MADURESA DEMOCRÀTICA: CRÒNICA PARLAMENTÀRIA.
Escrivia fa pocs dies Salvador Cardús que les eleccions del 28 de novembre hauran suposat el bany de realisme necessari per fer un independentisme més madur, més fort i més auto exigent. Exactament era això mateix el que jo li deia a un company i candidat de Solidaritat, que em venia a proposar l’ afiliació. Vàrem estar parlant dels resultats electorals, per concloure que segurament l’ independentisme democràtic havia fet uns càlculs massa exagerats de les seves possibilitats. Li deia que després del 28-N, molts no han entés que majoritàriament el país hagi optat per un camí més gradual i pragmàtic i que potser això ha estat la gran mancança programàtica del nou independentisme democràtic. Li vaig manifestar la meva opinió que si en el futur, s’actua amb més intel·ligència pot acabar per fer forat i ocupar un espai en la centralitat del país. El meu interlocutor que venia animat, a mesura que li anava explicant com creia jo que tenia que ser l’ ADN d’aquesta nova força, m’anava posant mala cara. Li vaig dir que tot i que entenia els errors comesos, fruït de la inexperiència parlamentària, calia començar a construir un discurs propositiu, allunyat del fonamentalisme i per tant amb voluntat de govern. Que la via democràtica a la independència necessitava d’una participació activa en totes les institucions democràtiques; d’una política clara d’ aliances i d’ un programa pel mentrestant. Quan he dit que si es feia feina en aquest sentit, tot i el poc marge que el resultat electoral actual suposava, es podia avançar cap a l’ objectiu, ha fet cara de no entendre res, el que m’ ha fet pensar que de moment no s’ anirà per aquest camí. Mentrés uns es llepen les ferides, els altres treuen pit amb un minso resultat, repetint-se així els errors del passat. Veurem si d’ara en endavant s’assoleixen acords i pactes a les eleccions municipals entre les forces d’obediència nacional. Un primer pas, serà trobar complicitats, entre ERC, Solidaritat i Reagrupament i anant més enllà intentar-hi donar continuïtat a les eleccions espanyoles. El més important però, és començar a refer els ponts trencats dins del catalanisme, intentant vies d’entesa amb CiU. A la constitució d’ avui al Parlament hem perdut la primera oportunitat de fer-ho. Sembla que es mantingui l’estúpida política de com pitjor millor, preferint denunciar els acords dels tres grups majoritaris per a constituir la mesa, que avançar-se als esdeveniments intentant fer un front comú per aconseguir que al menys hi sigui un independentista, amb el compromís d’assegurar una majoria dels grups d´obediència catalana. ERC ha optat per denunciar l’ acord amb el PP fent-se la víctima i SI pel testimonialisme de presentar el seu propi candidat. Tot plegat una actitud d’auto marginació dels 14 diputats independentistes. Un nou passiu que caldrà afegir a la pèrdua d’un representant d’aquests dos grups a la mesa i que Solidaritat convisqui amb “Ciudadanos” en el Grup Mixt, al no haver assolit un marge raonable d’acord per a constituir grup propi. En resum: un altre exemple d´inexperiència, de manca de capacitat pel pacte i de poca cintura política, que espero es modifiqui en els propers mesos. La maduresa política no suposa integrar-se al sistema sinó utilitzar els instruments que es tenen a l’abast, per a intentar modificar-lo. De moment no sembla que hi hagi massa voluntat d’aconseguir-ho. A fora del Parlament, on encara fa més fred, Reagrupament ha començat una embogida cursa per veure qui la diu i la fa més grossa, confirmant-se els mals presagis sobre el seu futur.