JORDI SURINYACH

Ja els tenim aquí per obra i gràcia de l’Espanya de sempre. Només dues nacions – quins electors han volgut resaltar la seva identitat -, resisteixen amb forca a l’avanç nacionalista espanyol en la seva versió més conservadora. El “patriotisme” del Sr. Rajoy, el pot posar en qüestio l’avanç dels partidaris del dret a decidir a Catalunya i Euskadi d’una banda, i les decisions dels mercats internacionals i dels dirigents europeus de l’altre, ben disposats aquets darrers, a deixar en entredit la voluntat dels espanyols realment nacionals, expressada a les urnes. Ens haurem de preocupar i molt  durant els propers mesos de l’agenda oculta del nou president del govern, tan pel que fa al desmantellament de l’ estat del benestar, com en  la contra reforma de l’ estat autonòmic que es molt possible que intenti endegar. L’envestida renacionalitzadora serà aquesta vegada molt  més forta que la viscuda amb l’ Aznar, encara que ara les formes puguin semblar un pel més “educades”. Hi haurà renacionalització de l´Espanya peninsular i per tant atac a les nacions catalana i basca, començant pels punts més febles dels seus respectius territoris: Les Illes, el País Valencià i Nafarroa, on s’intentarà reforçar encara més l’ hegemonia cultural i lingüística de l’ espanyol, continuant després per debilitar l’ autogovern de Catalunya i Euskadi, amb la limitació de les competències autonòmiques. Serà el moment de dir les coses pel seu nom, el que farà inevitable el confllcte democràtic  amb l’ estat, el que obligarà a determinades aliances  per a fer possible l’exercici del dret a decidir.

En Salvador Cardús ha dit amb certa raó en un article publicat aquesta setmana al Diari ARA: “que cansa que es posi en dubte l’amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.”. El que diu Cardús és  ben cert, però millor no oblidar el que ens jugem el proper vint de Novembre. Si es torna a glaçar la Bàltica, per utilitzar la vella paràbola pujolista, l’ enfrontament democràtic amb l’estat serà  inevitable i caldrà optar pel replegament, l’ enroc i la  suma d’esforços per a resistir des de les pròpies institucions catalanes l’ ofensiva centralista, que aquesta vegada es veurà reforçada  per la pressió dels mercats internacionals demanant la racionalització de la despesa pública, que serà aprofitada des del govern de l’estat per a  intentar debilitar  i treure les migrades competències  aconseguides per les nacions perifèriques en els darrers trenta anys. Tot plegat farà que el pacte i l’acord entre els diferentes grups catalanistes (independentistes, sobiranistes i  fins i tot federalistes),  sigui del tot imprescindible per a resistir l’ensulsiada, anant molt en  compte amb allò que els diputats d’aquí facin a Madrid . “Quem deus vult perdere, dementat prius”. Es cert, els deus primer embogueixen als qui volen destruir.

El proper vint de novembre, hi haurà independentistes que s’abstindran o que votaran nul, amb l’equivocada convicció que  es així com  es donarà un pas més cap el dret a decidir. Els que optin per aquesta opció, quina legitimat està fora de dubte, no han entés res del que ha succeït en el darrer cicle electoral, en que l’independentisme polític ha sofert una forta davallada, amb la mateixa proporció que l´independentisme cívic s’afirmava i ampliava  socialment. Per mandra d’analitzar el perquè de tot plegat, els que votin posant dins  l’ urna una estelada o quedant-se a casa, escenifiquen una fugida endavant que mostra sobre tot frustració i un  lament que més enllà és una renuncia a plantar cara, també des de dins les institucions de l’estat, a l’ espanyolisme carca i conservador que les enquestes donen com a guanyador i a l’altre, d’ aparent barnís progressista, que diuen en  sortirà clarament perdedor. L’ independentisme català, que no parteix de zero, ha de repensar tota l’ estratègia des de la seva pluralitat i ser més propositiu  que reactiu. Els que afirmen que a Madrid no cal anar-hi a fer res, fan un plantejament poc madur i  del tot erroni. La majoria de les lleis que ens afecten encara es decideixen allí i per tant ens correspon denunciar-les des d’ aquí, però també a Madrid. Es hora de tornar a exercir el dret de vot el proper 20 de novembre, però sobre tot  tenir clar com  actuar des de la democràcia constitucional espanyola  d’una manera més intel.ligent, de com s’ ha fet fins ara.

En Duran i Lleida, pot està vivint el començament del seu eclipsi polític i això pot explicar que se’l vegi tant amoïnat, emprenyat, despistat i desconcertat. Els del “pinyol” convergent, al proposar al seu cap de files de número dos a les llistes del Congrés per la federació nacionalista, ho feren amb l’oculta intenció de marcar paquet sobiranista i a l’hora aconseguir ser rebutjats per en Duran. Amb aquesta jugada, cap  responsabilitat se’ls hi podrà demanar si el dirigent d’Unió obté un mal resultat el proper vint de novembre,en el que sembla inevitable la majoria absoluta del PP. Per tant la representació a Madrid dels diputats de’n Duran, podrien no tenir un pes determinant. En Duran  i Lleida, polític intel·ligent de la vella escola, fa temps que s’equivoca definint-se com un catalanista unionista massa proper al PP. No se’n ha adonat o no ho ha volgut veure, que el trasantlàntic del catalanisme majoritari, estava virant lentament cap el sobiranisme i  el dret a  a decidir. Ha continuat pensat que tot plegat era cosa de quatre eixelebrats i a més, una “boutade” dels “fills” polítics d’en Pujol. S’ha quedat mirant, del tot enlluernat  cap el costat equivocat, amb el perill de convertir-se en una estàtua de sal. Abandonat a la seva sort per  la Convergència més sobiranista,  pot acabar debilitat, fent necessari un sustitut amb un perfil diferent. El perill rau, no només amb el que faci Duran el dia després, sinó també en que els conspiradors no hagin acabat per passar-se de frenada i el que surti a les portades dels diaris del dia vint-i-ú és que la federació nacionalista  ha quedat en tercer lloc a Catalunya, fet que posaria en dubte l’estratègia diabòlicament conspirativa que deixant masses flancs lliures, hauria erosionat tot el projecte, despertant el desconcert en l’electorat més clàsic, tradicional i prudent del catalanisme parlamentari.

L’expressió parlamentària de l’independentisme polític democràtic, vist com han anat les coses en aquests darrers anys (a pitjor), necessita d’una revisió amb profunditat de la seva estratègia. L’autocrítica cal que la faci en primer lloc ERC, vist on l’ha portat una equivocada polítíca d’aliances, materialitzada en el primer tripartit i agreujada en el segon, amb resultats per a tothom coneguts. Demà hi han eleccions internes i l’únic  candidat a la presidència del partit republicà es planteja l’estràtegia i reconèixer les errades, però la pugna per escollir el candidat a les generals, posa en evidència que novament pot tancar-se en fals el debat intern. Pel que fa a Solidaritat i Reagrupament, tot i els passos favorables cap un acord electoral amb ERC, no sembla que hagin entés massa el que passa en el món independentista “real”, fort socialment i debilitat electoralment. No n’hi ha prou amb formular una “Bildu” a la Catalana, sense que abans hagin fet autocrítica el dirigents (Carretero, Laporta, Lopez Tena i Uriel Beltran), reconeixent la responsabilitat en uns resultats dolents. Continuar sense fer-ho o limitant-se a insultar els independentistes que han votat CIU es simplement amagar el cap sota l’ala. D’altre banda, els independentistes de CIU dubten sobre que fer davant la possibilitat que la coalició nacionalista caigui altre cop en els paranys del PP. Només alguns – l’ Oriol Pujol i els seus – , s’han atrevit a marcar paquet amb l’objectiu d’organitzar les pròpies forces preveient que la majoria absoluta del PP,  els obligarà a enrocar i buscar l’acord amb l’ independentisme parlamentari. Una primera resposta a tot aquest garbuix, la començarem a tenir demà, quan coneguem els resultats de les urnes republicanes. Si guanya amb claredat la proposta Junqueras (a les tres urnes) i fa una proposta en ferm d’un nou model de partit republicà transparent, amb corrents d’opinió i democràcia interna sense mitificar pràctices assembleàries inviables, s’haurà fet un primer pas endavant. Junqueras ha de tornar a començar, obrint de bat a bat les portes del vell partit, fer net, deixar passar l’ aire, i sobre tots convidar a tornar a  tots als que van marxar, per aixì començar a superar la contradició que suposa que l’independentisme hagi tingut èxit consolidant-se socialment figurant a l’agenda política del país i el fracàs de no haver estat capaç d’esdevenir una força parlamentàriament influent i transformadora.

Em permeto manllevar el nom d’aquest  històric partit  independentista de la resistència antifranquista, per explicar una estratègia que no ha estat reeixida, però que pot ajudar a entendre que hi havia darrera del que es va anomenar front patriòtic, pacte nacional,  transversalitat  (amb versió reagrupada o solidària) i més darrerament pol sobiranista, amb pretensió de fonamentar amb matisos diferents, una estratègia catalanista cap a la sobirania, ja fos com a coalició electoral, com a discurs per a donar suport a governs catalanistes o com estratègia partidària. Els resultats electorals de les darreres conteses electorals  han estat dolents per l’independentisme polític i ha creat un fort desencís entre els seus possibles electors, produint-se dos fenòmens aparentment contradictoris. Un, majoritari, dels que han optant pel vot útil favorable a Convergència i un altre, minoritari, votant per l’independentisme més nostrat,  que amb els minvats resultats obtinguts han optat per tancar-se i perdre tot sentit autocrític. Retrobar la sensatesa, la generositat, la coherència i el coratge ha de ser el primer objectiu, si es vol recuperar l´impuls perdut en només un any. Per fer-ho, cal partir de dos reconeixements: ERC s’ ha equivocat i molt en aquests darrers anys, però Reagrupament i Solidaritat no ho han fet millor. L’estratègia amb el nou  govern de la Generalitat tampoc ha estat encertada, com si es preferís alimentar farisaicament el  Pacte amb el PP,  com a única condició per a després revifar, sense veure que l’interés del país  exigeix de l’ independentisme  més coherència i per tant més responsabilitat per fer tot el possible per evitar-ho. Els propers mesos seràn decisius pel rellançament  d’un nou Independentisme democràtic, reformista i pragmàtic amb possibilitats d’obtenir suports electorals importants amb vocació de centralitat. La bona notícia avui és que a l’Ajuntament de Barcelona, els dos regidors d’ Unitat per Barcelona, votant a Xavier Trias, han fet un primer pas en la bona direcció. 

Els que per Sant Joan hagin estat pel Sud del país, prop de l’horta i l’albufera, hauran  comprovat com les gasten els del partit popular amb la cultura del país. No ho dissimulen gens ni mica, el seu objectiu es debilitar-nos tot el que puguin, suprimint les emissions de TV3, multant Acció Cultural del País Valencià i limitant  primer i  suprimint després l’escola valenciana. A les illes, on he estat jo,  les coses sembla que aniran a pitjor. Els populars han recuperat el govern balear i dels consells indulars i la primera decissió ha estat suprimir la Direcció General de Política Lingüística. Aquí dalt, no sembla que els “nostres” peperos siguin menys bel·ligerants amb la llengua i la cultura pròpia. Les declaracions de l’Alicia  Sánchez Camacho sobre l’ educació del seu fill no és cap bon presagi. Mentrestant s’està estenen la sensació en el principat, que per CIU només hi ha un possible aliat  per aprovar els pressupostos de la Generalitat de Dalt, o per governar la Diputació de Barcelona o el Consell Comarcal del Maresme, fet fins ara insòlit en aquestes dues administracions. Espero que no cometin els mateixos errors del passat, el que seria una mostra de ceguesa i  poca intel·ligència política, no veure que encara hi ha diferències entre els dos grans partits espanyols que “viuen i treballen” a Catalunya.  Si bé es cert que continua vigent allò que  va dir en Josep Pla, sobre la poca diferència entre l’espanyolisme d’esquerres i el de dretes, seria una errada tàctica no copsar que tot i que entre les direccions del PSOE i el PP no hi ha diferències pel que fa al país, si que n’hi ha i moltes entre els seus militants de base. No valorar correctament el paper de molts dels afiliats del PSC en aspectes fonanentals  per la construcció nacional, com l’ensenyament i la defensa de llengua, seria del tot injust. No hi cap militant del PP català que pugui mostrar un currículum similar al que tenen molts militants socialistes en aquestes questions. Tot i les  febleses i subordinacions, el PSC té  una història diferent a la de la resta de federacions regionals del PSOE. Precisament quan es propera una majoria parlamentària del PP a l’estat espanyol, que si pot mantindrà l’intent de genocidi  cap a la llengua i  la cultura catalana, es fa imprescindible que el catalanisme majoritari  tingui clar quin són els límits. CIU no no pot permetre que el PP esdevingui un partit central a Catalunya, com de ben segur es produirà si es pacta amb ells amb absoluta preferència o exclusivitat. Amb el PSC,  tot i algunes actituds que cal combatre, hi ha possibilitats d’ acord amb allò que és més essencial, amb el PP no n´hi ha cap. L’article a “La Vanguardia” d’en Quim Nadal, que es publica avui, es un intent seriós per a posar les bases d’un acord de mínims, entre els que encara són els partits centrals del país. Seria bó que aquest esperit fos  compartit per ERC i es traslladés al govern de molts municipis catalans. Esperem que uns i altres, pel bé de tots, finalment se’n adonin. 

http://joaquimnadal.cat/2011/06/28/el-%E2%80%9Cdolor%E2%80%9D-del-president-mas/

Vaig conèixer en Salvador Garcia a ERC quan Reagrupament era un corrent crític. El vaig anar retrobant a les reunions de Reagrupament Independentista quan gairebé tots havíem abandonat el partit republicà. Economista eficient i persona molt perspicaç, la darrera vegada que vaig parlar-hi fou a la manifestació del 10-J, on li vaig comentar que  no veia massa futur al nou  projecte polític. Ningú el pot titllar de pro convergent. Precisament per això, la seva opinió sobre el projecte de pressupost presentat pel govern de la Generalitat em sembla  del tot objectiu i encertat. El seu diagnòstic, que comparteixo al cent per cent,  és que ara cal “… gestionar d’una manera eficient i responsable els recursos públics, i posar fi a l’espoliació fiscal”. Fent una recomanació, “els qui protestin per les retallades que pensin davant de qui s’han de manifestar”.  

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres11/pdf/PRE_P_CAT.pdf

http://www.vilaweb.cat/noticia/3893777/20110602/salvador-garcia-pressupost-situacions-greix-espoliacio.html

La coneguda atracció de Port Aventura, “Dragon Khan”, ha estat utilitzada per a descriure els abundants interrogants, contradiccions, emprenyaments i malentesos dels electors  per certs pactes electorals, les pràctiques partidàries, les corrupcions i sobre tots per una manera frívola i prepotent en l’exercici  del govern. Com que ahir amb la família em va tocar  passejar-me fins a l’ extenuació per les atraccions de Port Aventura i no soc  gaire afeccionat a pujar-hi, vaig poder “reflexionar-hi” en dia tan escaient. Seria demagògic dir que hi havia més gent a Port Aventura que a la Plaça de Catalunya i no ho faré ( a mi el que facin a la “Puerta del Sol”, m´interessa més aviat poc per no dir gens). La democràcia real es la que tenim, amb tots els seus defectes, limitacions, corrupcions i perversions. Es legítima la indignació que es respira al carrer contra la “partitocràcia”, però la democràcia la podem millorar mobilitzant-nos, però també participant-hi activament. Pensar que hi ha una altre manera, per molt bona fe que s’hi posi, pot portar a l’ assoliment d’objectius perversos i no desitjables. Confondre Catalunya amb Tunísia o Egipte es fruït d’una més que sospitosa ignorància. No tinc res en contra, en convertir les nostres places en àgores del debat públiic, fent avinent el descontentament col·lectiu, però faríem bé en saber interpretar el que hi ha darrera  d’ aquest malestar i no deixar que l’incipient i autònom  moviment sigui manipulat amb l’ estúpida complicitat de certs poders i mitjans de comunicació, per aprofitant-se dels que legítimament i amb molt bona fe volen millorar la democràcia real, acabint per  fer mans i mànigues per a destruir-la. Una expressió com la de “Spanisch Revolution”, es tan desafortunada com sospitós que hi ha qui preten aprofitar-se del desencant. Els canvis s’han de promoure, tant des de dins com des de fora del sistema de representació, per  a millorar el benestar de la gent i enfortir els mecanismes de la democràcia, fent-la representativa dels ciutadans i no de l’opinió dels estats major de certs partits. Els promotors dels canvis, han de ser persones d’ una moralitat pública contrastada i fora de dubte, amb una capacitat de treball acreditada i amb una independència de criteri confirmada. Criticar, insultar o enfotresse’n dels que des de dins del sistema, representen aquesta posició amb convicció i coherència, és una posició conservadora, reaccionària i a més radicalment hipòcrita. Confio que els ciutadans avui ho tinguin en compte, ho expressin amb  l’ exercici del seu vot i  no confonguin el canvi amb  el Dragon Khan.