JORDI SURINYACH

En una Catalunya independent, serán els partits polítics el principal instrument  de la participació dels catalans i catalanes en les institucions del nou estat?. La resposta de manual és afirmar que no hi ha democràcia sense partits, i que tot i els seus defectes evidents, són necessaris ja que serveixen per articular i organitzar l’opinió col·lectiva, defensar els legítims interessos de grup, classe, gremi, territorials i altres, representar majories i minories, i sobre tot promoure la deliberació pública sobre els problemes de la col.lectivitat nacional. Mentre  anava escrivint la resposta me?n adonava, que la causa de la crisi del actual sistema de partits, ha estat perdre la capacitat per a complir cadascuna d’aquestes funcions i  que això ha fet possible que els espavilats de torn ocupessin moltes de les seves estructures augmentant la pèrdua de credibilitat. Tots els partits, d’esquerra, 
centre i dreta i d’ obediència nacional diferent, pateixen o han patit el descrèdit,  si bé els afectats han estat els partits de “govern”, que ocupant l’ espai central de representació col·lectiva, han deixat orfes els sectors més moderats, que
com se sap són els que donen solidesa a qualsevol sistema polític. Això explica que aquests  partits estiguin anant a la baixa, mentre augmenten les espectatives electorals dels fins ara minoritaris i van apareixent ?noves” maneres d?organitzar-se i noves vies de participació política ( l’ANC, la
PAH i altres organitzacions similars, en serien un bon exemple). Però  tot i que  el sistema actual de partits està obsolet, hem de renunciar a  que hi hagin canvis de fons en les estructures partidàries?. Crec que no,  ja que malgrat tot el que es diu sobre la crisis de la política, el cert és que el grau de compromís de la ciutadania en els afers públics no ha disminuït. Una nació com la catalana que es capaç de generar mobilitzacions com la via catalana, no sembla que sigui una societat sense ganes de participar en el futur del seu país.  Per tant, es possible un esforç de regeneració, que forçosament  obligarà a 
canvis que aniran lligats a la solució  que es trobi a l’actual crisis constitucional. Els ? nous? partits, els que volen canviar-ho tot, són els més actius en l? esforç de regeneració encara que amb pobres resultats. Els més convencionals, tenen una tendència a complicar-se a la vida en qualsevol tímid intent de regeneració que enceten i acaben per sortir- ne  escaldats, pel llastre acumulat de nepotisme, corrupció, clientelisme i prepotència, com ha quedat palès en les
primàries de Barcelona organitzades pel “nou” PSC.  No hi audàcia en la direcció dels partits catalans que han estat  importants en els darrers trenta-cinc anys, però tampoc en les estructures locals, que en haurien de ser més permeables a la necessitat de canvis. Les primàries podien haver estat una bona idea si per fer possible traspassar la barrera de militants, simpatitzants i amics, s?aconseguís fer-hi participar-hi a més gent de forma conscient. Però a partir d’ avui, gràcies a l’estupidesa  i a les practiques mafioses d’alguns cacics de la Federació de Barcelona del nou PSC,  l’experiència haurà deixat escaldat a més d’un, els més honestos hauran marxat cap a casa amb la cua entre cames i ni
uns ni altres tindran ganes de repetir-la. El sistema de partits  de la Catalunya autonòmica està en crisi profunda i estem a punt d’ assistir al naixement d’un altre de nou que haurà detectat el problema, sense tenir-hi la la solució. Com ho resoldrem això en el nou estat català?. Algú hi ha pensat?. Hi haurà qui propugni una democràcia sense partits o que com a mínim que hagin de compartir les funcions de representació amb nous agents d’interlocució social. Altres afirmaren que tot s? arreglarà reformant els mecanismes de participació, amb una nova llei electoral i una nova llei de partits. Ni una cosa ni l’ altre ho acabarà de resoldre. Mentrestant el millor que podem fer és  començar  per a 
reconèixer les errades i les imperfeccions, actuar en conseqüència i començar  per explicar que els partits, o el nom que en diguem als col·lectius de ciutadans que  fan possible el lliure exercici del sufragi universal, són imprescindibles per la democràcia  i que per tant ens cal entre tots assegurar-
ne el seu bon funcionament en una societat civilitzada de llibertat, progrés i benestar.  

El debat de pressupostos en el darrer Ple de l’Ajuntament de Mataró ha fet augmentar la mala maror entre les dues forces polítiques majoritàries -CIU i PSC- que, amb vuit electes cadascun, no han aconseguit en els darrers trenta mesos trobar la manera d’entendre’s. Tot i els suggeriments plurals que aconsellaven diàleg, raonament, mesura, contenció i sobretot, concreció, finalment hi ha qui ha optat per intentar bloquejar la gestió municipal. Lluny de contribuir a la governació, alguns han fet tot el possible per intentar que cada reunió consistorial es converteixi en un acte més de la propera campanya electoral municipal. L’actual cap de l’oposició i anterior Alcalde sap, per experiència personal, que a un governant se li demanen comptes tant pel que fa com pel que sembla que fa. Aquest coneixement i un cert egoisme personal li ha fet promoure un nou conflicte per evitar que Joan Mora aparegués com l’Alcalde que ha solucionat els disbarats financers més importants que va deixar l’anterior govern en el passat mandat. La ingenuïtat ha estat pensar que el diàleg obligava, per prudència, a evitar debatre en públic sobre certs afers. Mentrestant, alguns dels que van ser cridats al diàleg van ordir una malèvola estratègia, fent veure que hi hauria aproximacions. Així van enganyar a certs intermediaris, fent-los creure que l’acord de governabilitat era possible. Tot plegat s’ha anat en orris pels hipòcrites que dialoguen amb cartes amagades i tiren pel dret, encara que sigui apuntant el tret per elevació contra el nou candidat que, això sí, en públic aplaudeixen. En un moment en què calia passar el testimoni, donant credibilitat al nouvingut, han estripat la baralla deixant en entredit a contrincants aliens i propis. No hi ha més remei que tornar a començar i reconstruir els ponts del diàleg amb paciència, però el que se’n va sense acabar de marxar, farà tot el possible per a dificultar-ho. Marxant sense pagar deixant el “pot” de les propines a la seva sort. Tot plegat un mal presagi, quan tot fa pensar que s’està dibuixant un escenari amb més dispersió de vot, més pluralitat política i per tant amb més dificultats per a la governabilitat. En aquest context, intentar vendre renovació, sense desmarcar-se d’una deficient gestió que ha portat a les actuals finances municipals al límit, pot ser un estrafolari i perillós joc, encara més si la partida es juga en presència del principal responsable, que desubicat i enfurismat, ens fa memòria cada dia dels seus actes.