de gegants   i els focs  amb el tradicional  “Glòria a les Santes”. A Mataró,  ens quedem cofois al sentir-nos observats per la resta de compatriotes. Alcoi, Ciutadella i Berga, tenen   festes  que fan vibrar i  són  l’  enveja de molts.  Però, Moros i Cristians per Sant Jordi, la Patum per Corpus  i es Jaleo per Sant Joan,   compten des de fa anys amb la  seriosa competència de Juliana i Semproniana. Torno a manllevar la proclama  d’en titot: ” s’ hi ha paradís, és  Santes  cada  dia”.  Que lluny estan aquestes Santes,  d’ aquelles amb decorat de “mataronisme”   ranci, barreja de  lectors del “diari de mataró de tota la vida”, franquistes enriquits, alcaldes a dit i   capellans  preconciliars, que només peretenien mantenir a ralla la presència de ciutadans que volien  fer festa amb  majúscula. Ara i  ja  portem trenta anys,  les Santes  és  festa i   gresca , però també litúrgia i tradició. La Festa  Major de Mataró,  és  avui – i no n´hi ha prou -,  tolerant, laica, lliure  i moderna, sense haver perdut ni un gram d’identitat.  
http://www.lessantes.net/

Surto de l’ assaig de la “Missa de les Santes”,  preparat per a començar la Festa Major.  La “missa”, es una  peça   per a solistes, cor i orquestra, composta el 1848 per Manuel Blanch i Puig en honor de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró. Profundament influïda per l’òpera italiana ,  s’ interpreta durant  la diada de les santes. Espero que ben aviat  es declari “patrimoni cultural de la ciutat”, com correspon al que més que un acte litúrgic ,  és l’ acte central de la festa major de tots els mataronins. A l’ espera d’ anar-hi diumenge 27, avui després de la crida un dels actes més participatius: Prepareu-vos per: “ Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set , vuit, nou , deu,  onze ,dotze, tretze, catorze i quinze”.
http://www.nosaltres.cat/www/cercar?consulta=surinyach&tipus=2800&x=70&y=8    

Fa una setmana  el representant d’ Iniciativa a l’ empresa municipal mataronina “Gintra” en nom propi i del seu partit,  va fer públic un comunicat http://www.iniciativa.cat/mataro/ en  relació al resultat de l’expedient disciplinari incoat  contra el cap de la policia local. 
Crec que tenen raó.
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=2831&tipus=1

Encara que no calia, la prova del nou de l’ identitat nacional dels Països Catalans, ha estat l’ aprovació per part de les cambres parlamentàries de la repùblica francesa de la reforma constitucional, que incorpora (art.75), el reconeixement de les llengües regionals (entre d’altres el català) com patrimoni de França. La Constitució Espanyola  fa trenta anys va fer un pronunciament semblant, si bé considerant-les llengües espanyoles – també el català – , atorgant-li la condició d’oficial en les comunitats autonòmes que  així ho reconegessin en els respectius estatuts (Principat, Illes Balears, Aragó i  País Valencià). Andorra en us de la seva plena sobirania,  constitucionalment va declarar , que  el català es la llengua oficial de l’estat. La República Italiana, en el seu text fonamental recull l’ afirmació que  cal protegir les minories linguïstiques, reconeixent, per llei de l’ any de 1999, el català com la  llengua parlada a la ciutat de l’Alguer a l’ illa de Sardenya. En resum,  som   considerats al sud d´Europa, objecte de  desig i d’ especial consideració. Patrimoni del Regne d´Espanya i de la República Françesa. Objecte de protecció a Itàlia i  llengua d´estat a Andorra.  Tot un embolic que  en el fons preten amagar una única realitat nacional.  

Ha quedat confirmat. El congrés del PSC, ha estat el de les abraçades,  les encaixades de mans i  els somriures. Manen en tots els governs i no poden tenir motius per enfadar-se.  Hi ha hagut una bona dosi de gesticulacions i pacte entre cavallers, tot acompanyat d’ una mica de tarannà, cosa que els  permetrà anar fent. En aparença sembla que el President Montilla, hagi fet seu el discurs de l´ala catalanista del PSC, al  referir-se en presència de ZP, que  entre el PSOE i Catalunya, triarien el país. El  discurs  ha estat inteligent i fet amb la pretensió de ocupar  l´espai  central de la política catalana  que  tornen a disputar-se  amb Convergència. Però amb Isidre Molas a la Presidència del Partit o fent un nou encàrrec a Raimon Obilos, no n´hi ha prou per a recuperar  barnís catalanista. Ben aviat, comprovarem com aquests compromisos,  hauran estat  una nova operació de marqueting  que  haurà servit per a tranquilitzar als sectors electorals més proclius al discurs de país  i al mateix temps, neutralitzar  l´ala  més conseqüentment catalanista, que pretenia  encapçalar el conseller Castells. Aquest Congrés, haurà estat una  bona inversió publicitària. El President Montilla haurà  aconseguit vendre molt de fum,  però a part  dels discursos, no sembla que hi hagi  hagut cap element que faci pensar en  un  canvi significatiu de  relacions entre els socialistes catalans i el espanyols, tal i com ha destacat en el plenari el Secretari General del PSOE.  Algunes errades infantils, de certs dirigents de CDC en els  dies previs a la reunió socialista, han estat hàbilment aprofitats per donar l’ imatge de  partit catalanista centrat, que tant necessitaven. Tot molt formal i sense massa contingut, com correspon a un Partit que mana molt i que per tant no pretén canviar res. De la possible sentència del Tribunal Constitucional i el que caldrà fer  ni se’n ha parlat. En la  lluita per ocupar la centralitat política entre els dos partits grans, ja podem dir que ERC ha renunciat posar-s’hi al mig, quan no fa masses anys havia aconseguit introduir-hi una falca. Si el Congrés de Convergència la setmana passada, va  decidir que el millor  era continuar fent de Convergència,  el PSC aquesta setmana ha optat pel mateix camí: Fer de PSC.   I la resta embadalits mirant.

“Tears in heaven”, es una cancó de l’’ Eric Clapton. Clapton va escriure-la quan va perdre el seu fill de quatre anys. La cançó és trista. Diuen que hi ha sentiments impossibles d’expressar, no és el cas d’aquesta cancó. Algú la va penjar al seu bloc i  en va fer pensar amb en Jan. Aviat farà catorze anys, que ens va deixar i continua ben present. Coneixeries el meu nom si em veiessis en el cel?. Em donaries la mà si em veiessis en el cel?. He de ser fort i tirar endavant. No pertanyo a la terra, pertanyo al cel. No hi hauran més llàgrimes al cel.

http://www.youtube.com/watch?v=VRsJlAJvOSM

El congrés de CDC, ha confirmat l’ estratègia anomenada “Casa Gran del Catalanisme”. El darrer cap de setmana, els convergents han treballat de valent per a  posar el dia el pal de paller pujolista i  adaptar-lo als  temps del dret a decidir,  conservant  la marca de la casa,  una ambigüitat molt calculada. Tot plegat, una forma de fer,  ben característica i pròpia i  electoralment intel·ligent. Així volen aconseguir portar a la majoria de l’ electorat de CIU a les noves fites del catalanisme. Per fer-ho,  primer  han renovat CDC, com a partit catalanista, ampli, que no vol  perdre centralitat política, reformista, plural i que sobre tot inspiri confiança a amplis sectors de l’ electorat català. Després, per ser coherent amb aquesta orientació, han evitat el perill de ruptura amb Unió. En tercer lloc, han optat per deixar de mirar de reüll a ERC, oblidar-se dels retrets i començar una política sincera d’acostament – per si cal front sobiranista-, sense trencar la possibilitat d’un acord amb el PSC, en el cas que s’ acabés optant pel  front estatutari. Es la plasmació política més acurada del principi  no posar mai tots els ous a la mateixa cistella. Tot aquest encaix  s’ ha fet, compensant la influència de l’ala més independentista,  amb la integració dels nacionalment més moderats  i la recuperació del sector històric, maltractat en els darrers anys. Tot i que era difícil fer un triple salt mortal sense xarxa, Convergència ha decidit que el millor que podia fer era tornar a ser Convergència. Finalitzats el congressos dels dos únics partits d’ obediència catalana, caldrà ara  fer la prova del nou a la casa gran i a les  línies vermelles.  Si la casa gran no té sentit si no s’ hi sent còmode la gent d’ UDC, és igualment inviable  si els d’ ERC no hi troben similar confort. Quelcom de similar succeeix  amb les  línies vermelles. Si el foc d’encenalls generat per allò  que és acceptable   i el que no ho és en el tripartit, es un altre brindis al sol  que més escalfa, la credibilitat dels republicans  com a partit independentista i  catalanista, continuarà baixant. La responsabilitat d’ uns i dels altres es massa gran per cometre més errors. CDC ha fet bé d’ assumir el dret de decidir, sense perdre centralitat política. ERC, no pot precipitar la decissió de sortir del govern, mentre no quedi clar davant tot el país,  que  el PSC ha esdevingut irreversiblement  la sucursal catalana del PSOE. Mentrestant, hi ha camí per  avançar, treballar  i construir les bases,  per un nou diàleg  entre les dues forces sobiranistes.  

Ara fa dinou anys era a Paris. El motiu era  la celebració del bicentenari de la Revolució Francesa. La ciutat bullia i  es notava en l´ambient, Em vaig instal·lar a Saint Denis, a casa la Susanna, on la mare i ella feien mitja com  les  “mariannes” davant la guillotina.  Era aquest un municipi de  l’ àrea metropolitana de Paris,  governat des de feia anys pel PCF. Hi havia estat moltes vegades, cosa que em va permetre comprovar certs canvis. Els barris proletaris del cinturó roig  estaven canviant demogràficament i culturalment. El catorze de Juliol ja no era com abans.  Començaven a ser majoria els treballadors immigrants  de les antigues colònies,  que havien anat substituint  als d’ origen francés, barrejats amb immigrants de països europeus. Es començava a ensumar canvis en el comportament electoral de la barriada, que després es confirmarien i que provocarien la paradoxa de fer “curta” la distància d’  espais electorals que semblaven irreconciliables ( Del PCF al Front Nacional) .  Hi havíem anat per a  viure en directe els actes  organitzats al voltant del bicentenari  que eren molts. La Susanna,   com sempre tan amable, ens acollia a casa seva. Ella, comunista i antimilitarista,  faria aquell any una excepció i ens acompanyaria a la desfilada dels Camps Elisis. Tota un detall per part seva.  El centre tancat el trànsit i   el transport públic gratuït. Visita  obligada  als nous edificis de l’ Arc de la Defensa, la “Piràmide” del Louvre i la nova Opera entre d´altres.  Per tot arreu  els símbols de la revolució, dita burgesa,  recordada dos cents anys després, amb un  patriotisme “jacobí”, típicament francés  que encara  perdura. La societat francesa  a les hores no vivia la crisis de valors, que acabaria per explotar pocs anys després, en els barris formats per la “nova” immigració. El 1989, la “grandeur” i l’ orgull nacional eren exhibit arreu  sense complexos i potenciat per la Presidència del monarca republicà François Mitterrand.

Gràcies a la revolució francesa, les societats democràtiques hem heretat un seguit de valors que considerem universals: Llibertat, igualtat, fraternitat, paraules del frontispici  revolucionari i  compendi de tot el que va suposar  la revolució. Pel que fa a la Llibertat, fou la delaració dels drets de l’home i dels ciutadans  l´aportació ideológica més important. Després el génere humà ha tardat dos-cents anys en consolidar-lo, només en un petit espai del planeta, la resta  viu sota  règims autoritaris. La llibertat d’ un no té  més límit,  que els d’ assegurar a la resta poder  gaudir del mateix dret. El segon substantiu revolucionari es refereix a la  Igualtat. En  una interpretació liberal  suposa que la llei sigui la mateixa per a tots i que s’ apliqui sense cap tipus de discriminacions. El concepte va evolucionar, com a consequència de les revolucions obreres. L´igualtat  avui, suposa el reconeixement  del  dret a la diferència. Igualtat davant la llei, vol dir tractar com iguals al que són iguals i desiguals al que així són. La discriminació positiva facilita l’ autèntica igualtat i no només la formal. La igualtat suposa respecte a l’ exercici del drets col·lectius, en concret  el dret a decidir dels pobles a  construir el futur que vulguin en la forma que vulguin. La fraternitat és una expressió més laica, que el de solidaritat. El génere humà  està format per persones i pobles que volen ser lliures i iguals. La fraternitat  ens imposa el deure de  fer-nos responsables de tot el que succeeix en el planeta i treballar col·lectivament per a millorar el benestar  de tots els seus habitants. La revolució associada a tres paraules,  que  ha anat evolucionat  amb els pas dels anys. La defensa dels drets individuals i dels drets col·lectius. 

Començo el cap de setmana amb la confirmació que no continuaré a la Comissió de Garanties d´ERC. No ha estat cap novetat. Agraeixo als companys, en Jordi Vila i la Natàlia Garriga la confiança mostrada. En tot moment, hem  actuat amb indepèndencia i criteri propi, adoptant gairebé sempre les decisions per consens, tot i tenir opinions i posicions diferents en  el debat partidari. Em refermo amb el que vaig escriure en un post d’ aquest bloc i en l´article que sobre la qüestió em va publicar el punt. http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2814343  Desitjo que els  companys que ens substitueixin millorin el treball i facin tot el possible  per intentar resoldre els conflictes interns  que tota organització  política genera.  Acabo el cap de setmana, cavalcant amb el Carlit pels voltants de Pedra, Riu, Bor i Prats.  Nomes unes paraules sobre el congrés de CDC, estic d´acord amb el que diu en Jaume Renyer  que “…globalment sembla, a primer cop d’ull, un bon punt de partida per a una nova etapa en l’evolució de CDC…”, però  prefereixo passar uns dies per fer-ne una reflexió més acurada.

Avui comença el Congrés de CDC, el de la Casa Gran i el dret a decidir. El que vol anar sumant, partint de Pujol. Fer addicions  amb FernandezTeixidor i Àngel Colom, deu ser complex, més quan no hi ha res a repartir com no sigui feina partidària, però  els convergents han demostrat ser els millors especialistes en aquest tipus d’ operacions. La propera setmana, el congrés el farà el PSC. Serà la reunió de les abaçades, les encaixades de mans, els somriures i els acudits fàcils. Tots els convocats constataran altre vegada que  estan  contents d´haver-se conegut. Manen tant,  que no tenen motius per enfadar-se. Brindis al sol, gesticulacions,  tarannà i anar fent. De l´estatut  o del  finançament  faran veure que en parlen, però només per oferir titulars a la premsa i  tranquilitzar el personal.   ERC  farà un més  va fer el seu congrès. Molt de criticar-los, pero malgrat dissidències,  mals entesos, tendències, corrents i sortides en fals, són l’ únic exemple de democràcia interna. Els altres, si la practiquen ho fan de forma tant prudent que no sel’s hi  nota. Fa una setmana ,  la reunió del  PP fou un exercici de mal rotllo, pràctiques autoritàries, fatxenderia i molt de centralisme, confirmació que al menys alguna cosa funciona d´acord amb els interessos del país. Si voleu  podeu llegir l’ article que avui  publica el PUNT.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2928750

Vaig descobrir el poeta menorquí per casualitat , tafanejant els prestatges de  poesia en català a Robafaves. El que  en va sobtar de l’ autor d’ Alaior, fou la seva indentificació amb Menorca,  de la  mítica “Nura” i de  l’ actual. “Aquesta illa no pot suportar més bandits/més pirates cruels que l’assalten i escorxen/ Algú rega sonets que el vent seca i desfulla”  diu el poeta. El paisatge i la defensa de la  llengua en  front de gent poc proclius a respectar-los.Us en deixo un tast. 

DIRTY REALISM (Sheaffer) 
Porque sofrer não é ter falta de tinta. ALBERTO CAEIRO.
 

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància. 

II
 

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent…
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent. 

III
 

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete…
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un… etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula. 
  

PONÇ PONS, On s’acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.

Cala d’Hort a Eivissa,  es trobar  just davant dels Illots d’ es Vedrà i d’ es Vedranell, formant part d’ un dels espais naturals més importants de les Pitiüses.  Diuen que hi ha llocs màgics, poderosos i  de ben segur que aquest iilot és un d’ells. Es  l’omphalos, el melic del món, que sembla  ja no està a Delfos. Diuen que  l’illot d’es Vedrà  acumula energia positiva tot l’ any, el que li dona aquest aire enigmàtic i  misteriòs  que atrau a tanta gent. Entre d´altres  a bona part del moviment hippy, durant els anys seixanta. Però al final , hi ha  qui pretén fer desaparèixer el misteri i aconseguir donar  pas al gran principi que modifica consciències i estats místics. La consigna que la pela és la pela, pot  fer anar en orris tot aquest encant, de  prosperar el projecte de camp de golf als voltants de Cala d´Hort, amb la construcció de dues grans urbanitzacions. Els promotors fa anys van trobar la complicitat de l’Ajuntament de Sant Josep i del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, tot i l’il.legalitat del projecte, al  contradir la llei Balear  d’Espais Naturals. A finals del 2003, el Govern Balear empetiteix el parc. De de més de 2.700 hectàrees  d’extensió passar a tenir-ne 0’5. Canvis de color polític en l´institució insular i en el govern balear han  donat novament esperança als opositors d’ aquest projecte. El GEN-GOB  intenta per tots els mitjans al seu abast evitar la desaparició d’aquest important espai natural de les pitiüses. Ajudem-los.
http://www.gengob.org/

Començo a veure penjats als fanals del meu carrer, el cartell de Santes d’ enguany. M’ agrada l´intenció de l’ autor tot i  que  buscar l’ identitat local en  l´equip de fútbol que porta  el nom de la ciutat portarà de ben segur  polèmica. El debat  de Santes és  per definició recurrent i repetitiu  i gairebé sempre   acaba per  interessar  només als qui es consideren el  rovell de l´ ou, “la creme de la creme”  de l´antiga iluro,  constituïts – com cada Juliol -, en vigilants del temple de les essències. Any rera any, hi ha  qui  s’ excita  – utilitzo un verb amb  diferents  interpretacions -,  amb tot el que envolta la Festa Major. El cartell. Quins són i quins no  els actes de consuetud. El programa. El  paper de l’ Excma. Corporació. Les regles i  els protocols de gegants, nans i demés  bestiari. Que dir d’ aquell acte pujat de to. Els sorolls  i els  veïns del Parc. Tot serveix pel debat,  que s’ engrandeix  i es limita  rondes endins i amb certa melangia pel respectable  queda adobat  per  un decorat encarcarat  i ranci, barreja d’ antics  lectors del “diari de mataró de tota la vida”, amb  progrés  reciclats, tots ells amb un únic denominador comú: Por a  la presència que augmentin  en proporció geomètrica els mataronins formats en el lliure pensament actiu, que militen en una altre manera d’ entendre la festa major.  Per Santes, però el més significatiu, continua essent la  presència multitudinària de ciutadans de tota classe, opinió, origen i condició,   que situen en l´anecdota tot aquest  debat. Majoritàriament   és vol fer  festa , lluny de polèmiques estèrils i místiques incomprensibles. Per Santes a Mataró – com diria en Sisa -, casa meva es casa teva si es que hi ha casa d’algú.