JORDI SURINYACH

Crec que ja és hora d’ assenyalar quin és el mal endèmic del catalanisme.  Parlo de la voluntat de pacte que reiteradament expressem i exhibim com a senyal d´identitat política i que massa sovint  ens debilita i ens converteix en  gent  amb una ingenuïtat a flor de pell. Ens fiem massa de les promeses dels nostres adversaris i fins i tot, pobres il·lusos, confiem que podrem arribar a convençel’s de la bondat de les nostres legítimes aspiracions, sense tenir en compte que ells tenen també les seves i que això nostre no solament no  els fa ni fred ni calor, sinó que a sobre els molesta. Sis mesos després del més flagrant incompliment estatutari – parlo del finançament -, al  govern espanyol ni tan sols li cal una sentència del Tribunal Constitucional per retallar l’ estatut. A ells , per  raó d’ estat  i fent una lectura restringida  o  simplement no aplicant-lo en tenen prou. Mentrestant nosaltres, practicants de l’ auto flagelació que tan ens agrada,  ens hem barallat sobre la tàctica i l’ estatrègia o sobre la bona fe dels nostres interlocutors aquí, es a dir sobre si finalment podren o no canviar el PSC (PSC-PSOE), aquí mai recordem els cognoms. Ells  ens miren encuriosits amb les nostres “provincianes” disputes,  amb la convicció  dels perdona vides, que  tenen el poder  de l’ aplicació de la Llei i per si de cas  la força interpretativa que sempre està del seu costat. Sis mesos després, continuem com sempre i el més calent continua a l’ aigüera. La falta de voluntat del govern de l´estat i de les forces que li donen suport, entre d’ altres  els vint-i-cinc diputats del PSC ho fa possible.  A l’ igual que l’ incompliment dels seus compromisos amb  el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat o de  les rodalies de Renfe  i de tantes altres promeses. Queda del tot confirmat que amb aquest President  espanyol no es pot pactar, ni acordar, ni negociar res de res, simplement  perquè actua amb  la més absoluta de les deslleialtats. I això ens porta al nucli gordià de la questió: Es pot acceptar i mantenir  tants incompliments i al mateix temps  donar suport a un govern que presideix el máxim representant d’ un PSC,  que és corresponsable i còmplice?. Hi han altres alternatives?. Es por mantenir  aquests aliats i al mateix temps l´afirmació que  estem construint un Estat propi?. Només hi han dues sortides, forçar la convocatòria d´eleccions avançades o ajudar a articular una moció de censura des del catalanisme.  No  fer-ho, es  fer-se  corresponsable de l’ engany. Ja han saltat totes les alarmes  i  és hora de donar el  pas endavant.     

Algú ha dit que a ERC sobren ganduls,  trepes i  “friquis”.  Suposo que  volia referir-se en el primer cas,  als afiliats que es lliuren a la peresa i  que  no volen de cap manera treballar. Després s’ ha fet esment  als qui per tots els mitjans procuren aconseguir amb la rapidesa que fa el cas, allò  que és l’ objecte d’ una ambició egoïsta i sense límits. Finalment, per si de cas no n´hi havia prou, ha anomenat als “friquis”, gent  de naturalesa extravagant i que per tant estarien fora del sentit comú. Si se’m permet, vull afegir que encara hi ha una altre tipus d’ afiliats: Els estoics, que suportem  cada dia amb una  irreversible i definitiva  indiferència, el disbarat de veure com hi ha qui fa les coses sense ordre ni concert  i ens porta al precipici.   

Aquest matí, he pogut escoltar al “Minoria Absoluta” del RAC,  al  flamant nou candidat d’ERC, L’ Oriol Junqueras fer les seves primeres declaracions i m’han sorprès favorablement.  Ahir, el Secretari General  d’ ERC de forma molt matussera va  presentar-lo com un sobiranista de debò, intentant així  desqualificar al candidat de CIU, Ramon Tremosa, acusant-lo de ser un sobiranista de saló. Avui l’ historiador mediàtic ha intentat resoldre la relliscada de Joan Ridao i després de deixar clara la seva amistat d’ anys   amb Ramon Tremosa,  ha tingut el bon gust patriòtic de qualificar-lo  de “bon candidat”, tot  assegurant que confia a poder recórrer amb ell un llarg camí. Oriol Junqueras ha defensat la seva candidatura, tot  assegurant que intentarà assolir un suport ampli el més ampli possible entre els votants. Després d’ escoltar-lo, he arribat a la conclusió que el seu nom  és una bona opció per ERC, millor del que pensava ahir mateix. Felicitem-nos!. Dos sobiranistes conseqüents i de debò , amb ganes d’entendre’s, son els candidats del catalanisme parlamentari a les properes eleccions europees. No és  suficient però és una molt  bona noticia. Els que considerem que la nostre única nació es Catalunya, estem obligats a fer amb urgència una profunda reflexió sobre la davallada electoral que van tenir els partits d’ obediència catalana en les darreres  eleccions europees. Més enllà dels  sufragis d’uns i altres, cal ara  aturar com sigui  l’ espanyolització de la política nacional que pot esdevenir a curt termini irreversible, si no hi  trobem els mecanismes socials, polítics, culturals  i cívics per impedir-ho. La consciència identitària d’un país, s’expressa de  maneres molt diverses i en àmbits plurals. La  representació política col·lectiva, suposa un tret diferenciador molt important,  que si el perdéssim, podria  perjudicar i fins tot  aturar  la tasca de reconstrucció nacional  dels propers anys. Bastir  els ponts de diàleg entre tots els que es reclamen del catalanisme polític, recuperar els àmbits de treball comú,  és una tasca que hem d’encetar amb urgència.  Els candidats Ramon Tremosa  i l’ Oriol Junqueras, de CIU i ERC,  són  en aquest sentit  un  motiu d’ esperança.