JORDI SURINYACH

Aquest matí RAC1 ha fet publica la seva enquesta, que és gairebé coincident, si bé amb matisos amb la publicada diumenge pel diari El País. Victòria important de CiU, enfonsament dels socis del tripartit,  manteniment del PP i  Ciutadans  i  possible entrada de Solidaritat Catalana, quedant-se fora Reagrupament. Amb el pronostic d’una participació del cinquanta-cinc per cent, superior en cinc punts al que preveu l’estudi de Mestroscopia, el treball de camp efectuat  entre el 20 i el 24 d’aquest mes amb una mostra de mil persones, assenyala que la  federació nacionalista aconseguirà entre 63 i 65 diputats i els grups del tripartit perden una quarta part dels seus actuals escons. Un bon motiu de reflexió  per a José Montilla, que faria el pitjor resultat dels socialistes amb només 30 o 31 diputats. També s’ho hauria de fer mirar i molt Joan Puigcercós, doncs ERC se li preveu una pèrdua entre 10 i 11 diputats i només mantindria la  meitat del vot que va obtenir l’ any 2.006. De  novetats més aviat poquetes. La possible entrada al parlament de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Beltran. L’enquesta dóna entre 0 i 3 diputats a Solidaritat, sense  que Reagrupament obtingui cap escó. L’altre, l’augment del vot en blanc que es doblaria, passant al 4,78 %,superant els vots de Ciutadans, Solidaritat i Reagrupament. Naturalment l’ enquesta no pot assegurar que entre aquests vots s’hi amagi part del vot independentista emprenyat per la manca d’ acord electoral, però naturalment es una hipòtesis molt plausible. La divisió de l’independentisme és, a més d’ irracional i estrambòtica, uns  dels elements a considerar per explicar una previsió de resultats tant poc satisfactoris, quan semblava el projecte més novedós,  rebut amb esperança pels possibles electors d’un catalanisme sobiranista que començava a mostrar múscul. No s’entén, com en pocs mesos els dirigents del nou independentisme hagin desconnectat de la realitat, confonent desig amb realitat, quan ho tenien tot a favor per acumular forces i organitzar  una candidatura potent. Es la paradoxa de l’ ase de Buridà que tant bé explica avui a  “Nació Digital”,  Francesc Puigpelat. Veure’m d’aquí  a dos mesos, si el que gairebé totes les enquestes pronostiquen es confirma.

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/975/ase/burida/independencia

El diari “El País”, publicava ahir l’ enquesta de l’empresa “Metroscopia”, feta a  partir d’una mostra d’entrevistes realitzades els dies 20, 21 i  22 d’ aquest mes, entre ciutadans catalans amb dret de vot. A banda que els resultats de l’ estudi confirmen novament els pronòstics anteriors sobre la possible  victòria folgada de CIU i la pèrdua significativa d’escons de tots els  partits que han  donat suport al govern  tripartit, n’hi ha una de molt significativa, com és la previsió d’ una baixa participació, fixada en el cinquanta per cent, que tindrà  com a conseqüències parlamentàries el manteniment de “Ciutadans” com a grup parlamentari (4 diputats) i l’entrada dels dos nous partits independentistes al Parlament, Solidaritat i Reagrupament, amb dos diputats cadascun. Més enllà del grau de fiabilitat de l’estudi pel que fa al repartiment d’escons, si que sembla confirmar-se que molt del vot inicialment favorable a les propostes independentistes, es quedarà a casa,  en uns casos per castigar a ERC i en altres, perquè simplement no els satisfà ni s’entén que no hi hagi una aliança entre independentistes. Els dirigents d’aquestes formacions farien de bé de comprobar  que l’enquesta mostra amb rotunditat, que la manca d’unitat els porta al desastre i a la marginació política, doncs si obtenen escons, serà  per la poca participació, el que és un absolut fracàs per forces que preconitzen la regeneració democràtica. Els resultats per separat, són similars i molt discrets  a  totes les demarcacions i si obtenen diputats, serà només a la demarcació de Barcelona al superar el percentatge mínim que assenyala la Llei electoral, pero essent inviable l’objectiu a les altres tres, deixant l’ actiu  polític més important de Reagrupament, Joan Carretero, fora del Parlament. De  produïr-se el pronòstic s’obrirà un fort període d’inestabilitat de les tres forces que es proclamen independentistes, confirmant-se així que l’ esforç de tanta gent, durant tant de temps, ha estat del tot malaguanyat. Només es podría redreçar la situació, reconeixent els propis errors i  obrint-se a la possibilitat d’unitat per a retornar l’il·lusió a molts dels que a hores d’ara es mostren  dubtosos o  que fins i tot semblen decidits a no anar a votar.   

Molts mataronins hem assistit avui a l’ acte solidari que amb el nom “III Mataró, camina per l’ Alzheimer”, organitza  un nombrós grup d’entitats. A les vuit del mati, s’ha donat la sortida des de l´ermita de Sant Simó, per  fer un dels  recorreguts possibles. Hem triat el més llarg, que  comença a les cinc sènies i  que després de passar per sota del Turó d’ Onofre Arnau, segueix pels camins de l’ antic veïnat de Mata, cap a  les ermites de Sant Miquel i Sant Marti. Després només cal pujar a Can Bruguera i  ja de baixada fer un tomb pel costat de Santa Rita, donant per acabada la sortida a la Plaça de Santa Anna.  Tres hores de tranquil·la caminada matinal d’aquest primer diumenge de tardor, que ha començat plovisquejant però que ràpidament ha anat millorant, amb el desig d’acompanyar als qui durant tot l’ any  fan un treball de divulgació, informació  i de sensibilització al voltant de la malaltia. Dos curts metratges han ajudat molt a divulgar, la situació dels afectats i les seves famílies. Albert Solé  amb “Bucarest” i  Carles Bosch amb “Bicicleta, cullera i poma”, han  abordat des de dues perspectives diferents,  la malaltia d’Alzheimer a través de dos polítics  que han tingut importants responsabilitats. L’ Albert,  explica la pèrdua de la memòria del seu pare Jordi Solé Tura i en Carles, els aspectes més humans i emocionals de l’etapa posterior al diagnòstic de la malaltia de Pasqual Maragall. Dos relats que mostren una història de lluita i esperança, que han ajudat ha consolidar el treball anònim de tots els que fa anys donen a conèixer una realitat, que només s’aconseguirà aturar mitjançant la recerca científica, però  que  fa imprescindible la col·laboració de tots.

A Mataró el trasllat del Centre educatiu Mas Sant Jordi  a unes dependències de la Parròquia Mare de Déu de Montserrat ha generat en el barri del Pla d’en Boet,  tensió entre  favorables  i opositors a la nova ubicació, deixant  al  descobert les misèries  d’uns ciutadans que s’han deixat entabanar pels partidaris de l’ embolica que fa fort, poc partidaris del diàleg i la cohesió social,  que  s’han permès difamar, insultar i manipular l’ activitat d’una entitat amb més de trenta anys de tasca educativa  amb els menors que tutelen. De res els serveix explicar l’esforç  per a  cobrir les necessitats bàsiques dels infants. Tot això,  als opositors no els fa ni fred ni calor. S’ han dedicat a insultar al rector de la parròquia, al President de l’associació de veïns que s’ha manifestat favorable a l’ ubicació i han acusat d’intentar fer negoci als promotors. Deixeu-me dir que la queixa  no ha estat espontània ni innocent, sinó activada pels de sempre amb l’ objectiu d’alterar la convivència i desprestigiar sense miraments, utilitzant un llenguatge impropi d’una societat civilitzada, pacífica i democràtica. Els falangistes locals han estat els primers en activar l’enrenou, llençant proclames amb el seu tradicional  estil. Els electes del PP , han actuat de caixa ressonància de la mobilització, intentant pescar vots en les tèrboles aigües de l’ estupidesa, connectant així  amb la seva pròpia  història.

(Article que publica EL PUNT).

“Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta. Al norte los Pirineos. Esta tierra es Aragón. Al norte los Pirineos y al sur la sierra callada. Pasa el Ebro por el centro, con su soledad a la espalda. Dicen que hay tierras al este, donde se trabaja y pagan, y al oeste el Moncayo, como un Dios que ya no ampara. De tiempos a esta parte, vamos camino de nada, vamos a ver como el Ebro, con su soledad se marcha, y con él van en compañía, las gentes de estas vaguadas, de estos valles, de estas tierras, de estas huertas arruinadas. Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta, al norte los Pirineos…esta tierra es Aragón”.

http://www.youtube.com/watch?v=10Ot0suSUb0

L’independentisme democràtic, format pel conglomerat de plataformes, entitats, partidets, associacions i clubs ,  pot haver fet sense saber-ho,  la millor campanya pre electoral a CIU. La gimnàstica sobiranista de  les consultes, fetes amb enginy, intencions lloables  i un  esforç col·lectiu  notable, no sembla que hagi aconseguit passar del terreny de la pre política, construint el miratge de pensar que la majoria dels votants del sí serien els segurs electors d’una nova opció electoral clarament independentista, sense adonar-se que la realitat demostra que canviar d’opció partidària, necessita a més del què, conèixer amb qui, el com i el mentrestant. Aquest “quid pro quo” ha estat oblidat  per les forces emergents de l´independentisme democràtic, que no entenen la desorientació que detecten les enquestes i que pronostiquen uns resultats minsos. Són moltes i ben plurals les raons que tenen els ciutadans per  escollir una determinada papereta. Fins fa poc es deia que els potencials electors de REAGRUPAMENT i SOLIDARITAT,  vindrien de l’abstenció i d’un important nombre de desencisats de CIU, ERC i altres forces, que després de participar en les consultes i en la manifestació del 10-J, de ben segur estarien ben disposats a donar el pas de votar  les noves ofertes, però ara semblen espantats, per l’actitud poc responsable de certs dirigents, que han fet aflorar dèficits programàtis, tàctics, conjunturals i personals. Per construir un estat, cal consolidar primer la nació, però la  interessada afirmació  dels convergents, tot d’una ha fet visible les mancances de certs projectes que no mostren voluntat d’ esmena. CIU, conscient que entre aquests electors hi ha tant d’ independentisme com de pragmatisme,  ha optat per afirmar que cal consolidar els valors segurs per evitar anar enrera. Carod, denunciant l’independentisme “exprés” fa gairebé el mateix.  Són els discursos de sempre que haurien d’haver estat superats, però que l’ actualitat  ha convertit en una crida  efectiva de retorn a la cleda a bona part del ramat extraviat. En “Sobrequés”, “L’Absolut Mas”  i les darreres “maragallades” són la mostra que començen a ser uns quants els que no volen llençar el vot. Si l’independentisme democràtic no canvia el rumb durant els propers dies, els resultats del 28-N seran una nova frustració per a molta gent. Insistir  en la unitat no sembla suficient. El  potencial elector del nou independentisme transversal exigeix moltes més coses. La credibilitat i la confiança també es guanya amb claredat expositiva i sinceritat  programàtica,  assegurant un govern nacional que acosti a la independència i que treballi en el mentrestant  per sortir del sot.  Hem passat de la temptació independentista al miratge,  deixant estúpidament a mans de CIU, la possibilitat de presentar-se com l’única formació amb un ideari  nacional creïble, per molt tebi i contradictori que sigui. Si bé bona part de l’electorat catalanista sap avui  que la millor solució es la  independència, en el mentrestant, pot trobar més garanties a  CIU ( vells coneguts) que  a RCAT i a la  SOLI (savis per a conèixer). Más ha trobat l’ham que pot arrenglerar al seu favor un electorat que fins ara dubtava sobre la conveniència de fer el salt cap  a propostes més arriscades. Per aquests sectors, optar per CIU no és massa engrescador, però davant la possibilitat del desastre, comença a pensar que pot ser el mal menor.

Molts havíem  confiat que aquesta vegada era de veritat. Que s’obria una nova etapa en que finalment s’entendria el missatge. Potser m’equivoco, però molts ens temem el pitjor. Els manifestants del passat 10 de Juliol vam enviar un missatge a  la classe política catalana, que encara no té resposta. La classe política  més vella i aferrada al sistema no va voler llegir-lo i a l’ endemà feren com si haguessin vist ploure. El aspirants a ocupar el seu lloc, no tardaren massa a fer com els veterans. El van llegir i com si no fossin els seus destinataris, van decidir que cadascú aniria a la seva i al crit de “tants caps , tants barrets”, han generat en només dos mesos el desconcert entre la potencial clientela electoral. Tot plegat, si és que no ho aturem,  portarà a més desafecció. El proper 28-N, molts dels manifestants es decidiran novament per l’abstenció. Altres potser faran el pas sense massa entusiasme i  la resta acabarà per fer allò de val més boig conegut que savi per conèixer. Entre els partidaris de l’Espanya de sempre, hi ha qui pensa que fem bé de promoure el ruc  com a símbol nacional. El ruc quadribarrat, tot i la simpatia que genera, pot esdevenir l’ emblema de l’estupidesa política de certs catalans, però sobre tot dels que es consideraven “cridats”  a encapçalar  el procés cap a la independència i que en molt poc temps han excel·lit en l’art de fer rucades: La primera, menysprear el valor multiplicador de la unitat. La segona, proclamar que la declaració unilateral de la independència es per demà mateix, desistint de tenir una política concreta durant el mentrestant. La tercera, renunciar a la possibilitat de participar directa o indirectament, en un govern nacional amb la resta de les forces catalanes d’estricta obediència nacional per l’ ingenuïtat de creure’s que ser-hi suposa fer les mateixes rucades que altres. La quarta, no entendre que per promoure una sortida catalana a la crisis, es  necessari un independentisme que transmeti des de bon començament, solvència, seriositat i confiança al conjunt de la ciutadania.    

Avui al vespre unes dues-centes persones han assistit a l’acte que  Solidaritat Catalana per la Indepèndència, ha organitzat a Mataró. Jordi Solé portaveu de la comissió Local i fins fa poc reagrupat, ha fet les presentacions dels principals ponents: Uriel Beltran i Alfons Lopez Tena. Aquests ens han explicat el procés que els va dur, amb Jan Laporta, ha promoure aquest nou moviment polític, analitzant els motius tot i partint – com es sabut – d’orígens polítics diferents-però amb l’experiència comuna dins l’ organització de les consultes per la independència. Després d’escoltar-los se’m fa molt difícil explicar on hi ha la diferència entre Solidaritat i Reagrupament. Defensen programes idèntics, tenen estatègies polítiques similars i es dirigeixen exactament al mateix espai electoral, format per ciutadans que volen canvis en el mapa polític català. Tenen similar extracció social i tots estan disposats a fer costat a una opció independentista, radicalment democràtica, si bé essent part d’un conglomerat ideològic centrat, que  no donaria mai suport a extremismes estèrils. Ciutadans que han votat les opcions catalanistes més tradicionals i que ara es poden sentir cridats a reforçar una força clarament independentista, sempre que sigui creïble. Segurament per això, se’ls fa difícil entendre que la diferència estigui en el matís o en el  mètode seguit per l’elecció de  la candidatura, que si bé prova una voluntat regeneradora, no s’enten que es  perdi la possibilitat de començar a saltar la paret d’ Espanya, per una qüestió que veuen secundària o  no del tot prioritària. Reagrupament i Solidaritat haurien d’estar condemnats a entendre’s formant ben aviat una gran coalició que donés força, influència i credibilitat a una il·lusió que s’ ha extés per tot el país. Si no ho fan,  no sé com s’ho faran per explicar quina de les dues es la  millor, amb ofertes idèntiques representades per candidats  diferents. Solidaritat ha presentat un vídeo, basat en el famós poema de Joan Maragall, si el miressin seguint fil per randa el missatge que conté la unitat seria un fet. Avui però, ho veig molt difícil.  Tots hem sentit dir que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la, espero que entre tots puguem combatre el fatalisme determinista que conté aquest pronunciament.

http://www.youtube.com/watch?v=Nc6jI-mFV3I&feature=player_embedded#!

El patrimoni  històric  es  la materialització de la memòria col·lectiva de les col·lectivitats humanes. L’espai urbà i els edificis  que el composen no només formen part del dret col·lectiu de gaudir d’un entorn ordenat i respectuós amb el passat; sinó del fet que són arxius a “cel obert” de la història i per tant dipositàris de valors  a preservar. La defensa de la qualitat del paisatge urbà, hauria d’estar fora de dubte, però a Mataró no sembla que els fets vagin per aquí. Desconec si l’ Ajuntament té un Pla especial de Protecció del Paisatge Urbà, però  de no existir no estaria justificat actuacions que haurien de fer envermellir als seus responsables. Hi ha fets que demostren la poca cura de les autoritats. Fa anys es va cometre  la greu errada d’instal·lar just al mig de la Plaça Santa Maria i davant de la Basílica parroquial, uns contenidors soterrats que desmilloraven una de les poques  places  amb personalitat  que teníem i que s’ acabava d’ agençar. La solució podia haver estat un altre, segurament ben a prop de  la paret mitjanera que enlletgeix l’ entorn i que ningú ha trobat ni proposat una solució. Ara lluny d’esmenar l’ errada, el municipi fa obres per  ampliar els contenidors soterrats, malmetent encara més l’ entorn de la plaça i atemptant novament contra el patrimoni, sense que ningú s’hi hagi manifestat en contra. Doncs per  mi que no quedi.

Per tercer any consecutiu decidim pujar novament al Canigó. S’ha convertit així en costum, que el primer dissabte de setembre, ens trobem al Refugi de Marialles  per fer el camí que porta al cim. Enguany, a part dels més habituals (en Joan, L’ Aina i un servidor), l’ Eva, l’Abdi, la Berta, el Pedro i en Pere  han decidit acompanyar-nos. Els tres darrers era la primera vegada. El Canigó, es una de les muntanyes sagrades del país. S’alça elegant, amb 2.785 metres com el darrer cim oriental  d’importància de tota la serralada pirinenca.  Imponent i omnipresent al llarg dels segles, la muntanya  ha estat testimoni mut  del naixement de la nació catalana, de la seva història convulsa, farcida d’èxits i de fracassos. Segurament per ser talaia de la plana rosellonesa i empordanesa se’n fot de les fronteres artificials imposades, esdevenint la muntanya “sagrada” dels catalans del nord i del sud. Durant  segles  fou considerat el cimal més alt del Pirineu i de l’ Europa mediterrània oriental, essent per aquesta raó guia de navegants. Es un massís  màgic, d’una terra de llegendes i de creences lligades a la vida tant de muntanya, com de la plana. La física, amb  la proximitat del mar, fa que a vegades es reflecteixi a les aigües del Mediterrani i es pugui veure des de Marsella, com si es tractés d’un pic dels Alps. Es un miratge,  que segurament fa segles,  va impressionar a més d’un navegant. La mateixa màgia es trasllada a la nit de Sant Joan on s’ encén i parteix la flama que anirà de Saldes a Guardamar i de Fraga a Maó. Sagrat i màgic, dos adjectius que acredita el magnatisme a que ens veien sotmesos tots els participants de la sortida. Amb un Joan accelerat, untant-se amb protecció solar abans de la darrera pujada, mentre la resta de mortals intentem ajudar-nos amb ganyips i glucoses, productes molt més revitalitzadors. L’ Abdi, només s’atura per posar-se a lloc el cotofluix del paquet, mentre les noies fan com si res. En Pedro fa dels seus silencis denuncia i en Pere, sua amargament la cansalada per no defraudar el “lider”. Fem la pica, el que  es aprofitat per en Joan per descobrir dos mataronins d’una altre expedició i gairebé demanar-lis el vot. De tornada, en Mora exigeix provar   el “claviar” dels expedicionaris pel mig de la tartera que ens porta directament als Plans del Cadí i a la Font d’Aragó i just al final encetem un curiós debat sobre braus, corre bous, legislacions, prohibicions i regulacions. No us diré qui ha estat a cada  bàndol, ja que em temo que més d’un lector d’ aquest blog gaudiria per la sorpresa que s’ emportaria.

PS: Avui, l’enquesta del diari “La Vanguardia”, pronostica  0-3  diputats per l´independentisme democràtic de Reagrupament i cap per Solidaritat. Quedi clar que si fos a l’ inrevés us diria exactament el mateix. Sense unitat  no hi haurà canvi de règim  ni col·lapse del sistema i per tant l’objectiu de la independència  quedarà més lluny. Defenso la unitat, malgrat que en Cardús digui a l’ Avui,  que “… La unitat, a hores d’ ara, no és la primera urgència del nou independentisme , en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència.” Permeteu-me en resposta,  afirmar que sense unitat, ni presència parlamentària suficient, no veure’m ni el rigor, ni el gruix, ni la consistència que reclama.      

El President Montilla s’ ha vist a venir que unes eleccions durant el  mes d’Octubre, quedarien condicionades per la vaga general que els sindicats  convoquen pel 29 de setembre contra la reforma laboral del PSOE. De ben segur que poden haver-hi també altres motius, però ha estat aquesta  la que ha tingut més pes en un polític fet en el Baix Llobregat, conscient del perill de desmobilització de   l’electoral més fidel. La data del 24 d’ octubre, només afavoria a l’oposició convergent. Ha marxat de viatge a la Xina, amb el compromís que d’ aquí una setmana dirà la data triada. Els entesos pronostiquen que serà a finals de Novembre i així podrà guanyar  els temps imprescindible per aconseguir algun “regal” de Madrid i que es vagi embolicant la suposada troca convergent pel cas Millet. Murri com és , ja no li preocupa l’ aparició sobtada d’una nova força independentista, ja que tot i l’ èxit de la manifestació del 10-J,  aquesta possibilitat ha quedat esmorteïda pel lamentable espectacle organitzat durant vacances, que ha deixat bocabadat a més d’un dels possibles electors. Es raonable que el Molt Honorable hagi optat per esperar i mirar. Com també ho és que la majoria del país , que sembla decidida a votar pel canvi, acabi tenint molt en compte que val més boig convergent conegut que savi independentista  per conèixer. Que hi farem!.

(Article publicat al Diari El Punt)