JORDI SURINYACH

Després dels resultats del 20-N, tot l’independentisme democràtic – el que hi ha dins de CDC, els que no tenen carnet i els afiliats a  ERC, Reagrupament i a Solidaritat -, ha de replantejar-se la seva situació a fons. L’electorat català amb el vot del passat 28 de Novembre, ha mostrat l’enorme distància que hi ha entre l’independentisme cívic que va creixent i un independentisme polític parlamentàriament molt minvat. Deixant de banda Convergència, que tot i els independentistes que té no es defineix com a tal, els altres, es a dir  ERC, les restes de Reagrupament i el que pugui organitzar a partir d’ara Solidaritat, han de fer una acurada reflexió sobre tot el que ha succeït en el darrer any. Aturar el declivi d’Esquerra és una necessitat patriòtica i  els que ens ho mirem des de fora, hauriem d’examinar tot el procés que facin  de debat intern amb molt de respecte. Reagrupament ha de fer autocrítica i superar l’ etapa en  que la majoria dels seus afiliats avui es troben, buscant equivocadamet a fora la responsabilitat del desatre. Algunes de les “noves icones” independentistes que exhibien, farien bé de tornar a casa. Finalment, el projecte de Solidaritat si fem cas a les seves primeres intervencions parlamentàries,  pot començar a fer aigua si no s’atura aquesta necessitat de fer el “numeret” i de presentar-se com els únics que no han estat contaminats pel sistema parlamentari català, encetant debats que no interessen a la majoria. L’independentisme democràtic que el país necessita els propers anys, ha d´aprendre la llicó i treballar per donar pas a un moviment obert, plural, transparent, reformador, democràtic i  modern. Com  han dit altres molt millor que jo, cal passar de l’independentisme reactiu al propositiu. El resultat del 28-N posa de manifest que sense Convergència ni ERC no hi haurà independència. Però també  que només amb aquests dos partits tampoc n’hi haurà. L’independentisme democràtic haurà de revisar doncs els postulats, programes i compromisos adquirits, simplement per que han estat equivocats. La declaració unilateral de la independència continua essent una bona estratègia, ja que posa el conflicte amb l’estat  com a prioritat política, però això no vol dir que s’ hagi de renunciar a fer del treball en l’àmbit cívic, cultural, veïnal, cultural, sindical, patronal, però també municipal i parlamentari  un dels elements que permetin afavorir el seu desenvolupament electoral. Per fer-ho, caldrà arrossegar  els favorables, neutralitzar els dubtosos i aïllar els adversaris. Per tant no avançarem repetint fins al cansament quin és l’objectiu, sinó orientant  el treball, establint aliances, dialogant  i  acordant  sobre allò que pot afavorir-ho en el mentrestant, sense esperar lideratges messiànics de parlamentaris enlluernats per la ineficàcia del seu confinament. Si em permeteu que ho digui a la manera de Joan Sales, segurament els independentistes moltes vegades hem estat uns imbècils.  No es tracta doncs, de deixar de ser independentistes, sinó de deixar de ser imbècils.