JORDI SURINYACH

Solidaritat, Reagrupament i ERC  han tret aproximadament uns 359.000 vots, gairebé  cinquanta set mil menys dels que havia obtingut ERC  a les eleccions del 2006. A aquests caldria sumar-hi, molts electors independentistes que han votat CIU,  altres opcions,  en blanc o s’han abstingut. Per tant,  les eleccions no ha estat un derrota de l’independentisme democràtic,  però si que ho ha estat de de les seves actuals marques electorals. Tot i  certs desànims que no comparteixo, les eleccions confirmen que hi ha un sector cada vegada més important de la societat que coincideix en l’objectiu, encara que de moment no coincideixi en el vot. Hi ha encara més fets positius. El principal és  que la coalició guanyadora,  té un sector sobiranista fort i políticament a l’ alça, malgrat en Duran, ocupant posicions importants a la direcció de la federació i a l’ entorn del futur President de la Generalitat, que ha dit públicamet que en  cas de celebrar-se un referèndum d´independència votaria afirmativament. Podeu posar-hi tanta aigua al vi com vulgueu o veuri  pur tacticisme, però aquest és un fet nou a CIU i  que pot esdevenir molt rellevant. L’independentisme parlamentari pot optar pel fonamentalisme i refugiar-se en la defensa numantina dels principis fent una  nova fugida endavant, amb l’ excusa que els  convergents d’ ara són exactament el mateix d’abans i que només pretenen gestionar l’ autonomia. Hi ha una possibilitat  més intel·ligent, encara que arriscada, la d’optar per connectar amb l’electorat que ara han votat CIU. Desentendre’s de  fer-ho, seria no veure el real  context en el que ens trobem i el perquè hi ha independentistes que han volgut que fós Artur Mas el nou President de la Generalitat. El més còmode, tradicional, aparentment conseqüent  i políticament correcte,  es fer el que ja han anunciat tant Jan  Laporta com Joan Puigcercós,  no donant el vot d’investidura a Artur Mas. De ben segur que el més arriscat,  però  que més entendria el milió i escaig de vots que l’ han votat, és donar el vist i plau a la candidatura  presidencial en  primera votació, no  com expressió de l’ assentiment  a un programa que òbviament no es compateix, sinó com a respecte del que ha estat la voluntat  majoritària de la ciutadania, cosa que pemetria reforçar, des d’un bon començament,  els sectors sobiranistes que han trobat refugi dins de CIU.  Fer el contrari es voler  obtenir rèdits immediats, deixant la política catalana a mans de l’ arìtmètica variable, al preu de renunciar a tenir una visió molt més global del país i de reforçar l’espai transversal del nou independentisme, començant a teixir una política d´aliances que sense renunciar a res començi arrossegar tot el  catalanisme parlamentari a l’ estatègia de la declaració unilateral de la independència, cosa que no es fa amb només proclames i declaracions. M’ agradaria que els portaveus parlamentaris de  l’independentisme parlamentari, expressesin en el debat d´investidura que hi ha diferències de programes, estatègies diferents i que encara que no hi ha un objectiu compartit, la societat reclama celeritat, generositat i col·laboració. La declaració unilateral d’independència es un camí, però no serà en aquesta legislatura. Precisament per això, cal que els nous diputats independentistes, especialment els diputats de Solidaritat, actuïn  amb intel·ligència i  amb  una proposta clara sobre  el tipus de govern que li cal al país en els propers anys. Defensar-ho, no suposa limitar-se a la gestió de l’autonomia, doncs agradi o no, algú ho farà en els propers quatre anys. La situació que cal superar es l’ extrema debilitat institucional en que es troba el país, que fa imprescindible i necessari construir un govern fort i sòlid. El paper dels Partits, també de Solidaritat,  és governar i si de moment no es pot, al menys tenir influencia en les decisions que es prenguin. No és de cap manera contradictori,  tenir una estratègia cap a la sobirania ( Declaració Unilateral de la Independència) amb  participar o condicionar governs. Fer el contrari, quan no hi ha més remei, es pot entendre. Però començar així, sense cap exploració prèvia i deixar-se portar només per la voluntat de no sortir de la pròpia cleda, és a part d’ una errada, situar-se al marge del problema, quan el que cal és començar a trobar-hi solució.