JORDI SURINYACH

Les famoses “Mans Netes” anunciades per Carod a les penúltimes eleccions catalanes (en italià “Mani pulite”) , per a donar credibilitat a l’anomenada equidistància republicana s’ inspiraven en el procés judicial italià  instat  pel fiscal Antonio Di Pietro durant l’ any 1992. Ningú es podria imaginar el caràcter profètic de la proclama, vist el que està succeint aquests darrers dies. A Itàlia, el procés judicial va descobrir una xarxa de corrupció que afectava a gairebé tots els partits italians i a diversos grups empresarials. L’ anomenada “tangentopoli” va tenir importants conseqüències polítiques. En poc temps el potent sistema de  partits  que durant més  de quaranta anys semblava immodificable i que havia nascut amb el retorn de la democràcia a Itàlia, després de la caiguda del règim feixista, s’ ensorrà. Avui a Itàlia, partits de tanta importància com  la  DC, el PC i el PS han desaparegut. Queden les seves restes, amb un caràcter molt  minoritari. El descrèdit  per la corrupció i el cop de gràcia d’una nova llei electoral va fer la resta, forçant i l’ aparició de nous partits, grups, pols electorals i dirigents polítics, que es van veure obligats a adaptar-se a una llei  electoral  que donava prioritat als candidats sobre els partits. No es pot dir que  la corrupció a Itàlia hagi desaparegut del tot, ni que hagi existit una regeneració política profunda. L’ alarma social i l’ escàndol  va suposar canvis només superficials en el sistema. El propi  Berlusconi és la prova que la regeneració democràtica, no s’ aconsegueix només amb procediments judicials, mitjans de comunicació  grocs  que fan de l’ escàndol el seu principal producte informatiu.Tampoc nous partits i noves lleis electorals, ja que es necessiten moltes més coses, entre d´altres i potser la més important,  un canvi “cultural”  i un reforçament dels valors cívics, que modifiquin en profunditat  el tarannà  de les persones que democràticament  ha estat elegides per governar les administracions públiques.  

L’ experiència italiana, potser ens és  ara d’ utilitat. Deixant de banda que les investigacions  judicials  del Sr. Garzon, no són massa de fiar ni  massa garantia de res ( la regeneració també ens exigeix abandonar  certes hipocresies ), no es pot negar que l’impacte  que tindrà en l´opinió pública, quan encara es ben recent el cas “Millet”,  pot  fer trontollar  el sistema de partits català. L’urgent  necessitat d’impulsar mesures de  regeneració democràtica i d’introduir canvis en  les formes de representació, es una exigència avui  molt majoritària a Catalunya, sinó es vol fer encara més profund l’abisme entre electes i elegits. Les solucions estan en diversos àmbits: La transparència dins de les organitzacions polítiques i en els mitjans del seu finançament, amb estricte control de les despeses; les  llistes obertes;  la limitació de mandats; que l’ electe hagi de donar compte als  electors; l’ establiment de supòsits legals de revocació de l’ elecció i els canvis en les circumscripcions  sense alterar el respecte a la  proporcionalitat ( Només apunto que el sistema mixt alemany segurament donar millors resultats que el majoritari a l´estil britànic). Calen també, canvis en les lleis  penals que facin més severes les penes per aquest tipus de conductes. La regeneració democràtica ha d’ incloure modificacions en les lleis municipals, revisant el  que moltes vegades s’ amaga darrera el tòpic de “l’ autonomia local” i sobre tot canvis  que facin inviable l’ urbanisme especulatiu. Finalment promoure  mesures   que democratitzin la vida política com són les iniciatives d’ instauració de formes de democràcia participativa mitjançant  consultes i referèndums. La regeneració democràtica i l’higiene pública a Catalunya, junt amb la proposta de declaració unilateral d´independència, són avui els trets programàtics de la gent de Reagrupament i de tot els que vulguin  formar part d’ aquest tercer espai i és  el que el país, espera  de tots nosaltres. 

Amb sorpresa i certa estupefacció, vaig llegir el passat divendres a  un  informatiu digital del país, que les  consideracions que havia fet en l’ anterior apunt, era la constatació de l’ existència d’ un sector crític a Reagrupament. Una bestiesa,  que confirma  que alguns mitjans  estan tant acostumats a la “partitocràcia”, que qualsevol reflexió, que s’allunyi de “l’ opinió general” és presentat com una disidència. El debat d’ideees s’ha d´incentivar sempre  si es vol realment promoure la regeneració democràtica. L’interpretació que feia el digital a més d´  interessada, pretenia desprestigiar una opció política nova,  que vol reformar l’actual  sistema  de representació i que incomoda a la majoria dels partits de l’arc parlamentari.

Per sort  també hi ha  qui es dedica a fer  una crítica constructiva. Us en citaré dues, publicades a l´Avui del passat diumenge.  La primera,  feta per en  Salvador Cardús:

( http://paper.avui.cat/article/dialeg/177741/politica/antipolitica.html )

La segona, l’ article  de  David González:

( http://paper.avui.cat/article/politica/177722/la/democracia/no/es/gratis.html  ).

Dues reflexions, que pretenen fer entendre el que està passant i  quina pot ser  en el futur la funció regeneradora de Reagrupament.

El meu  apunt, intentava fer   crítica  constructiva,  a certs  fonamentalismes que no han d’ intoxicar-nos. La  configuració d’ una candidatura  sobiranista plural i  transversal,  com la  vol donar suport Reagrupament, s´ha de construir  amb voluntat  de “guanyar” vots, però també el respecte de molta gent que inicialment no ens votarà, cosa  que només  podrem  aconseguir  amb voluntat de pacte i de transacció cap a la resta de forces que es reclamen del catalanisme. L´única condició  que hem de mantenir, és que qualsevol acord no pot convertir-se en una renuncia a tot allò que considerem fonamental: Articular una estratègica democràtica cap a l´independència amb voluntat de regenerar la política partidària. Es obvi que un canvi de rumb  polític d’ aquesta naturalesa ,  necesitarà d’ una nova direcció política, que ha de sorgir d’ una  majoria electoral. Si volem arribar  a tots els catalans – no fer-ho seria absurd -, haurem de convèncer als que  per  “patriotisme” partidari o honesta convicció, donaran suport als partits catalanistes tradicionals. Aixó ens obliga a   un comportament constructiu cap a aquests electors.

Es per això,  que defenso que en el cas d’ uns resultats favorables però no suficients,  no seria convenient  tancar-nos,  defensant   que la millor alternativa per l’ independentisme , després de tot el que ha passat, és romandre a  a l’ oposició, acumulant forces, doncs hi ha el perill que el pas del temps acabi per a desfigurar el país. Quan escolto l’expressió que manin ells! ( convergents i socialistes junts), penso que els sentiments ens pot més que la raó, i que  dir-ho sense cap més reflexió, es optar per una estratègia política equivocada, amb conseqüències negatives. Regenerar la democràcia, és també entendre que  la política es pacte i  capacitat d’ escoltar a  l’ adversari. 

Reagrupament,  ha fer-se entendre si vol esdevenir una força majoritària. Aquest es el repte que tenim al davant: Ser  clars, coherents i contundents en l’exposició dels nostres objectius, tenint clar que el país no entendria  que no  assolissim  un mínim d’ acords, amb les dues forces parlamentàris que ens són més properes. Durant els darrers trenta anys de democràcia constitucional, l´independentisme  ha  anat vivint  diferents crisis. Tot plegat ens ha  donat una imatge d’eixalabrats,  utòpics, fonamentalistes i  quimèrics que ara està a les nostres mans esmenar. Per a fer-ho, reagrupament ha de tenir la voluntat d’ esdevenir  la casa , o la causa,   comuna del sobiranisme, fent-ho amb generositat. Només així   podrem engrescar a la majoria del  país a  fer realitat el  somni de l’ INDEPENDÈNCIA. 

Un dels punts de la ponència polítíca aprovada en  la primera Assemblea Nacional de Reagrupament, intenta explicar en quines condicions podria arribar a ser possible el suport dels diputats independentistes a la formació d´una nova majoria parlamentaria, que permetés l´investidura d’un nou President de la Generalitat. “Per al moviment transversal assolir el poder no és un objectiu sinó un mitjà; un mitjà per aprofundir l’estratègia cap a la proclamació de la independència. Qualsevol programa i pacte de govern només pot tenir aquesta finalitat, no la de crear una xarxa clientelar al voltant del poder. Un “moviment de govern” ha de ser capaç d’elaborar un model general de país, que en el nostre cas només es pot assolir amb un Estat propi dins la Unió Europea i articular una alternativa per assolir-lo. Aquesta alternativa exigeix formular programes generals en els aspectes estructurals del país com la política democràtica i reforma de l’administració, política econòmica i social i la política educativa i cultural, incloent la normalització de la llengua catalana. Cada una d’aquestes polítiques implica lleis que tenen aspectes determinants i prioritats pressupostàries que ens diferencien de la resta de forces polítiques. Al voltant d’aquest projecte cal aglutinar les persones capaces de portar-lo a terme, per la seva formació, per la seva actuació a les institucions, a l’empresa o a les organitzacions socials. És aquest conjunt potent, articulat abans de demanar el vot als ciutadans, el que proporciona a l’opinió pública la sensació d’ “alternativa de govern”. No de ser un “satèl·lit” que s’ofereix al millor postor, segons els resultats de les eleccions. Una veritable “alternativa de poder” no pacta amb cap altra força si no és per aplicar un percentatge molt alt del seu programa. Perquè ser una força minoritària d’una coalició impedeix portar a terme el conjunt del programa; només pots aplicar mesures aïllades que desdibuixen el conjunt. Una “alternativa de govern” espera a tenir la majoria necessària. És el que han fet el Partit Quebequois i l’Scotish National Party”. D’ acord fonamentalment en tot, però compte en com s´interpreta” sinó és per aplicar un percentatge molt alt del seu programa”, que pot amagar un fonamentalisme inútil, justificat pels possibles perills de perdre la virginitat política, tot justificant  que  es millor  mantenir-se al marge de qualsevol proposta de govern i així mostrar-se sempre impassibles davant les propostes d’ uns i altres. Cada vegada que ho sento, no acabo d’ entendre aquesta por a caure amb el mateix  parany  d’ altres. Qualsevol  retorn a l’equidistància només pot portar problemes al nou moviment independentista. Naturalment,  que  amb allò que és fonamental cal mantenir-se ferm en la seva defensa: Declaració Unilateral de l´independència i regeneració democràtica. Però sense la participació en el govern  que desplegui  les mesures  polítiques, legislatives, diplomàtiques i parlamentàries adients per fer-ho possible, tot plegat pot acabar per esdevenir una quimera o el que es pitjor un bonic eslògan electoral.  El President  Pujol, en el segon tom de les seves memòries acabades de publicar, es refereix al valor  i a la força de les institucions  en la tasca de reconstrucció nacional i que òbviament  també ha de tenir-se en compte  en un procés democràtic cap a l’ independència. Potser per aquesta raó  no acabo  de ser partidari de ridiculitzar ni de fer comentaris sorneguers  de les institucions  pròpies, per molt  limitades  que siguin les seves competències. Que un candidat independentista,  fos  elegit  President  de la Generalitat, sembla que no hi hauria d’ haver dubte que asseguraria aquest  “moviment de govern” cap a l´independència. Es ben constatable que mai hi han passos endavant, quant  qui l’ ostenta,  de forma igualment  legitima i democràtica, és  un adversari. 

Tothom està d’ acord que el sistema de partits polítics català, té com a singularitat el fet de  ser dual. Per una part té les característiques d’un sistema de partits no dependent d’un altre, però subsisteixen els trets característics que el configuren com a part d’un subsistema estatal. Tot plegat es la lògica conseqüència de la disfunció política que suposa el  sotmetiment de la política catalana a allò que es fa a l’ estat espanyol. D’ aquí l’importància de l’eix nacional – com expressió de resistència cap un estat que es considera aliè -,  en la política parlamentària catalàna. Es veritat que durant la transició van nèixer  certs tòpcs pel que fa a l’ anomenada transversalitat del catalanisme polític, que han estat utilitzats per a “moderar” la reivindicació nacional. La  transversalitat catalanista – entesa amb l’ accepció fins ara més majoritària -,  ha tingut algunes virtuts , però el pas dels anys  s’ha convertit en un fre pel propi país. Ara que començen a ser quantitativament més importants,  els sectors del país que reclamen fer un pas endavant  i busquen  el denominador comú d’ una nova transversalitat  amb  fonament independentista, cal revisar-ne el contingut doctrinal. Partim d’un sistema  parlamentari configurat per dos  grans  espais: l’espanyolista, cada vegada sense menys complexes ni manies, que formen amb Ciutadans, el PP i els que manen a can  PSC i els nacionalistes  estatutaris de CDC i  els que amb la seva pràctica política, també s’ hi han acabat per ubicar, es a dir   ERC,    que es caracteritzen  per la  gesticulació  sobiranista  de practica autonomista. Hi ha  també, sense que formin un bloc homogeni,   els diputats que no son ni carn ni peix, representants per l’ autonomisme federalitzant d’ ICV,  el Regionalisme “lligaire” i de regust cambonià  d’ UDC i les restes del federalisme “asimètric” maragalià, que encara  es mou  a l’entorn del PSC, però amb molt menys influència. Pel que  diuen certs estudis i  enquestes, hi ha la possibilitat que  en el futur, es  configuri un tercer espai, el format per l´independentisme desacomplexat  que ja no pretén limitar-se a gestionar l’ autonomia, sinó proclamar l’ indepèndencia i que preten substituir  l’ espai ocupat pel nacionalisme autonomista. Reagrupament, és un  d’ aquests grups , segurament el més important i el que més  ha fet perquè això sigui possible. Però encara no és el tercer espai, no  tan sols  perquè no té  representació parlamentària, sinó perquè  sols no configuren ni representen   la  candidatura transversal que  volen presentar a les properes eleccions catalanes.  Al  tercer espai, cal portar-hi més gent. A més de l’ elector “sobiranista”  que  practica l’ abstenció, cal sumar-hi els  independents practicant del vot útil, els  electors d’ ERC i CIU  decebuts,  sectors de les CUP,  les plataformes, clubs , sectes, lògies, així com la resta dels nuclis sobiranistes, els intel·lectuals de prestigi i tot  allò que  pugui o vulgui reunir  personatges públics com  en Jan Laporta – sumant o multiplicant,  que ja es veurà – , si és que  vol fer el salt a la política amb voluntat d’ esdevenir una de les cares visibles d´aquest espai.  Com veiem , es  tracta de “reagrupar” molts més electors i ciutadans dels que  parlava un dels  ponents de la primera Conferència Nacional de Reagrupament. Només aixì, hi haurà  una àmplia coalició, realment transversal i aglutinadora d’un espectre polític, ideològic, social i territorial plural. Reagrupament  si vol  fer-ho possible, ha d’ enfortir-se amb més associats  i  organitzar-se en tot el territori, tenint en compte que el tercer espai, no és una proposta per obtenir només deu diputats, sinó per  assolir-ne  un nombre molt més  important, que permeti absorbir o fusionar-se amb l’  espai  de CIU i ERC,  oferint  el que ha d’ esser  la clau de volta de tot plegat: La declaració unilateral de la ‘independència i la proposta de regeneració democràtica com a base per a la configuració d’ un nou govern català. Parlo de govern sí. No fer-ho i mantenir-se  al marge per principi,  amb l’ argument que es millor   no contaminar-se de les servituds que  imposa, es desconèixer l´importància de les institucions pròpies  – per molt limitades que siguin les seves competències -, per fer passos  endavant. Es pot reflexionar sobre això – sense caure en el gradualisme , el “patriotisme social” i la “pluja fina” que han defensat uns altres,  cosa que pretenc  fer en un altre apunt.

L’ Eva em demanava  feia dies, que  l’ acompanyés, per començar a iniciar-se a les sortides de muntanya. Vam triar pujar al Matagalls i aprofitar per fer la baixada del cim, fent  una petita volta per Sant  Segimon. Ens acompanyen la seva cosina  Anna  i l’ Aina. La sortida la comencem a Collformic, on podem deixar el cotxe a l’  aparcament que hi ha a prop del restaurant. Accedim al sender  GR5.2  que ens  ha de portar  al Pla de la Barraca. Primers esbufecs de l´Eva , però que ja no pot fer res més que continuar el camí que ens endinsa  per una zona de roures – amb alguna alsina -, que ens obra a una altre de matolls i  ginesta. Ens enfilem  cap el Turó Gros, fent ziga-zagues fins el Collet de l’Estanyol on ja veiem la creu del Matagalls. Després cap el Coll dels  Llops i en poc temps arribada al cim, ons ens fem la fotografia sota la creu.  El camí de tornada,  el fem  diferent,  dirigint-nos cap a Sant Segimon, per una baixada  suau i sense dificultats, amb esplèndides vistes del Pirineu, tenint sempre en primer plà les Guilleries i els cingles del  Collsacabra. Arribem al Coll Saprunera  i descendim carena avall fins el  Turó de Sant Miquel, on trobem  l’ ermita de Sant Miquel dels Barretons. D’ aquí ja en baixada molt més  pronunciada fins el  coll de les Tres Creus i   Sant Segimon, que trobem tancat per les obres de restauració. Fem mitja volta i per la pista, passem per davant de la Font de Sant Miquel dels Sants i poc després, pel mig d’ una faixeda esplèndida, fem el tram final fins el  Collformic. Espero  que hagi  estat una bona sortida  “iniciàtica”, d’això que abans en dèiem “excursionisme”, un aiguabarreig d’esport, salut,  coneixement  de la natura, patriotisme i per tant  d’ amor al país, que ens  permet  augmentar  la necessària dosis d’ auto estima individual, però també col·lectiva.     

Els homenatges al President Companys , avui que es commemoren  seixanta-nou anys del seu  assasinat es  feran  sense que encara hi hagi un reconeixement total de l´estat espanyol, en forma de norma  legal i sentència judicial –  declaració de la nul·litat del consell de guerra  -,  de l’ignominiòs Consell de Guerra sumaríssim que el va  portar  a ser afusselat al fossar del Castell de Montjuïc. La jornada d’homenatge,  de ben segur la  protagonitzarà mediàticament  la presència del  president del Barça, en  Jan Laporta,  en la marxa de torxes organitzada per Esquerra. Ho considero, un acte de valentía política  per part del President d´un club esportiu, que va tenir un President, en Josep Sunyol, que fou també executat pels feixistes. Em sembla del tot lloable que Jan Laporta, hagi volgut participat en l’  homenatge organitzat per ERC, partit que va  ajudar a fundar el President Companys. Em sembla a més  molt inteligent que  en Jan Laporta no tingui masses manies en col·laborar en tot allò que li proposin els partits, grups i associacions que es titllen de sobiranistes. Per molt que ERC, legítimament en vulgui treure guanys de l´imatge del President del Barça, crec que surt ell  més  reforçat com a candidat  transversal de l’ independentisme democràtic – que al menys sobre el paper ha  de voler sumar la gent i el que quedi de  l’ electorat d’ERC –  i per tant entenc que no prefigura res sobre això que tant es  debat, pel que fa a quina sera la plataforma, grup, assoació, partit o coalició, que rebrà  amb les mans obertes com a   primer  dels seus candidats  a les properes eleccions nacionals, si és això el que aspira Laporta. Si  es confiormés aquesta vocació política, es obvi que no serà  el  proper candidat d’ ERC, que si no vaig errat  l’ escull aquest cap de setmana a la Vall de Núria.  L’altre noticia,  a part de  la corupció en el  Partit Popular espanyol que afecta a les seves sucursals de les illes i el Pais Valencià, ha estat la detenció d’ Arnaldo Otegui i altres dirigents de l´anomenada esquerra abertzale. Qualsevol persona  que hagi seguit l’ evolució de l’ antic dirigent de Batasunae, sap que ell, junt amb  el dirigent del sindicat LAB, han estat  les dues persones que en els darrers temps  més s’han significat en la defensa d’ una solució política  i per tant pacífica en el País Basc. No   puc deixar de preguntar-me, que es pretén aconseguir amb les  detencions dels qui opten per las vies polítiques. Finalitzar amb la violència o impedir que el conjunt de l’ esquerra abertzale opti per la vía política i per tant pacífica?” i sobre tot, qui en treu rendiment de tot plegat?. Quan es  més necessari  tancar el pas a la violència, no sembla que el més raonable sigui  mantenir l’ impossibilitat que participin en la  política  els ara detinguts. La llei de Partits i les incomprensibles sentències i resolucions judicials que l’ interpreten ho han fet possible. No crec que tot plegat tingui massa a veure amb el que s’entén per estat de dret.

Rebo un correu amb el següent títol. “Cal estar alerta. Que no ens assimilin!: Apaguem Tele5″. Pel que sembla, no n´hi ha prou amb els programes brossa que exhibeix aquest canal espanyol,  en el que no perden ocasió per practicar la catalanofòbia i atacar la normalització del català. El correu, quin remitent em demana passar-lo a amics i companys, diu així:  “La cadena privada de TV Tele5 comparteix les exigències d’un grup d’intel·lectuals, entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori de l’Estat espanyol i l’única “que pugui ser utilitzada pels seus ciutadans”. Telecinco és la primera televisió que s’ha adherit a aquest manifest.   A més, Tele5 ha dit en els seus informatius que posa a la disposició d’aquest col·lectiu el seu canal de TV per a donar suport a aquesta iniciativa.   Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco.  Junts podem!”.

Recordo que ara fa vuit anys, poc abans de la definitiva  retirada de Jordi Pujol de la Presidència de la Generalitat i davant el  previsisble ascens electoral republicà, algú va dir que qualsevol pacte amb ERC sortiria “Carod”. L’acudit  expressava el paper ascendent en la política catalana de Josep Lluís Carod Rovira. En aquell moment, el dirigent republicà, va tenir la suficient inteligència política de buscar la complicitat d’ amplis sectors ciutadans. Ho va fer, dissenyant una política que pretenia obrir de bat a bat i sense complexos el vell partit republicà, sense reclamar ni certificats d’autenticitat patriòtica ni aparents pureses ideològiques, amb l´objectiu d’ esdevenir la força  impulsora d’un nou reagrupament nacional i cívic que assegurés al país i a la seva gent més benestar,llibertat, felicitat i un pas irreversible  cap a l´independència. Molts ens ho vam creure i el vam seguir amb esperança, que començava una nova etapa política pel país. Després i amb el primer tripartit, Carod  i ERC van cometre  greus errades i amb el segon  els repetiren, amb la gravetat que ja suposaren  fer irreversible la pèrdua d’identitat política  republicana. ERC, va tenir al seu abast  fer avançar el somni i  en molts pocs anys el va convertir en un miratge. Per acabar-ho d´adobar, les polémiques internes i  la lluita pel poder  ha  acabat per fer la resta. La voluntat  d’ esdevenir  la casa comuna  del catalanisme de progrés, ha estat   posada en qüestió durant aquests anys. La marxa de Joan Carretero i Jaume Renyer, la marginació de l’Uriel Beltran i l’ estranya decissió de la gent de Puigcercós de marginar a Carod Rovira li ha acabat per donar el tret de gràcia. Fa temps que mantinc que la  prova del nou de l’ independentisme democràtic que fins fa poc representava ERC, no era com es deia haver esdevingut “partit de govern”, sinó intentar fer un debat intern, consistent i  racional , sense necessitat de marginar a cap sector. La pluralitat ideològica interna  i la varietat d’estratègies possibles no hauria d’ haver   impedit, analitzar i constatar  que  alguns dels camins  endegats ara fa cinc  anys,  no foren el més encertats. Durant l´etapa Puigcercós  tampoc s’ ha volgut fer la revisió i pel que sembla estant organitzant una nova   catarsi auto destructiva, ara amb l´estupideç de voler fer desaparèixer Carod, justificant-ho amb la necessitat de renovació. Estem al final del que havia estat un somni per a molts. El  camí per l’ independència i el progrés  ja està en  altres mans reagrupant-se  i els electors  ho poden  expresar a les urnes. Això  d’en Carod,  gestionat per la gent d’en Puigcercós, els hi  pot sortir molt carot.

El sis d’octubre de 1934 el President Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, enmig d’un clima de forta confrontació – agreujada entre d’ altres afers per la sentència del Tribunal Constitucional  sobre la Llei de contractes de Conreu -, entre la Generalitat i el Govern de la República. Després d’una  jornada d’enfrontament entre l’exèrcit i els escamots que donaven suport al President  Companys, aquest i els seus  consellers van ser  empresonats i l’autonomia va restar suspesa fins al triomf electoral  del Front d’Esquerres a les eleccions de febrer del 1936. La decissió de Companys ha estat valorada molt críticament pels historiadors, alguns fins i tots l’ han titllat d’ episodi “aventurista” sense masses possibilitats d´èxit. Queda però, el valor simbòlic del fet tot i no ser una declaració unilateral d´independència. El camí que els sobiranistes catalans del segle XXI  volem fer, necessitarà de suport popular actiu, d’ un programa a favor del benestar i el progrés  i  sobretot d´una majoria parlamentària i d´un govern – ningú se’n recorda – disposat a trencar de forma pacífica i democràtica amb l’ estat. Serà del tot imprescindible l’ existència d’un nucli impulsor i dinamitzador de tot aquest moviment, amb propostes honestes i regeneradores que li  doni prestigi i  d´una generosa política d´aliances que més que sumi multipliqui i que aconsegueixi crear les condicions per que hi hagi una opinió internacional  favorable a la convocatòria d’un referèndum ratificador. Tot molt allunyat en el temps,  context, contingut i  forma  d’ allò que va fer el President Companys , ara fa setanta-cinc anys.      

Que el color corporatiu triat per Reagrupament sigui el grana, no cal buscar-hi ni dobles intencions ni fer-ne dobles lectures. El grana es un colòr d’ èxit actualment a Catalunya, es doncs del tot  raonable que la nova força política, l´hagi escullit  com el  seu color de referència. Joan Carretero en el discurs a la primera Assembla de Reagrupament,  després d’ haver-ne estat elegit president,  ha dit que el país necesita  una gran marea  grana. L’ esmenaré. Més   que marea atlàntica, ens cal una bona rissaga mediterrània . La rissaga, és  coneguda a “ses illes “ i especialment a  Ciutadella de Menorca, com un fenòmen provocat per una ona estacionària, que desplaça una gran massa d´aigua marina,  produïda per  un canvi  sobtat de la pressió atmosfèrica i que provoca un alçament inesperat de la superfície marina, amb  una disminució prèvia de l´alçada del mar. Tot plegat fa,   que els iots i vaixells que es troben amarrats tranquil·lament en les aigües del Port – tal vegada com si es tractés del mal anomenat “oasis català” -, es moguin de forma sobtada violentament, fent-los  xocar uns contra els altres,  ocasionant-se greu desperfectes. Reagrupament pot ser, un dels  factors desencadenats d´aquesta gran rissaga política, que remogui les aigües fins avui massa tranquiles, estancades i pudents del sistema polític català, com a  primer pas per aconseguir els objectius d´indepèndència i  regeneració democràtica que pregona.  Diria que val la pena intentar-ho.

Deia Sòcrates que un amic és algú amb qui es pot pensar en veu alta. Això és el que  hauran de fer demà dissabte,   els associats de Reagrupament i tots els que  els  acompanyin en la seva  assemblea.  Aprofitant que no són una organització política clàssica,  els recomano que   deixin de banda, allò que fins ara s’ ha definit com a políticament correcte i simplement optin per l’ exercici de  la llibertat: Pensar,  polemitzar, reflexionar i decidir en veu alta, sense por ni  entrebancs. Serà així com aconseguiran donar credibilitat al nou projecte. A l’ endemà els caldrà explicar-ho a  familiars i amics. També als coneguts i  saludats de cada  poble, barri i ciutat. El país necessita que hi hagi qui tingui un debat franc i seré, sobre el futur i que exhibeixi un  elevat sentit de patriòtica generositat, per fer  possible que l’independentisme democràtic sigui decisiu, però sobre tot entenedor, tranquil  i creïble. “Independència i Democràcia”, com  no  fa pas massa temps,  “Patriotisme i Dignitat”, són eslògans resum d’un programa de mínims  a l’ abast de tothom i que qualsevol entén. La celebració de l’assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona,  pot  suposar un abans i un després en la política catalana dels propers anys i  l’ inici  d’ una força política transversal, determinant en les properes eleccions nacionals. L’independentisme democràtic i popular de Joan Carretero, amb voluntat de sumar majories,  alliberat de tot tipus de complexes, ha de parlar al país de la viabilitat de l’Estat Català,  sempre indissolublement lligat a una proposta de regeneració de la participació  política i la correcta relació entre   electes i   elegits. De ben segur, que  pot ser aquest el pròleg d’una nova etapa, que alteri el actual mapa polític, proposant abans de qualsevol acord, la declaració unilateral d’independència, naturalment ratificada en referèndum. Qui es pot oposar a la independència nacional quan  és pretén  aconseguir-la   des d’un escrupulós  exercici de democràcia.?

(Article publicat avui al Diari EL PUNT).