EL TRENCAMENT DE SOLIDARITAT.
Deixant de banda la simpatia personal que a cadascú li mereixi Jan Laporta, més enllà dels conflictes entre dirigents amb regust de baralla de pati d’ escola, la crisis de la coalició “Solidaritat Catalana per la Independència”, es fa pública amb la decissió del seu cap de llista electoral de donar suport a que hi hagi una única llista independentista a Barcelona. Laporta pretén donar resposta a la pregunta que molts es fan sobre el futur govern municipal del cap i casal, extrapolable a moltes ciutats de l’anomenada regió metropolitana on hi ha possibilitats reals de canvi: Descartada la sociovergència municipalista per Hereu i Trias , es vol un govern municipal CIU i PP, o un de CIU amb independentistes?. Equivocat o no, Laporta pensa que té la resposta i la resta dels dirigents de Solidaritat Catalana, no han sabut trobar-hi l’entrellat, potser perquè els pesa molt el seu propi passat polític, cosa que els impedeix trobar solució al dilema. Amb l’opció de Democràcia Catalana, es pot estar-hi d’acord o no, però suposa una reflexió sobre la importància del mentrestant i el paper de l’independentisme davant la conjuntura política que pot produir-se d’ aquí a tres mesos, si es dónen uns resultats electorals municipals diferents als dels darrers trenta-dos anys, cosa que sí ha entés l’Alcalde Hereu. Dit això, l’independentisme polític faria bé de reflexionar sobre quin paper ha de tenir en el futur, per no caure altre vegada en la marginalitat política, essent capaç de construir un projecte seriós, plural i transversal, amb un discurs coherent i creïble, sense deixar-se dominar per personalismes, infantilismes, fonamentalismes i excés de gesticulacions. Si tal com indiquen les enquestes, l’independentisme cívic i sociològic aplega cada vegada a més persones, la manera que es vegin identificats amb l’independentisme polític, és adonar-se de la importància del mentestrant, articulant una correcte política d’aliances, teixint una alternativa de canvi allunyat de l’ espanyolisme dels que han dominat els municipis més importants de Catalunya i dels que pretenen ser la crossa de una nacionalisme proper al regionalisme ben entés. No tenir-ho en compte es caminar directament cap el desastre .
Em quedo amb:
“Amb l’opció de Democràcia Catalana, es pot estar-hi d’acord o no, però suposa una reflexió sobre la importància del mentrestant i el paper de l’independentisme davant la conjuntura política”
Ara bé, de debò creus que l’independentisme pot tornar a la marginalitat?.
Jo no, quan creixes tens febre