Maite Salord.
Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d?aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
QUATRE VARIACIONS PER UN ADÉU QUALSEVOL
Peuades damunt s?arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d?aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.
(Lletra: Sebastià Saurina, Mercè Soler i Jesús Moll)
http://www.coveralia.com/videoclips/si-vens-cris-juanico.php
No sé donar-te més
però et regalo l’olor
del meu cos quan t’espera.
Eva Rumí.
A l’hora que el sol es pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.
Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l’altitud de la carena…
Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.
Sentia la delícia de les fonts
naixe en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.
JOAN MARAGALL, Camprodon 1901.
Són estretes i llargues les hores
El premi de narrativa curta “Ploma de Ferro”, que atorga l’Ajuntament de Capdepera de l’ Illa de Mallorca, ha estat atorgada en l’ edició d’enguany a la mataronina Eva Rumí i Guimó per l’ obra “les coordenades de l’ Oblit”. Un relat sobre l’ individualitat, l’ aïllament, la renuncia, la soledat, la malaltia i l’oblit. “Som el que recordem”, ens diu l’autora. “Moren els records i amb ells la identitat”.
COM BRAUS.
Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l’aire.
Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d’aigua
feta
per llavis de la plana.
Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l’ombra d’un somni us queda en la blavor de l’ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l’enlluernadora presència.
Com braus sou,
lluents i foscos
amb un quelcom d’esquerp
de pasturar al salvatge.
Jo, a la punta d’aqueixa alba,
ni llurador ni captador,
foraster de mi mateix,
poso les gotes de la nit
dins el palmell de la mà,
i les presento
als vostres morros freds i negres
com una ofrena d’amistat.
(Del llibre de Jordi-Pere Cerdà, Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l’Olivier, 2000, p. 38)
No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molt pesats segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.
Calaloscans (1966) de BARTOMEU FIOL.
Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
JOAN VALLS I JORDÀ.
Aigua sobre aigua,
Sobre l?aigua, set.
Al bell cor de l?aigua,
Negre ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Al bell cor de l?aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent
I jo, sola,
Entre albera i alba.
En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L?amor hi clavava
Negres ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Maria Mercè Marçal.