JORDI SURINYACH

El passat cap setmana, els delegats al congrés de CDC, s’han posat d’acord  per a recitar Martí Pol. Aquest sobtat interès pel  traspassat poeta de Roda de Ter, no tinc cap dubte que és una bona noticia pel país. “Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir”. I vet aquí que l’ elecció d’Oriol Pujol, com a nou secretari general, i el vist i plau definitiu de l’ assemblea convergent a l’estratègia  basada en el dret a decidir, que té com objectiu l’assoliment de l’estat propi, suposa un canvi copernicà d’especial trascendència pel futur del país. Podeu fer la prova del nou, només analitzant les reaccions que tot plegat ha generat i amb l’intent ,gens dissimulat per la caverna, de criminalitzar al nou dirigent. Es cert, que en l´ADN convergent, hi ha la costum de fer un us excessiu dels eufemismes  que pot desconcertar a més d’un. Però l’aigua al ví  vessada just a l’ endemà, intentant suavitzar els discursos més abrandats del cap de setmana, no podien amagar que el catalanisme majoritari es mou en la mateixa direcció que la societat catalana. Aquesta vegada, no només els joves convergents cridaven  amb naturalitat a favor de la independència, sinó que eren la majoria del delegats en l’acte de cloenda.  La vella tradició convergent d’estovar els debats congressuals, ara no s’ha practicat per esmorteir allò que es considerava fins fa poc políticament incorrecta, sinó per a fer-los més evidents, el que confirmaria que el sobiranisme ja és el corrent majoritari dins del partit i  que té la mateixa vocació de centralitat política. M’esperava que les critiques de l’ independentisme estètic, agafats com gairebé sempre amb el pas canviat, expressessin dubtes sobre la credibilitat de la conversió independentista del catalanisme convergent. Políticament cecs, en comptes de saludar amb satisfacció el canvi – per molt formal i equívoc que el vegin -, a favor de les seves tesis, han acabat per manifestar desconfiança amb una nul·la visió d’Estat (en aquest cas català) per por a perdre la minsa clientela electoral que mantenen. No és el moment d’expressar  discrepància, sinó pel contrari de destacar la importància del fet sobre tot pel canvi que suposa. Des de la distància, però amb complicitat,  el més intel·ligent és donar la benvinguda al club  del  nou independentisme convergent i sobre tot agafar-lis la paraula. Celebrem-ho i sobre tot aprofitem-ho per ajudar-los a evitar les amistats perilloses que encara tenen. Es obvi, però val la pena recordar-ho cada dia: La independència només serà possible sumant-hi voluntats.

L?Alcalde de Mataró va  anunciar fa pocs dies, que el govern municipal posarà l?accent a la lletra ?i? de la paraula justícia que presideix la plaça dels Jutjats de Mataró. Fent-ho es vol contribuir, encara que sigui  simbòlicament, a que la llengua catalana estigui cada vegada més present  i normalitzada en els Tribunals del país. Els símbols per la justícia espanyola tenen més importància del que sembla. Qualsevol ho pot comprovar llegint  el codi penal  i veure que la crema de banderes o les fotografies dels reis  poden suposar condemnes penals. La importància del símbols per l? estat espanyol no es cap bajanada, com tampoc ho és per les nacions reals,  ja que configuren i delimiten la sensació de pertinença a una comunitat nacional.  Si algú amb bona fe diu, que és més  important el fons que la forma, només cal fer-li  adonar que en la quotidionitat, la forma  mai es pot separar del fons, com tampoc a l?inrevés.  Les societats i els col·lectius s?expressen a través dels símbols, que expliquen bona part d? allò que som,  però també  del que volem ser. No hi han símbols neutrals per molt que s?amaguin darrera criteris estètics, especialment en el món de la justícia, on les formes determinen fins i tot la vestimenta. Si  la justícia és una virtut moral que necessita de l?accent d?un Jutge imparcial i equànime, es pertinent  esmentar que molts dels problemes que al seu entorn s? hi generen  són per  aquesta empremta, que permet comprovar si es respecten els drets individuals i col·lectius.  Quan escric aquestes ratlles, un jubilat a Mallorca està en vaga de fam en defensa de la llengua pròpia en contra d?un govern que intenta el seu anorreament. Fa tot just unes setmanes que un Magistrat ha exhibit la seva ?tolerància? lingüística mostrant-se comprensiu amb la llengua mandinga, tot i que la més alta instància de l?administració de justícia ha titllat de defecte un recurs redactat en llengua  catalana. Finalment un advocat en exercici ha denunciat haver estat agredit físicament, per un agent de l? autoritat, simplement per emprar-la. Entenc que hi ha qui l?angoixi aquests debats generats per la manca d? un accent. De ben segur que esmenar-ho farà  ben poca cosa, però si més no ens retornarà  l?esperança que a la grandiloqüent paraula, li és possible posar-hi l?accent moral, nacional  i lingüístic que avui li manca.

Després de publicar-se les xifres del deute de l’ Ajuntament mataroní,  es a dir els de la  corporació, les empreses municipals i els organismes autònoms, alguns càrrecs electes han decidit romandre en silenci. Els que abans eren al govern no han obert boca astorats pel propi desastre. Si durant la primavera passada, aquests afirmaven deixar un deute de “només” cent set milions d’ euros, constant així en el document de traspàs – millor nom impossible -, i en les hemeroteques. Enguany, tot just iniciada una nova  primavera, se’ns diu que el deute  és d’aproximadament d’ uns tres-cents milions i per si no n’hi hagués prou, la liquidació del pressupost de l’exercici passat n’hi sumarà uns quants més. I vet aquí que el silenci dels anyells continua i  no sembla que hi hagi algú a l’ altre costat que doni una explicació raonada d’ aquest desori que pot fer inviable qualsevol inversió i que compromet el futur per no haver estat prudents en la gestió dels recursos públics, amb inversions sense garanties pressupostàries que els mataronins pagarem durant anys. Tot plegat pot acabar generant més frustració, preocupació i pessimisme, pel que comença ser urgent fer-hi front, amb un missatge tot el realista que es vulgui però sobretot positiu. De moment, “Post festum, pestum” que deien el romans, algú em pot dir a qui haig de donar  les gràcies?.

La possibilitat que Barcelona esdevingui seu dels jocs olímpics d’hivern de l’ any 2022,  no sembla que interessi, ni es veu com una oportunitat. La crisis, el desànim, la baixa auto estima, la necessitat d’estalvi i les poques ganes de fer volar coloms, són algunes de les raons que ho expliquen. Fixeu-vos que serien pocs els que donarien arguments climatòlogics – tot i la manca de precipitacions en els darrers hiverns, especialment enguany al pirineu més proper a la capital -, o mediambientals tot i que  també son molt importants. Més enllà  de considerar els mals presagis que afirmen que la única neu esquiable en el futur serà la que proposa una empresa holandesa amb un espai d’esquí “indoor” a prop del port de Barcelona, la candidatura  ja des de l’inici va començar amb mal peu. L’actual context no hi ajuda gens però tampoc  la situació dels esports de neu i gel i sobre tot la realitat d’unes estacions d’esquí, que en l’ immensa majoria foren situades en indrets poc adequats, estigueren mal planificades i han estat poc respectuoses amb l’entorn natural que els acull. En públic pocs  s’han atrevit a criticar la proposta olímpica per no agreujar a les comarques de muntanya que des del primer  moment s’ hi van mostrar favorables, però  començar a ser hora d’ atrevir-se a dir que pel desenvolupament d’aquestes comarques hi han altres pioritats. Les activitats a muntanya s’ han de fer sempre amb absolut respecte al paisatge i qualsevol esdeveniment esportiu, que s’hi vulgui organitzar exigeix garantitzar que l’impacte ambiental sigui el menor possible. Les administracions han d’evitar la construcció d’apartaments i hotels al costat de les estacions, potenciant en canvi les inversions en els pobles. Com que les pilones dels remuntadors i algunes altres infraestructures no es poden excloure de l’esquí, caldrà més exigència i cura per no afegir més elements aliens al paisatge. El respecte a la muntanya, suposa limitar zones perquè la fauna i la flora es mantingui i desenvolupi sense problema i sobre tot organitzar una oferta més  àmplia i de qualitat dels esports de muntanya, que fomentin les disciplines menys agressives, modulant la demanda assegurant la desestacionalització de l’oferta turística i definint les prioritats, no per limitar les possibilitats turístiques, d’esport i esbarjo de l’alta muntanya, sinó per fer-les sostenibles i duradores. Un plantejament aquest que ningú ha explicat que existeixi en la proposta olímpica de Barcelona, més enllá de la justificació d’un nou “manà” basat en inversions poc rendibles, amb la promesa d’ un creixement que no s’adiu al moment que vivim.  La paradoxa és que el nou somni olímpic hivernal de Barcelona es diluirà , no tant perquè siguin molts els que facin aquesta reflexió, sinó sobretot perquè a la capital de l’estat han decidit organitzar una altre festa, frustrant la que a Barcelona s’organitzava. Al final i per caràmbola,el nostre capteniment l’aconseguirem gràcies a la Sra. Botella per la seva ocurrència al presentar la candidatura olímpica de Madrid per a l’estiu de l’any 2020.            

De la conferència d´Esade de la passada setmana del President Pujol, em quedo amb el consell que hem d’actuar com si fóssim independents. Fer-ho,  suposa un canvi de mentalitat i de comportament. Ahir vaig fer un “post” sobre la portada de l’ ABC, avui un altre diari, aquesta vegada català, “EL PUNT AVUI” dóna amb una portada similar la resposta. Però és  això el que ens cal fer?. Hem de continuar amb la dinàmica certament diàbolica d’acció reacció?, o simplement hem d’anar fent  la nostra). Crec que actuar amb mentalitat independent, suposa deixar-se definitivament de certes cabòries i fer només allò que ens interessa i convé. Naturalment que sempre haurem de tenir en compte els moviments  que des de l’estat i el seus aparells facin per a neutralitzar-nos, però col·lectivament hem de seguir fil per randa i de forma raonada  el propi full de ruta, no per exhibir-lo com alguns pretenen fins a donar pistes als adversaris, sinó per executar-lo pas a pas fins a construir la majoria social, treballant des de la societat civil però també des de les pròpies institucions  – no combrego amb els que no valoren la seva importància per molt limitades que siguin les competències -,  que ens permetrà assolir la sobirania nacional, tenint molt clar que la declaració unilateral d’independència, serà un dels punts claus d’aquesta estratègia. Per tant ni hem de ser ploramiques ni el President Pujol ha fracassat. Encara hi som i hem arribat fins aquí!. Molts dels nostres compatriotes mai s’ho haguessin imaginat, per poc que ho valorin els que sempre es mostren impacients. Avui estem més preparats per encarar altres reptes i finalment  intentar fer el cim més important. N’ estic ben segur!

Finalment “ABC”, el diari conservador i monàrquic de l’ Espanya més carca i tradicional, reconeix en veu alta i sense embuts que la seva nació té un problema que identifica amb el nom d’ una altre nació, Catalunya. Més enllà de la demagògia imperial de presentar-se com a víctimes, tot plegat m’ ha fet pensar amb la pel·lícula de Gillo Pontecorvo “La batalla d’ Argel” ,  en que el director de forma  directa introdueix una reflexió sobre com qualsevol observador neutral pot valorar els avanços dels processos d’alliberament nacional d’explicació ben senzilla. Tot i que la diferència entres els processos de descolonització del tercer món i els de recuperació de la sobirania nacional dins els estats de l’ Europa unida, són singularment ben diferents, hi ha un principi  que pot ser d’aplicació generalitzada. Per reconèixer quan de prop s’està  de l’assoliment de la plena sobirania nacional, allò que en el tercer món anomenaven alliberament nacional, hi ha un indicador que no falla mai. Quan l’opinió pública de la metròpoli comença a  pensar que a dins de les seves colònies tenen un greu problema, es a dir, quan en el melic de l’ imperi qualsevol dels seus ciutadans s’interroga sobre el perquè de tot plegat amb una barreja d’odi i de sentiment de víctima, s’està davant la prova del nou, que el procés de seccessió ha entrat en una nova fase, qualitativament  més important de part de qui només vol decidir sobre el seu futur, marxant lliure pacíficament de l’estat que el reté. Segurament no està tot resolt i pot quedar molta feina per fer, però la presa de consciència des de dins de l’estat  uniformitzador que tenen  un problema,  exactament el mateix però a l’ inrevés del  que nosaltres des de la seva perifèria arrosseguem des de fa més de tres-cents anys, és una senyal que permet tenir motius per l’ esperança.   

🙂 ||*||

El Centre d’Estudis Jordi Pujol va organitzar ahir a ESADE, una conferència  del President Pujol amb el títol de “Reflexió en el tombant d’un camí 1714-2014”. Hi vaig anar conscient de l’expectativa generada  i us ben asseguro  que les seves paraules no m’han defraudat gens ni mica. No ha estat ni un acte de conversió, ni de contricció, sinó de enraonada reflexió, partint de l’anàlisi de la història del catalanisme elaborat pel que ha estat el principal actor de la política catalana dels darrers cinquanta anys. Una exposició farcida de dades (històriques, geogràfiques i demogràfiques), exposades amb el seny i el capteniment del que ha estat el més important president de la Catalunya autònoma del segle vint. La conclusió presidencial dita  agosaradament i amb convicció, és que l’únic que pot salvar avui Catalunya de la desaparició és el pensament independentista. Segons Pujol, mes enllà de les dificultats que tot procés d’independència suposa, que són molts, el que ara compte es que amb les condicions que els governs d’Espanya ens imposen el que pot acabar per no ser viable es Catalunya. Per tant, per evitar la residualització, ara toca optar per la independència, atès que no hi ha cap possibilitat que se’ns ofereixi un marc legal que ens garantitzi un autogovern ampli, un finançament just i ens asseguri el manteniment de la identitat nacional. La tesis principal del seu anàlisis, és que hi ha un abans i un després, des de  la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. El fundador de Convergència ha fet públic el que sembla és el seu testament polític, que tindrà una important repercusió en el conjunt del país, tots i els intents d’amagar-lo o si més no d’ esmorteir-lo que ja es detecta en la premsa d’avui. Una incidència transversal, que generarà debat en el conjunt dels partits catalans i de forma ben especial en els propers congressos dels dos partits de la Federació nacionalista. El President Pujol fa una altre vegada un bon  servei al país.

Encara que costi entendre, el moment més decisius de la vida transcorre entre ventós i germinal, entre el fred de l’ hivern i l’anunci esperat de la primavera, que justament és on es troben els esmentats mesos del calendari republicà instaurat  durant el període revolucionari a França. La duresa d’un hivern que ha estat  sec i ben estrany, no impedeix que tard o d’hora començi el bon temps. De ben segur que encara hi hauran fredorades, grips, malestar i molt de desànim, però renaixerem. I tant que ho farem!. A l’entrevista feta per la “SEXTA” de Jordi Evole al President Pujol, els dos van molt abrigats. Suposo que a dalt del Tagament el fred hi era present, però tot i l’aparent desconcert de l’ entrevistat, el missatge que pretén comunicar, és que hi ha motius per l’esperança, tant individual com col·lectiva. El símbol del lloc era molt clar. Si durant els anys quaranta, amb el país destruït va copsar-ho, no hi han masses raons que amb un país amb millors condicions tot i l’ actual desconcert, per no  continuar esperançat en el moment en que la llavor començarà a germinar. Només ens cal explicar-ho  i sobre tot incorporar-ho al relat.

La renovació  que sembla es produirà en la direcció del PSC de Mataró  aquest cap de setmana, serà essencial per conèixer quin serà a partir d’ ara l’ actitud  dels seus regidors i  per tant s’hi haurà  o no una nova relació  amb el govern que presideix l’Alcalde Mora. Diu Nelson Mandela, que rectificar és una prova fefaent de lideratge. L’adagi popular d’ expressió més senzilla, reconeix que fer-ho és de savis. L’autèntica prova del nou de qualsevol col·lectiu que aspiri a governar una ciutat rau no en la brillantor expositiva de l’oratòria del seu líder, sinó en l’encert de les decisions preses i en la claredat dels objectius. Afegiré que també cal senderi, per a rectificar  allò que es fa malament. Qualsevol dirà que la preparació i la dedicació té en tot plegat un paper important, ja que és el que aconsegueix forjar un estil de treball inclusiu, que si està acompanyat amb l’embolcall d’un relat il.lusionador que transmeti confiança el percentatge per l’èxit es veurà augmentat. Però tot això, pot quedar en res, si no hi ha l’humilitat per reconèixer primer i per rectificar després els errors comesos.  Això, tan val per l’aspirant com pel qui governa.  Tots els canvis necessiten  un període d’adaptació i d’un aprenentatge que s’ adquireix amb les pròpies errades. Vuit mesos després i amb uns pressupostos  nous de trinca, ha  arribat  l’hora de la veritat i per tant també el moment de donar a conèixer les rectificacions d’ uns i altres.