JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

PARLAR D’UNITAT NO ES CAP ESTUPIDESA.

7
Publicat el 30 d'agost de 2010

Com que sembla que hi ha qui es veu venir la plantofada, els intel·lectuals orgànics de les plurals candidatures independentistes, començant a dir que això de la unitat per formar la  candidatura transversal no és el més important. Que es pot tenir èxit  anant per a separats i que potser caldrà fer la unitat una vegada coneguts els resultats electorals. Em sobta i molt que es digui des de Reagrupament, quan els seus postulats fundacionals han vingut just expressant tot el contrari. Dir que la difererència és que uns son una força política i els  altres electoral, en termes democràtics no deixa de sobtar, ja que tota proposta electoral forçosament ha de ser política i a l’inrevés. Que els altres, cas de Solidaritat, neixin proposant  la unitat de tot el catalanisme i que després vegin greus problemes de fer-ho amb els únics que accepten la crida al·legant com a causa de la  diferència, com cal seleccionar els candidats electorals, quan es un afer intern de cada associació per molt  que cadascú pugui  sentir més simpatia per una de les  fórmules emprades, de cap manera sembla un fet  decisiu per impedir la formalització de la coalició. Que a més hi hagin tercers,  que just al  mig de l’ enrenou, diguin que hi ha més possibilitats d’ acord amb uns que altres, no deixar de ser un altre mal exemple. Si en la reunió dels dos “Joans”, no s’aconsegueix l’acord, es pot fer trontollar les possibilitats electorals de l’independentisme democràtic, posant en qüestió una estratègia comuna que tothom accepta (La Declaració Unilateral de la Independència) i la credibilitat dels dirigents d’ambdòs grups per la seva impossibilitat de forjar una direcció col·lectiva. L’independentisme, necessita actuar amb responsabilitat,  generositat i no perdre l’ impuls guanyat en els darrers mesos. El país necessita d’un canvi de cicle que s’ ha de construir amb responsabilitat i sense exclusions, amb propostes de regeneració democràtica i amb un programa comú entenedor per a la majoria que ajudi a sortir del “sot” de la crisis i que ens permeti construir el nou estat català, que no es pot fer amb baralles, enveges i debats estètils, sinó amb coincidència, complicitat i amb molta Il·lusió. Es per això que parlar avui  d’ unitat no és una estupidesa. Espero que ni els uns ni els altres ens obliguin a fer com l’ astruç i amagant el cap sota l’ ala, ens obliguin a triar altres paperetes electorals.

PS: Llegeixo el comunicat conjunt de RCAT i SI. Això de l’ estratègia paral·lela confluent, com a forma de justificar la manca d´acord,  com diria Pla, és una collonada i un lliurament de vots independentistes a CIU.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

HEM FET EL CIM: 25 ANYS.

0
Publicat el 27 d'agost de 2010

El 28 d’agost del 1985, demà farà vint-i-cinc anys, Toni Sors, Óscar Cadiach i Carles Vallès, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, amb l’ ajut de la resta d’ expedicionaris, van ser els primers catalans en posar els peus al sostre del món. Al cim, es va llegir un poema de Joan Brossa i es van onejar les banderes de Catalunya i de la Barcelona olímpica. Des del camp base es va retransmetre l’himne de Catalunya. La primera ascensió catalana a l’Everest, fou per l’ excursionisme català una gran gesta i així ha  de ser  recordada. A la ciutat de Mataró, un monument ubicat en el  parc Central recorda la figura de l’alpinista Antoni Sors, membre de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, que va morir dos anys després amb altres companys,  quan intentava l’ascensió al Lhotse (Nepal). L’escultura, que  vol reflectir l’ esdeveniment que demà es commemora, figura un text del propi Sors  “Les muntanyes són unes deesses capricioses que als alpinistes ens oposen barreres com el vent o la neu i altres vegades es queden per sempre amb els millors dels muntanyencs”.

 

LES MUNTANYES

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

          *    *    *    *

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

JOAN MARAGALL.

DESPRÉS DE VACANCES: SOLIDARITAT O REAGRUPAMENT?.

6
Publicat el 25 d'agost de 2010

Es sabut que les organitzacions de l’independentisme democràtic són en la seva vessant més militant vasos comunicants, el que explica aquesta anada i tornada de nous i antics adherits als diferents grups. No succeeix igual amb els possibles electors d’ aquest espai, sobre tot en aquells més conscients que esperen que tot acabi confluint en una plataforma electoral unitària. L’aparició de Reagrupament, com a corrent organitzada dins d´ERC i després com a organització independent, va tenir la virtud d´encetar un procés que va fer visible les possibilitats d’alterar l’actual sistema parlamentari. Per diverses raons, imposible d´explicar amb quatre ratlles, el projecte va quedar-se a mitges. A mitjans de Juliol d’ enguany, la creació de Solidaritat Catalana ha commocionat el tercer espai, creant recels, enveges i estupideses vàries entre uns i altres , però amb la virtut que molts dels possibles electors, que amb Reagrupament no havien fet el pas,  l’han fet ara amb Solidaritat a qui veuen – amb raó o sense -,  una opció més plural i atractiva el que és extraordinàriament positiu. En els darrers dies he pogut comprovar  que els simpatitzants i adherits de base  a una i altre organització, deixant de banda els “friquis i supporters” de cada costat, son ànimes bessones. Es tracta de gent de sectors socials similars, descontents amb la política parlamentària tant de CIU com d’ ERC, clarament independentistes, que expressen dins la pluralitat un certa centralitat ideológica i a qui els agradaria que finalment tot acabés en una única candidatura. Els dirigents dels dos grups, no sembla que hagin copsat  quin és l’autèntic impacte social que pel seus seguidors pot suposar mantenir candidatures separades, siga quina sigui l’ excusa  que emprin. Reagrupament  fou la locomotora que inicia el procés  – el que seria bó que reconeixés Solidaritat – i els reagrupats hem d’entendre que necessitem  la nova energia que aporta Solidaritat per continuar un trajecte ascendent favorable a tots, comptant també amb la resta d’organitzacions i propostes electorals ( Suma i  CSN). Darrerament alguns independentistes de prestigi, com Cardús, Renyer i altres, preveient el que pot passar han dit que la unitat no és el més important. Des d’una perspectiva teòrica sobre com ha de crear-se una nova organització política coherent  segurament pot ser cert, pero  discrepo que això es el que vulguin els cridats a votar, a qui el desacord pot forjar una nova frustració i endarrerir  el procés  cap a l’independència. Caldria doncs, fer un esforç entre tots i més enllà dels retrets i les gelosies d’uns i altres, els que pretenen encapçalar aquest  nou moviment enteguessin que el procés d´unitat es necessària, encara que només sigui per sortir del sot, per dir-ho a la manera pujoliana. És segurament  per això que la via per  l’èxit  és una coalició de tots. L’altre ruta, el que garantitza és l’ èxit absolut  de l’autonomisme de sempre. Tot manllevant la frase “És l’economia, estúpid”, que Bill Clinton va dirigir al seu adversari George Bush (pare) i que tant li va funcionar, potser seria bo que els nostres “Joans” s’interroguessin sobre les possibilitats d’ èxit que després de vacances només pot encetar-se amb fortes dosis  d’ “Il·lusió”.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

TOSSAL DE LES TRUITES (2.756 m.) AMB LA CARLA.

0
Publicat el 22 d'agost de 2010

Amb la Carla ( 7 anys), havíem decidit que el passat dijous (19) aniriem a dormir al Refugi dels estanys de la Pera. Tot just quan  deixarem el cotxe a Pollineres (més amunt de l’ estació d’esquí nòrdic d’ Aransa) a dos quarts de sis de la tarda, va començar a ploure, pel que anarem en direcció al refugi el més ràpid possible, per no remullar-nos més del compte. En trenta-cinc minuts aconseguirem estar sota cobert, un curt passeig que ja fou tota una aventura per la Carla, per la mullena, la boira i els trons que ens acompanyaren. Al refugi trobem pocs excursionistes: Un noi i dues noies de Manresa que estant fent part de la Ruta dels Estanys Amagats i dos veterans que entraren després de nosaltres i que volen anar a l’endemà al Refugi de l´Illa, per fer el recorregut de la Vall del Madriu fins Encamp. L’ambient es molt agradable i  amb els guardes de seguida connectem. A les vuit de la tarda, ha parat de ploure i la tempesta s’en va cap a l’ est, cosa que permet tenir unes vistes immillorables del Cadí que rep el darrer sol de la tarda, amb la sobtada aparició just darrera de la serra, del Montseny. Pel costat del Nord, surt ben net de boires, el cim que ens proposem fer el Tossal de les Truites o Pic de Perafita (2.756 m). Després de sopar i fer la sobretaula, ens anem a dormir ja que volem aixecar-nos d’ hora i fer el cimal sense que la calor ens atabali més del compte. Després d’esmorçar, quan són tres quarts de nou en punt, comencem a caminar en direcció al Coll de Perafita, seguint les marques del GR-11-10, que abandonarem ben aviat, per enfilar-nos per un corriol que surt a l’esquerra i que en forta pujada  ens portarà a la carena per sobre del coll i  que ens farà arribar el cim en dues hores. Bones vistes al cim més occidental de  Monturull o Torre dels Soldats i a les Valls d’ Andorra. Fem la baixada per la carena, si bé aquesta vegada passem pel coll de Perafita i en baixada molt més còmode seguim el GR, fins a l’ estany Gran de la Pera, el Petit, per seguir fins a Pollineres on arribem poc abans de l’ una del migdia. Durant aquestes vacances, les excursions amb la Carla ( D’ Eina a Núria, l’anada a l’ Estany de Fontviva i el que ara relato) les ha seguit amb molt d’interés, ganes  de conèixer i superant amb escreix l’esforç que totes les caminades exigien. Un bon inici!. 

RUTA A CAVALL: DE BOLVIR AL ROC DE L’ ÀGUILA.

0
Publicat el 15 d'agost de 2010

Sortim de Bolvir des del prat on en “Guerra” guarda
els cavalls, just a tocar
del Torrent dels Agustins , per on circula el camí de l’ Aigua, amb l’intenció
d’anar a cavall fins el Puigpedrós. Aquest matí el cel està molt ennuvolat i
tant   en Dani, com en Guerra
i jo mateix, no estem massa segurs de poder aconseguir l’objectiu, ja que no tenim ni ganes de mullar-nos ni de posar en risc als cavalls. Anem cap a Guils
agafant el camí que més avall comença a la Torre del Remei. Hem decidit no
pujar al Pla de Fontanals pel GR- 11, sinó fer-ho pel sender núm. 201, que els
rètols anomenem com “la pista vella”. Es tracta d’ un corriol apte per
excursionistes i per practicants de BTT, que transcorre per un bonic i ombrívol
bosc de pi que porta directament a l’estació d´esquí nòrdic. El fred cada cop es més intens i el cel més tapat. Prenem la pista que surt de la dreta de l’edifici de serveis que
es dirigeix al Pla de la Feixa, que  deixem de seguida per seguir una altre més
estreta que surt igualment a la dreta i que ens ha de portar primer als Estanyols i després a
les molleres dels Clots. Deixem a la nostre dreta el camí de la pleta de les Cases, on hi ha el
refugi del mateix nom i comencem a pujar pels Clots, direcció Serra de la Tosa,
un dels contraforts de la Serra del Campcardós, fins a  la Llosa, un petit pla que es  troba just a sota del Roc de l´Aliga i
de la Roca de Colom, dos cimals 
que de cop ens  tapa la
boira i on comença a plovisquejar. Com que el temps empitjora sempre desistim de  pujar fins a dalt de la carena i ens fem enrera. Passem pel costat de les restes de l’avioneta que va caure, en tràgic accident, fa uns tres anys i retornem cap el Pla de Fontanera.
Desistim també de pujar al Pla de La Feixa i arribar-nos a l´estany del Malniu,
doncs ja tenim a sobre la tempesta i baixem en direcció a Guils per GR-11, si bé just a la meitat del camí agafem la desviació que ens duria a
Niula per la Serra de la Mata de l’Os. Abans d’arribar-hi ens desviem cap
a Bolvir on donem per acabada la sortida havent-hi esmerçat unes cinc hores i trenta minuts sense gairebé aturades.


 

COALICIÓ INDEPENDÈNCIA: EL MILLOR PRÒLEG.

0
Publicat el 13 d'agost de 2010
Ben aviat el President  de
la Generalitat, convocarà eleccions al Parlament. Tothom té clar que en aquesta
contesa no es decidirà la continuïtat del tripartit, sinó si Catalunya serà
governada per CIU, amb una majoria parlamentària suficient. Si el resultat
exigeix altres suports parlamentaris, la decisió sobre els socis servirà  per a  conèixer quin són els límits del dret a decidir del que
parla l’ Artur Mas. Un acord amb els socialistes és inviable ja que aquests no
acceptarien un pacte d’aquestes característiques després  d’una  pèrdua significativa de vots i no sembla que CIU hi estigui
interessada després de tot el que ha passat. Per similars raons es pot  descartar un pacte amb el PP i mirar
cap els independentistes es per ara 
una situació no prevista per la coalició nacionalista. Tenint en compte
que ERC només pot salvar els mobles reforçant el seu perfil, l’aparició d’una
nova força parlamentària independentista 
com Solidaritat o Reagrupament, els podria treure de l’atzucac, si bé al
preu de veure  desdibuixat  el guió que havien previst. Amb aquest
panorama tot fa pensar que la propera legislatura, pot  ser el moment per fer un salt nacional
endavant, si es que hi ha diputats independentistes amb suficient
intel·ligència per  entendre que
encara que no sigui possible la legislatura de la independència, pot  esdevenir el seu millor pròleg.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

TORNAR AL CARLIT (2929 m).

2
Publicat el 12 d'agost de 2010
No em cansaré mai de pujar aquest cim de l’ Alta Cerdanya , que amb el temps ha adquirit un caràcter tant  emblemàtic com ho ha estat el Gra de Fajol o el Bastiments. Enguany li havia promés l’ Aina que ho faríem junts, més quan tots dos tenim una certa frustració per no haver fet aquest mes de agost  “La Porta del Cel”. Ens han acompanyat en Jordi i la Núria que s’ han iniciat amb aquesta sortida  al muntanyisme, el que no ha esta gens malament. Hem matinat per no tenir que agafar els autobusos del Consell General dels Pirineus Orientals, ja que tanquen  la carretera a les 7 en punt del matí. Deixem el cotxe just al costat de  l’Hotel de les Bones Hores i començem l´ascensió pel camí tradicional, sempre  ben senyalitzat amb ralles grogues i les fites de pedres tradicionals. Passem pels estanys Negre, Sec, del Viver, de la Comassa fins el de les Dugues. Enfilem amb forta pujada  cap el Coll Colomer, passant per sobre dels estanys Castellar i Sobirà. Per la cresta anem pujant fins dirigir-nos amb fàcil grimpada al cimal, on malgrat els núvols podem veure el llac de Llanós i poca cosa més. Fem la baixada amb certa rapidesa ja que sembla s’acosta la tempesta que començarà just en el moment que arribem el cotxe. Tres hores i trenta minuts de pujada i dues hores i quaranta-i-cinc minuts de baixada, amb un ritme tranquil però gairebé sense aturades.

VOLTA EN SOLITARI ALS PICS DE CAMBRESDASE.

0
Publicat el 10 d'agost de 2010
Els pics de Cambresdase és una muralla de 900 metres que tanca l’ estació d’ esquí nord catalana de Eina – Sant Pere de Forcats. Deixo el cotxe a l’aparcament d’Eina-2600, sota mateix del remuntador i pujo per  la pista de Font freda. La pujada és forta fins a la mateixa carena  i arribo al Cim del Ras (2.590 m) en uns noranta minuts. Segueixo per la cresta i tinc una bona vista de les canals  que van a petar a baix de tot. Per un corriol arribo al cim occidental , després al cim central (2.750 m.) on faig les fotos de rigor, mentre intento resseguir els cims que històricament en som més propers, fins aconseguir assenyalar-los sense dubte. Quan he decidit quin era el Pic de l’Infern ja no m’ha costat identificar el Bastiments i el Gra de Fajol. Decideixo fer el cim més oriental i baixar per l’altre costat del cercle  per fer total la volta. Vaig cap el cim de l’Home Mort (2.500 m) i vaig baixant per una tartera que es presenta molt inestable. Haig d’ anar en cura doncs em trobo sol a dalt dels cimals. Vaig  baixant en direcció al coll de Rodes (2.360 m). En arribar-hi,  trobo el corriol que s’endinsa dins el bosc i va baixant, sempre dins el bosc fins que surt a l’inici d’una de les pistes d’esquí d’Eina. Soc al Pla de Cambra d’Ase (1.939 m),  segueixo la pista que surt del pla i en deu minuts  trobo la pista de Font Freda  que al matí havíam deixat per pujar amunt, i en un quart d´hora més ja torno a ser a l’aparcament. Una matinal de quatre hores i trenta minuts per un indret preciós. 
PS: Als catalans del nord han perdut bona part de la toponímia, però en aquest cas , encara no he sabut distingir quin es el nom correcte. Cambresdase, Cambra d’ Ase. Algú em podría dir quin es el nom correcte i quin el seu orígen? Espero el vostres comentaris si els teniu. 

COALICIÓ INDEPENDÈNCIA: ON ENS TROBEM.

3
Publicat el 7 d'agost de 2010

Tot i està tot just al final de la primera setmana de les vacances d’ Agost, els grans partits catalans presents al Parlament tenen ja ben preparada les seves màquines electorals per la contesa de finals d’ octubre o primers de novembre. Hi ha un punt d’acord entre els socis del tripartit, d’intentar aturar la seva previsible davallada electoral, intentant que el cas Millet aturi l’ avanç de la coalició convergent. De moment no sembla que la unió de l´independentisme democràtic els preocupi el més mínim ja que estan convençuts que les baralles de pati de col·legi que encara mostren resta credibilitat i possibilitats electorals. Tot i que es veritat que la unitat no es un valor absolut que suposi per si sol l’ èxit i que la suma de debilitats no es  una mostra de fortalesa, no sembla prudent abandonar aquesta  bandera davant l’ electorat que inicialment podría optar per aquesta nova  opció, doncs necessiten confirmar la seriositat de la proposta i les possibilitats reals dels “nous” lideratges. Unitat no només per parlar de llistes i com confeccionar-les , sinó per dir  quins són els eixos bàsics del programa , que tot i el seu contingut  transversal ha d’ intentar configurar les bases de una nova majoria social i que per tant ha de tenir contingut reformista i progressista, que es l’ espai on es troba més còmode la societat catalana. De tot això encara no he sentit res, només la continua repetició de la manifesta voluntat de declarar des del parlament la independència, proposta que comparteixo però que només assegura l’adhesió de la parròquia més fidel,  però sense possibilitats de agrupar més gent dels que ara  som. Tot plegat una mostra d’immaduresa, que mostra l’ autèntica dificultat de la futura coalició, que encara no ha manifestat que caldrà fer  en el “mentrestant” i com es participarà en les actuals institucions,    no només en el govern, i si a més  caldrà reforçar les polítiques de consolidació de nacional, tant pel que fa l’àmbit identitari com l’econòmic i el social. Aquest és la situació on exactament ara ens trobem a tres mesos de la cita electoral  els defensors de la encara no nascuda coalició electoral.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

D’ EINA A NÚRIA.

1
Publicat el 5 d'agost de 2010

Tal i com teniem previst, ahir 4 d’ agost, vam fer la travessa d´Eina a Núria , acompanyat de la Mercé i la resta de  la família. Tot un repte, doncs no sabíem com respondria la més petita ( Carla, 7 anys ) i les dues grans ( l’ Adriana 16 anys  i  la Mar 13 anys ), a més de  l’ Andrea  ( 12 anys), que s’ hi va apuntar a darrera hora. Sortim del pàrquing  d’ Eina  a  dos quarts de vuit i agafem la pista  que puja per dins el bosc, al cap d’uns vint minuts deixem el GR 36, que baixa cap al riu i es dirigeix a Planès. Més amunt el sender surt del bosc de pi negre i s’acosta al riu enmig d’una vegetació amb abundants espècies florals. La pista,  continua pujant  fins al Pla de l’Orri on esmorçem i des d’on ben aviat veurem marmotes. Trobem un bonic saltant d’ aigua i continuem amunt fins travessar uns aiguamolls que ens porta al  Plà de la Beguda. Ara el camí  planeja i comença a pujar fort pels prats, tenint davant el pic d’Eina. Les nenes comencen a queixar-se i  amb molt d’esforç, és la més petita la que arriba primer al Coll de  Núria. Ho hem fet en cinc hores, una més de l’horari previst a gairebé totes les guíes. Ara només cal baixar per la carena per sortir a la coma d’Eina i “xino xano” arribar al santuari de Núria en dues hores més de camí. Abans de l´arribada trobem a la colla del Sr. Josep Camprodon de Vic, autor del Bloc “fer muntanya” que us recomano. A Núria dinem i aprofitem per fer una curta visita al Santuari per posar al cap dins l´olla i fer sonar la campana, seguint la tradició.  Agafem el Cremallera i de tornada amb el tren cap Puigcerdà i  Llívia, on ens felicitem per l’ esforç de tots, però sobre tot de la més, petita que  mai li han fallat les forces ni les ganes de xerrar.