JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

Arxiu de la categoria: CULTURA

RAMON MANENT: IMATGES ÍNTIMES I GLÒRIA A LES SANTES.

0
L’exposició que any rere any es fa a l’Ateneu, s’encarrega per la Comissió de la Festa Major un any abans a un fotògraf local de prestigi. Aquesta vegada la comanda fou  rebuda per en Ramon Manent, donant-se la coincidència que el conegut fotògraf fa dos mesos i escaig  ha estat nomenat patró de la Fundació Iluro com a membre de reconegut prestigi. Suposo que la coincidència  donarà per tot tipus de comentaris,  però el cert  és que el  prestigi professional  d’en Ramon esta fora de dubte i se l’ ha guanyat a través d’un continuat esforç. Com  que fa més de quaranta anys que el conec – i ja exercia de fotògraf -, he pogut admirar l’ evolució del seu treballs. Comparteixo l’opinió dels que afirmen que és un dels millors fotògrafs d’art de Catalunya. Quedi clar que estem parlant d’un grup  de professionals  restringit i limitat. En Ramon  treu “suc” a  la festa major mataronina, trobant la vessant més íntima  i personal, suposo que per això l’ exposició l’ ha anomenat: “Imatges íntimes, glòria a Les Santes”. Manent  capta  la cuina de “Les Santes”, ja que com a bon coneixedor de l’esdeveniment, sap plasmar  amb sensibilitat suficient i bona capacitat observadora els millors punts de vista, d’aquest amor recent i encara adolescent dels mataronines i mataronines a una festa que, només en democràcia, ha estat finalment recuperada i popularitzada . A l’exposició hi podreu contemplar des de fotografies impreses sobre lones fins a centenars de fotos mostrades en quatre pantalles, on molts mataronins intentaran trobar-s’hi en els propers dies. Són fotografies d’un espectador que renuncia a ser neutral i com a bon mataroní  esdevé un membre actiu de la festa, donant fe de tot el que passa davant seu. Si ho aconsegueix amb facilitat, és simplement  perquè ell estima tant allò que fotografia que fa arribar a través de la imatge  la mateixa intensitat que qualsevol mataroní viu l’ acte festiu. Les  imatges de Les Santes, mostren la sensibilitat d’un fotògraf  professional  que capta, la riquesa i l’espai de trobada del tots els mataronins.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

BLANC/VERMELL.

0
Publicat el 24 de juny de 2013
RECTANGLE VERMELL: Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…
CREU BLANCA: Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…
RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA: Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci,  immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…

Maite Salord.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

IMATGE DE BINIANCOLLA I UN POEMA DE JOAN MARGARIT.

0

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

JOAN MARGARIT

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

BEP JOAN CASASNOVAS: POETA MENORQUÍ.

4

A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d?aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.

Mariners sense timó
a l?arena fan petjada.
Potser hauran perdut el mar
i la llengua els dóna pàtria.
Sentiran l?olor a fonoll,
ben a prop, el perfum d?alga.
Tot mirant fins l?hortizó
ampla i gran Mediterrània
i l?enyor del saber antic
que va i ve amb la marinada.
No en seran perduts del tot
si encara serven la parla.
Veuran homes terra endins
de pell seca i ben colrada
i entendran que dins el camp
ells també han perdut l?arada.
No hi ha solcs ni al lloc ni al mar,
ni salobres ni rosades;
ulls humits vessen records
que són plors de veus germanes.
Tots plegats ens sabrem fills
d?aquesta illa, que és la mare,
que ens demana salvar el bres
d?unes urpes prou estranyes.
Per vessar tenim suor
i ben ple el port de paraules?
una proa resistent
i una alzina centenària.
Coneixem bons araders
i també grans mestres d?aixa
per a fer avarar llaüts
o dur arades a les tanques.
Tenim cales i barrancs
i uns topònims immutables;
tenim l?esca i la llavor,
la rella, l?arjau i l?alba.
I si un dia ho perdem tot,
que la llengua ens sigui mare;
si tenim arrels i mots
tornarem sembrar la pàtria.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

PARLAR CLAR I SENSE POR.

0
Parlar clar i sense por a res ni a ningú. L’estat espanyol ja ens ha tret el “papus”. Ara cal saber que poden i que no poden fer per intentat entabanar-nos, precisament per això hem de felicitar l’argumentari que ha publicat aquest diumenge el diari El Punt Avui, per poder fer front a tot el que diuen des de ponent, sobre les nefastes conseqüències de la nostre independència. El millor que podem fer de moment es mantenir una actitud profundament democràtica, pacífica, fent propostes inclusives i defensant un independentisme obert, europeu i del tot integrador. El nou estat català ha de ser un projecte de futur en el que hi cabem tots, afirmant el caràcter europeu del nou Estat. Ho hem de fer sense por i sense amagar el que volen, tal i com ha fet el President Mas aquesta setmana a Madrid. Exactament el mateix podem fer cadascú de nosaltres tal i com veig que ha fet un conegut hoteler de la Platja de Sant Pol de S’agaró amb les banderes que presideixen el seu establiment. Comparteixo el que diu Josep Maria Torrent, de manera molt entenedora en el seu article al Singular Digital: “Aquest és un moment històric, ple d’il.lusió, d’entusiasme i també de molts interrogants. Però una cosa sembla clara, si ara es fessin eleccions segur que la majoria absoluta del Parlament estaria formada per formacions que aposten pel dret a decidir. Doncs fem eleccions i que guanyin els que no volen ofegar la veu del poble català. I que després convoquin una consulta o un referèndum per saber que volen el catalans.(…) Això és la democràcia! La democràcia és el llibre sagrat dels demòcrates. Qui pot tenir-ne por? Els demòcrates?”.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

ARRAN DEL MAR.

0
Publicat el 16 d'agost de 2012

QUATRE VARIACIONS PER UN ADÉU QUALSEVOL

Caminem sense pressa prop del mar,
avui hem plegat d?hora i no ens esperen
ni els pares, ni els amics ni la canalla.
El sol llepa l?esquena de la tarda
i, esplèndida i obscena, davant nostre
començarà la nit a despullar-se.
Caminem en silenci, ran de màgia,
agafat cadascú al seu fil d?Ariadna,
tu et treus de la butxaca un cos de dona
i em mires de cua d?ull per si t?observo:
és un cos jove i ple, que t?omple d?aigua
i t?encén focs al cel de la mirada.
Jo miro al meu davant perquè no vegis
la cendra que m?embruta les pestanyes
mentre deslligo els fils de l?esperança
de veure?m reflectida al fons d?uns ulls
aquosos com els teus quan penses l?altra.           
 
La sorra s?entreté a jugar amb els dits
que fins fa pocs segons et tremolaven
no sé si d?impaciència o de recança.
Ara miro els teus ulls mentre glopegen           
els sabors blaus i verds i blancs de l?aigua,    
i veig les teves mans, rere les dunes
dels anys que tot ho embruten i corrompen,
certificant-me el cos sota la brusa
i inaugurant camins entre les cames.
Perdura el meu desig, i és com un càstig,
en cada pam de pell tossuda i flàccida,
en aquests llavis vells que ja no saben
fer retornar als teus ulls l?afany golafre,
la urgència dels instints, la sang que tiba.
Pesa la vida, i l?enterro a la sorra,
com una àmfora curulla de fracassos.
Calo foc als records i els deixo encesos
per si tornessin a renéixer de les brases.
 
La tarda ha amuntegat sobre les roques
un cingle de moments i de rutines,
i un farcell de silencis i carícies
proscrites i amargants com la nostàlgia.
La meva pell t?enyora desbocat
amb els llavis encesos i els dits plens
de vents i nous camins per explicar-me,
el meu ventre t?enyora inacabable,
bategant dintre seu com un manyoc
de cors i ulls i polsos, i de nafres,
la meva boca enyora la humitat
del teu alè com una brisa lenta,
dels teus llavis sucosos davallant
la corba vellutada del meu delta.
Et miro als ulls i prego reconèixer
un carbó incandescent a la mirada,
un gest, un mot, que escrigui tres vegades:
la porta del desig no està tapiada.
 
Què penses mentre els teus dits besen l?aigua
i mires com entre ells s?hi escola el dia?
Penses en ella i en la seva veu d?ambre?
Sobre el metall del mar veus el seu rostre?
Aquells pits que t?esperen orgullosos,
les seves cames suaus que et condueixen
al bosc sense sortida del seu sexe?
Somrius a l?aire avançant l?abraçada,
el pes del cap al pit que et fa reviure
esclats de primavera en ple novembre,
que t?esborra la usura de la culpa
i et fa oblidar els meus llavis i el meu ventre,
mirall odiós del cansament de viure.
Comença a fosquejar i m?arriba el so
de música i rialles prop de l?aigua,
tinc por de la fondària d?aquest mar
i no goso allunyar-me de l?escuma
que em mulla els peus amb llengües de tristesa.
És massa d?hora encara quan s?enfila
un adéu mut pel tronc de la mirada,
i marxes en silenci dels meus dies
deixant tota la llum desposseïda
de rostre, de tendresa i d?esperança.
EVA RUMI.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

SI VÉNS.

1
Publicat el 12 de maig de 2012

Peuades damunt s?arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d?aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables,
deserts, salvatges.
Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc.
Me?n tornaria a anar
més enfora que mai.
No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d?aigua
a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre,
t?estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

(Lletra: Sebastià Saurina, Mercè Soler i Jesús Moll) 

http://www.coveralia.com/videoclips/si-vens-cris-juanico.php

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

CREIXEN ELS DIES COM UNGLES.

0
Publicat el 19 d'abril de 2012
Creixen els dies com ungles,
com cabells, com herba,
imperceptibles.
La boira baixa llepa
llavis i branques
líquid suspès que mulla
corbes i pells,
venes i mapes,
pobles i cuixes.
Et dono la suor
de la nit sobre l’herba
i el tacte llis del ventre
quan es vessa el matí
sobre les fulles grises
de les oliveres.
T’ofereixo el color
canviant de la finestra
que muda, com els ulls,
de pell segons la llum.
Et dono el pam de terra
de la meva cintura
perquè hi tracis perfils
de rodera a la sorra
i hi dibuixis camins
de lluna a les palpentes.

No sé donar-te més
però et regalo l’olor
del meu cos quan t’espera.

                                                                                             Eva Rumí.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

LES MUNTANYES.

0

A l’hora que el sol es pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.


Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
em semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixe en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per du al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

JOAN MARAGALL, Camprodon 1901.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

L’ ENIGMA.

0

Són estretes i llargues les hores
quan retorno de tu.
Sense el teu cos
sóc com un poble després de la derrota
amb la moral d’esclau
i un sol camí possible
el de l’exili.
Per això et bec a glops
ara que et vesses
per quan es tanqui la frontera del desig
i em sigui vedat per sempre
l’accés al teu enigma.


Eva Rumí. 

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

LES COORDENADES DE L’ OBLIT.

0

El premi de narrativa curta “Ploma de Ferro”, que atorga l’Ajuntament de Capdepera de l’ Illa de Mallorca, ha estat atorgada en l’ edició d’enguany a la mataronina Eva Rumí i Guimó  per l’ obra “les coordenades de l’ Oblit”. Un relat sobre l’ individualitat, l’ aïllament, la renuncia, la soledat, la malaltia i l’oblit. “Som el que recordem”, ens diu l’autora. “Moren els records i amb ells la identitat”.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

MUNTANYES COM BRAUS.

0
Publicat el 18 d'agost de 2011

COM BRAUS.

Com quatre espigues sou, 
muntanyes, 
quatre espigues de vidre 
tallades 
en el cristall de l’aire. 

Com quatre pomes sou, 
muntanyes, 
fruita amarada d’aigua 
feta 
per llavis de la plana. 

Com braus sou, muntanyes. 
Com braus que alcen el cap 
acabada la sesta, 
l’ombra d’un somni us queda en la blavor de l’ull 
i el banyam temedor burxa a mig cel 
l’enlluernadora presència. 

Com braus sou, 
lluents i foscos 
amb un quelcom d’esquerp 
de pasturar al salvatge. 
Jo, a la punta d’aqueixa alba, 
ni llurador ni captador, 
foraster de mi mateix, 
poso les gotes de la nit 
dins el palmell de la mà, 
i les presento 
als vostres morros freds i negres 
com una ofrena d’amistat. 

(Del llibre de Jordi-Pere Cerdà, Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l’Olivier, 2000, p. 38)

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

NO ENS MOUREM D’AQUÍ.

0
Publicat el 10 d'agost de 2011

No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molt pesats segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.

Calaloscans (1966) de BARTOMEU FIOL.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

RONDAIRE ESMAPERDUT.

0

Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
 
JOAN VALLS I JORDÀ.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

AIGUA SOBRE AIGUA.

0

Aigua sobre aigua,
Sobre l?aigua, set.
Al bell cor de l?aigua,
Negre ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Al bell cor de l?aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent
I jo, sola,
Entre albera i alba.
En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L?amor hi clavava
Negres ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.

Maria Mercè Marçal.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari