JORDI SURINYACH

Pel que he llegit, la CUP s’ha marcat com a objectiu augmentar la seva representació a l’Ajuntament de Mataró amb dos o tres regidors. Han designat els cinc primers candidats, incorporant un antic regidor d’IC-EUA, fent així avinent l’acord amb “Revolta Global-Esquerra anti capitalista”, amb l’intenció de reforçar la seva vessant més esquerranista i “mossegar” entre l’ electorat d’Iniciativa i  recollir el descontentament de certs votants d’ERC. La CUP, es ben sabut, defensa un projecte de ciutat alternatiu i ho ha fet en aquesta legislatura amb coherència, malgrat que les actituds testimonials que a vegades practiquen han desdibuixat el seu treball més consistent. Han crescut amb suport, però tinc seriosos dubtes que tot plegat sigui suficient per a crèixer amb nombre de regidors considerant que la seva actual presència al saló de plens,  fou sobretot per l’alta abstenció de les darreres eleccions municipals. Els  eixos del seu programa electoral, són reforçar l’economia local, fer  una ciutat sostenible amb plantejaments ecologistes, la defensa d’una democràcia participativa, els drets socials i la independència dels Països Catalans. L’independentisme que representen, pretén  doncs consolidar un espai independentista d’esqueres, que veuen abandonat per  IC-EUA i ERC. Sense menysprear el treball fet i amb el risc d’equivocar-me, no crec que  hi hagi les circumstàncies polítiques ni les condicions objectives, perquè puguin augmentar la seva representació. Si la mantenen ho poden considerar tot un èxit. Segurament en el futur es produirà un augment significatiu de vots dels grups que es situen en els “marges” del sistema, ja sigui en l’eix ideològic (dreta- esquerra), ja en l’identitari (Catalunya-Espanya), però avui l’electorat està més encuriosit  per si es produeix o no l’alternància i agradi o no, això els deixa fora del joc polític local, més quan  per coherència ideològica la CUP no  ha considerat mai l’ alternància municipal com una qüestió prioritària, que veuen com un formal canvi de decorat del mateix sistema que pretenen destruir.

Trobo a l’advocat Miquel Ponce i el felicito pel seu retorn  a la política, implicant-se, al figurar com a número tres,  amb la llista mataronina d’ ICV-EUA. Per una qüestió generacional conec poc, per no dir gens, a la resta del membres  de la candidatura. La majoria diría que tenen poc a veure amb  el que va significar l’organització mataronina del PSUC i amb el que fou la seva tradició ideològica. Després de més de dues décades de la seva mort electoral, dir-ho és una obvietat. ICV-EUA com a principals, que no únics,  hereus del PSUC no han volgut o no han  sabut mantenir  les qualitats que van fer fort  electoralment al comunisme català, encara que fos per poc temps . La caiguda del “mur” i sobre tot el desprestigi  de l’adjectiu “comunista”, fou percebut per molts dels seus antics electors i paradoxalment per una part important dels seus antics militants, com  una forma arbitrària i autoritària d’exercici del poder. Als  que quedaven per mantenir la sagrada flama, van adoptar uns altres postulats ideològics que semblava acostar-los a l’esquerra heterodoxa, verda i alternativa. Si bé el propòsit era ben intencionat, el pas dels anys  ha acabat per convertir-los en la “marca blanca” del PSC. Ser segon plat, els ha fet  perdre pistonada, amb el perill de veure’s arrossegats per la pèrdua de credibilitat del partit “guia”. Quina proposta nova ens faran  ara després d’anys i panys d’acceptar el mateix model de ciutat?. Em temo que, com a França o Itàlia, l’ esquerra alternativa – al menys pel que fa a socis i pactes -, camina per altres verals.  

Hi ha a Mataró una bona part de l’electorat que creu que la ciutat necessita un nou impuls per afrontar els propers anys i que no pot continuar avançant amb els darrers batecs d’un projecte de ciutat que tot i haver estat un model d’èxit, es troba completament exhaurit i amortitzat. En aquest impàs, com passa sovint en gairebé totes les col·lectivitats humanes, allò que es nou no acabar de nèixer i el que es vell no acaba de morir. Tot plegat fa pensar que enguany les eleccions municipals a Mataró poden tenir un resultat incert. Qui d’entre els aspirants encerti amb el missatge, basat no tant en grans projectes de dubtosa execució en període de crisis sinó en la promoció de valors en la gestió com l’honradesa, el treball, l’excel·lència, l’estalvi i  la concertació, pot fer un pas molt  important per modificar el mapa polític local. El PSC, amb trenta-dos anys a l’alcaldia viu el final d’una etapa reeixida i es de tots els partits qui pot tenir un resultat més incert, agreujat pel fet que no sembla que tingui – com a grup organitzat -, capacitat per a construir un discurs igual d’atractiu com el que ha estat capaç de generar durant més de trenta anys. Es en aquest context, que els canvis a la llista imposats per l’ executiva local podrien confirmar aquest diagnòstic. Mirant-ho des de fora, sembla que es limiten a moure fitxa, deixant anar cert llastre i a l’hora trobar un substitut d’emergència (en aquest cas substituta) per si de cas les coses no acabessin de funcionar. La diputada socialista es converteix així en la persona de més pes, després de l’ actual Alcalde, amb el vist i plau de l’ aparell. Si hagués estat una moviment promogut per la mateixa parlamentaria, seria raonable interpretar-ho en clau successòria. Però si com sembla ha estat una decisió imposada, expressaria les pors de l’aparell que a corre cuita ha trobat un recanvi per si el resultat es complica. La resta de noms, són o bé reincorporacions amb voluntat d’equilibrar una balança massa favorable a l’aparell amb algún nom de prestigi que no amaga que de renovació més aviat poca i  que hi ha repetició d’un missatge que es troba a la defensiva. Predomini de l’esquerra cristiana, molt per sobre de l’ agnòstica i lliure pensadora i majoria d’empleats públics, amb poca representació d’obrers i assalariats per compte aliena, que serveix per il·lustrar sociològicament qui compta i qui no en el partit socialista local. Tot plegat, més del mateix en una etapa de canvi, que dependrà dels resultats electorals dels dos grups grans (PSC i CIU) i de les possible aliances dels més petits (CUP,ERC,IC,PP) en el moment que es  configuri el nou govern.

M’emprenya que per tàctiques polítiques i sobre tot de conjuntura, hi hagi qui  amb voluntat de desprestigiar i ferir presenti en Joan Mora i Bosch, candidat a l’ alcaldia de Mataró per CIU, com algú que com no té un model  de ciutat, s’ha dedicat des de l’ oposició  a crispar i judicialitzar la política local amb el desig d’enterbolir la gestió de l’actual govern municipal. Com que no en tenen prou i davant del perill que l’ alternància agafi més força i embranzida, diuen  amb hipòcrita sentiment que “això no havia passat mai abans”, argument que he escoltat  en totes les legislatures en que l’oposició ha intentar fer la feina de controlar l’ acció del govern. Pels qui no coneixen el personatge, diré que amb en Joan si pot estar o no d’acord, però que la dedicació, treball, il·lusió, estudi, esforç i perseverància en totes les coses que fa ja les voldrien tenir molts dels seus actuals oponents. L’edició d’un llibre entrevista – quina lectura  recomano -, sobre les vivències passades i presents del “Ciutadà Mora”, li serveix per explicar-se i  donar  resposta a molts dels interrogants que es fan els mataronins sobre el futur de la seva ciutat. En Joan, afirma que  l’èxit de  Mataró, si es produeix, serà pels èxits econòmics que tingui com a ciutat. Defensa amb convicció que l’ administració municipal ha de ser més eficient per garantir les condicions perquè les empreses locals també ho puguin ser. Així,  al costat de programes i actuacions concretes que proposa, demana sobre tot recuperar valors i actituds, com el de l’esforç, la feina ben feta, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència i la seriositat, que han identificat històricament a Mataró. En Joan no s’ amaga i  exposa allò que ningú gosa dir,  com que caldrà prendre decisions d’estalvi que afectaran als pressupostos municipals dels propers anys i com que el primer objectiu serà  no disminuir els serveis, es proposa aprimar l’administració, suprimint les empreses municipals que siguin supèrflues, unificant òrgans municipals, reduint càrrecs de confiança i  el nombre d’electes amb dedicació exclusiva. Tot això es compromet a fer-ho amb diàleg, consens i  amb la participació de tots. Agradi o no, la seva és una proposta pel canvi i l’alternància, després de trenta-dos anys seguits aplicant unes mateixes receptes. Debatre sobre això, té molt més interès que el desqualificatiu habitual fet des d’una pretesa superioritat ideològica, que faria riure, sinó fos perquè impedeix un debat franc i seré sobre el Mataró del segle XXI. 

Després d’ aparcar el cotxe en el mateix veïnat de Madà, pugem els tres pel carrer que es troba més a la dreta, mirant sempre la muntanya, per des d’allà agafar  el corriol, que va pujant fins el Turó dels Oriols. Continuem per la carena fins el coll on hi ha el monòl·lit, per trobar la ràpida drecera que ens porta pel dret fins el Castell, on ens aturem per guaitar el paisatge. La pausa entre la pluja d’ahir i l’anunciada per demà passat, ens regala un dia clar que permet veure bona part de la costa del Maresme central, el Barcelonès Sud, el Montseny, els Cingles de Bertí i el Montnegre. El castell de Burriach està avui molt més net que la darrera vegada que hi  vam pujar, fa d’ això uns dos anys, el que sempre és d’ agrair. Sembla que se’n té més cura i condícia ara que anys enrera, tan pel que fa als visitants com per part de l’administració. Decidim baixar pel camí normal fins el coll i entrar en un estret sender, bonic i ombrívol i avui molt humit, que per dins del bosc amb els rials que trobem ben plens d’ aigua, ens porta a les Fonts del Ferro, del Grup, de les Sureres, de l’ Esquirol i del Camí,  fins a la Font Picant d’Argentona.

La pluja cau produint melangia. Hi ha qui aprofita per escoltar el “Bruce” i d’altres envien poesia.

T’has adonat que res
ja no és el que semblava,
ni la tàctil certesa de la pròpia existència
que sempre representa una altra pell,
ni la fràgil suspensió de la foscor
que cercaves en la llum d’uns llavis nous.
Res d’això ja no et dóna
la sensació de treva que buscaves,
de vegades desesperadament,
i d’altres per inèrcia, responent a un codi genètic
que duus escrit a l’ ànima.
Digue’s, que necessites, per saber que existeixes?
Crear?
O t’excita més el relleu de l’altra cara?
La tendresa recòndita del monstre
o l’ horror de Déu?
Sents a les vísceres la crida de la sang
com un vapor de boira
llargament asfixiada
i la carn com un àngel
que et salva i et condemna.

(Poema d’ Eva Rumí)

Deixant de banda la simpatia personal que a cadascú li mereixi Jan Laporta, més enllà dels conflictes entre dirigents amb regust de  baralla de pati d’ escola, la crisis de la coalició “Solidaritat Catalana per la Independència”, es fa pública amb la decissió del seu cap de llista electoral de donar suport a  que hi hagi una única llista independentista a Barcelona. Laporta pretén donar resposta a la pregunta que molts es fan sobre el futur govern municipal del cap i casal, extrapolable a moltes  ciutats de l’anomenada regió metropolitana  on hi ha possibilitats reals de canvi: Descartada la sociovergència municipalista per Hereu i Trias , es vol un govern municipal CIU i PP, o un de CIU amb independentistes?. Equivocat o no, Laporta pensa que té la resposta i  la resta dels dirigents de Solidaritat Catalana, no han sabut trobar-hi l’entrellat, potser perquè els pesa molt el seu propi passat polític, cosa que  els impedeix trobar solució al dilema. Amb l’opció de Democràcia Catalana, es pot estar-hi d’acord o no, però suposa una reflexió sobre la importància del mentrestant i el paper de l’independentisme davant la conjuntura política que pot produir-se d’ aquí a tres mesos, si es dónen  uns resultats electorals municipals diferents als dels darrers trenta-dos anys,  cosa que sí ha entés l’Alcalde Hereu. Dit això, l’independentisme polític faria bé  de reflexionar  sobre quin paper ha de tenir en el futur, per no caure altre vegada en la marginalitat política, essent capaç de  construir un projecte seriós, plural i transversal, amb un discurs coherent i creïble, sense deixar-se dominar per personalismes, infantilismes, fonamentalismes i excés de gesticulacions. Si tal com indiquen les enquestes, l’independentisme cívic i sociològic aplega cada vegada a més persones, la manera que es vegin identificats amb l’independentisme polític, és adonar-se de la importància del mentestrant, articulant una correcte política d’aliances, teixint una alternativa de canvi allunyat de l’ espanyolisme dels que han dominat els municipis més importants de Catalunya  i dels que pretenen ser la crossa de una nacionalisme proper al regionalisme ben entés. No tenir-ho en compte es caminar  directament cap el desastre .

Aquests dies de noves vacances escolars, per la disbauxa  i el desgavell que ha generat a la majoria de families amb fills en edat escolar, seria bo anomenar-la “Setmana del Carnestoltes a l’Ensenyament”. La proposta que es va treure del barret de conseller Ernest Maragall, ha estat una mala còpia del calendari acadèmic francès, que aquell sí fou relacionat amb un calendari laboral negociat fa anys pels sindicats francesos  i amb la promoció i popularització dels esports de neu a la República Francesa feta durant la mateixa època. Aquí, que no tenim res de tot això ni ganes de fer-ho, només una minoria d’escolars  faran  la setmana “blanca” a la neu, cosa que d’altre banda ja feien. Els altres, es a dir la majoria, ni neu, ni sortides, ni lleure, ni  colònies. Amb tot aquest rebombori, s’entén que el prestigi del govern tripartit hagi quedat malmès per molts anys. Amb decisions tant incomprensibles com les que ens han  portat  als cinc dies de festa escolar, és el mínim que els podia passar. Naturalment que  la crisi econòmica no ajuda a l’èxit de la proposta però, la deficient organització del calendari dels centres, aïllat de les vacances  laborals de pares i mestres. La manca d’ajudes a les empreses de promoció del lleure que li podien donar impuls des de les comarques de muntanya, intentant promocionar més els esports de neu entre els nens i nenes,  ara qui hi ha qui pretén organitzar en el país olimpíades blanques, són  la confirmació del seu  fracàs. No he vist cap lògica pedagògica, laboral, econòmica o esportiva,  en l’organització d’una setmana  que més que blanca es quedarà  en blanc.