JORDI SURINYACH

Aquest consell, sovint utilitzat per explicar que allò que és pot aconseguir en la negociació és més beneficiós que els rèdits obtinguts amb el conflicte, hauria de sovintejar més en els afers públics en moments tant difícils com els actuals. La crisis que vivim és de tanta magnitud, que per sortir-se’n caldrà molt de consens i  diàleg. És en les administracions locals, on pot ser més fàcil fer pinya i no deixar-se arrossegar per demagògics laments o superficials queixes. Si tothom està d’ acord en que quan minven els ingressos cal limitar les despeses, optimitzant els recursos existents per salvar les prestacions socials que asseguren un mínim de benestar a la majoria, no hi ha més remei que  concretar per on s’ ha de començar. Sobre això, ara per ara,  hi ha més silencis que propostes amb voluntat de consens. Les mesures adoptades pel govern central limitant l’endeutament dels municipis i l’incompliment dels compromisos adquirits pels anteriors Governs de Catalunya, hauria d’empènyer als nostres electes locals ha filar molt prim en l’ execució dels propers pressupostos. Si ho concretem a Mataró, seria desitjable, que govern i oposició abandonessin finalment el regat curt i pactessin mesures concretes sobre  com  impulsar les apostes estratègiques de la ciutat; com desenvolupar en una situació de greu crisis econòmica l’execució del planejament Urbanístic i com revisar el pla General, si és que cal, definint el nou paper i la mida de les empreses municipals que es mouen en aquest àmbit per fer front a un  important deute que els aboca al concurs; Com   redreçar les finances municipals i  com obtenir nous ingressos extraordinaris, encara que suposin vendre’s alguns actius. N’hi altres de concrets i singulars que aniran sortint, com les pèrdues del Mataró Bus o si el paper dels mitjans de comunicació públics amb participació municipal s’ adiu amb l’important despesa que generen. Que cal fer amb els nous  equipament municipals previstos i amb alguns del que estan en funcionament per fer possible la seva entrada en funcionament o simplement el seu manteniment ?. Si els polítics locals s’ enroquen en les seves posicions i fan con l’ estruç amagant el cap sota l’ ala, seran igualment responsables amb els que fan de l’ estisorada sense criteri la única solució possible.

En Pol des de Pescara (Itàlia)  m’ envia una fotografia dels Apenins centrals, també anomenats Abruços. Molt a prop del mar Adriàtic i a uns quaranta-cinc quilòmetres de Pescara, es troba Passo Lanciano i Majelletta, dues petites estacions d’ esquí que aquest any tenen mes neu del que ara mateix hi ha al Pirineu Oriental tot i  trobar-se a una altura mes baixa si bé en les proximitats del cim de la Majella (2. 798 metres).

No segueixo massa la política britànica i tinc uns coneixements molt superficials del moviment nacionalista escocès, però com a súbdit  de la monarquia espanyola amb ganes de deixar-ho se der el més aviat possible, m’he quedat bocabadat al conèixer les declaracions del primer ministre britànic acceptant el referèndum per a la independència d’Escòcia, encara que hi hagi posa’t condicions. Suposo que cadascú, govern britànic i escocés, formula la seva estratègia d’acord amb allò que considera més favorable als seus interessos, però vist des de la pell de brau, sorpren agradablement que es faci a través d’un debat democràtic i transparent, tal i com correspon si les dues parts pretenen guanyar democràticament el referèndum. Una actitud que des de Catalunya només podem contemplar amb absolut respecte i admiració.

La presentació de Carmen Chacón, com a candidata a la secretaria general del PSOE, no sembla que sigui cap bon presagi pels que encara defensen que hi ha un alternativa catalanista dins del PSC amb possibilitats d’ èxit. En un acte al poble andalús on va néixer el seu pare, la candidata, militant del PSC, ha defensat un partit unit (no ha dit únic però se l’ha entès), en que hi hagin diversos accents territorials.  El catalanisme del PSC, s’ha de transformar amb un simple accent. Una peculiaritat, a l’ estil d’allò que proclamen els seus camarades de la Federació catalana del PS Francès. L’invent patentat al Nord, on la catalanitat és un només un embolcall folklòric, ha  acabat per fer forat entre els socialistes del Sud del país. Si a la Catalunya Nord, els socialistes només defensen un tímid regionalisme en el marc de la unitària república francesa, al Sud volen anar allà mateix dins del Regne d’ Espanya. Els que manen a can PSC i la seva candidata a la Secretaria General del PSOE, han abandonat el federalisme i el perfil catalanista, esdevenint un trist accent que els convertirà en la federació catalana del socialisme espanyol, amb la pèrdua total i absoluta del poc que els quedava  de sobirania del propi projecte. No hi haurà reaccions. Els seguidors de’n Pallach, fa anys que van abandonar aquest vaixell i els d’en Raventós i en Maragall són pocs i gairebé no tenen veu. El vint-i-cinc per cent de vots a favor de Joan Ignasi Elena, en el darrer congrés foren tan sols un miratge. De forma correlativa al trencament del pacte constitucional, a dins del PSC s’ està produint el trencament del pacte fundacional, que ja fou contradictori des del seu inici, com confirmava un nom massa llarg, complicat i  estrany. Chacon defensa sense embuts, que el PSC sigui només  l’accent Català del PSOE, de la mateixa manera que pretén convertir la nació catalana en un tímid accent o una trista peculiaritat regional dins d’una Espanya irreversiblement unida. Aquest és el camí que pot portar al PSC a la seva ràpida extinció política com a força catalana. Després d’haver traït els seus principis i haver girat l’ esquena al federalisme catalanista que pregonaven els seus fundadors i el President Maragall. Tot i els seus defectes, fou aquest un partit d’ èxit durant més de tres decennis quan una majoria el considerava una eina transversal i útil pel progrés pel país, però ho ha deixat de ser-ho quan ha contribuït a la degradació i sucursalització de la política catalana. Qui millor ha expressat aquesta evolució, més fins i tot que el propi President Montilla, ha estat la Sra. Carmen Chacón. Per això no em sembla se’n pugui sortir de l’ atzucac per a molts esforços que faci el Sr. Navarro per a recuperar centralitat política a través d’un acostament a CIU, a l’ estil del que va practicar el socialisme basc quan era lehendakari Ardanza. Potser el futur del socialisme català, passa per a recuperar el model Pallach començant a treballar per bastir una nova força socialdemòcrata, clarament nacional, sobirana  i sobiranista, però això suposaria la ruptura amb el model actual, començant de nou i no hi ha gent disposada a fer-ho.

Els regals de l’ Arbre de Nadal de Gianni Rodari, són el que desitjo ens hagin portat els reis:

Els mitjans de comunicació locals, s’han fet ressò de la finalització del contracte d’ obres i serveis del director de determinada escola municipal mataronina. Els grups municipals amb aquesta excusa, han demanat debatre sobre el model pedagògic d’aquest centre i fan bé. Però també es adient,  fer-ho sobre com en el passat algunes regidories feien algunes contractacions de personal. Amb independència de la competència professional o si la feina feta ha estat valorada positivament, faríem bé en reflexionar sobre la singular forma en com fou empleat el cessat. Les normes de l’ajuntament assenyalen que la contractació del personal laboral ha de fer-se a través d’ una oferta pública de treball, ja que si no és fés així hi hauria  una clara irregularitat. Hi ha qui diu que l’acomiadament s’ha fet per motius ideològics, argumentant que essent simpatitzant d’un  partit polític, abans en el govern i avui a l’ oposició, el canvi de govern seria la causa del cessament. Es fàcil adonar-se que l’argument és la més sublim justificació de l’inicial endoll, naturalment amb permís del gendre del rei: “Ens contracten els amics  i m’acomiaden els adversaris. No es rrellevant que els primers, ho fessin amb frau de llei, el que  cal subratllar és la “mala llet” dels segons, pel que cal  que “trinco-trinco” m’indemnitzin, que el pressupost municipal, i tant que sí, s’ho pot permetre”.  Que continuï doncs, el legítim i democràtic debat sobre els models pedagògics !.