JORDI SURINYACH

Reina del Maresme

De petxines i clavells

ginesta i escuma blanca

es vesteix la noia que

riera amunt es passejava

Sota palmeres
a l’ombra d’un sol tropical
mar i muntanya no s’en poden aguantar
MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU

Reina és ella del carrer
i a tothom fa bona cara
si ets d’aquí o de l’estranger
si et mira et sents com a casa

MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU
MATARÓ MEDITERRANIA
REINA DEL MARESME
MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU
MATARÓ MEDITERRANIA
REINA DEL MARESME

MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU
MATARÓ MEDITERRANIA
REINA DEL MARESME
MATARÓ SEMPRE ET SOMRIU
MATARÓ MEDITERRANIA
REINA DEL MARESME

Vine, Vine a Mataró.

http://www.youtube.com/watch?v=f0a70xHbFhs

Fa  aproximadament tres anys i escaig un responsable polític municipal ? avui forçosament enretirat -, anunciava amb l? emoció del que es creu destinat a les més altes responsabilitats, que  una vegada constatat que les sentències judicials  els hi donaven la raó  en l? afer del ?Corte Ingles? i  acabada definitivament l?etapa judicial, calia reprendre l?etapa política. No content amb aquests aires de grandesa el nostre petit Napoleó local, atacava enfurismat a tots el que al llarg del debat urbanístic havien demanat canvis en el govern local tripartit i fins i tot s? atrevia a fer crítica als juristes i advocats que aconsellant al cap de l?oposició, pronosticaven que el tràmit urbanístic acabaria malament. Tres anys després, una  sentència del  Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) declarava nul·la  la norma urbanística, forçant al comú i als seus nous responsables a formular de dalt a baix el planejament per a intentar fer possible l? arribada  de la locomotora comercial.  Ara just abans de les Santes,  la premsa local informa que una nova resolució del TSJC,  fa que l?Ajuntament de Mataró no pugui  recuperar els diners que va destinar a pagar el desmuntatge de la nau de Can Fàbregas. Un desmuntatge, val la pena recordar-ho, amb un cost de 1?4 milions d? euros i que s?havia de pagar amb les càrregues urbanístiques que estaven obligats assumir els propietaris de sòl de la Ronda Barceló. Sembla que els advocats criticats pel defenestrat edil, no anaven tan desencaminats amb les apreciacions fetes fa tres anys i escaig.  La resolució dona la raó als qui havien presentat un recurs contra el Pla de Millora Urbana aprovat l? any 2009, que dividia el desenvolupament urbanístic en dos polígons diferents  (Ronda Barceló i carrer Biada), assenyalant ara que no hauran d?assumir els costos urbanització referits a la cruïlla comercial, ni tampoc els derivats de trossejar la fàbrica catalogada. Per tant, els euros ? que no són pocs -,  sufragats per l?empresa municipal PUMSA, no retornaran a les arques municipals. Tenia doncs raó l? edil quan deia que calia entrar a l?etapa política.  Fem-ho  ara  que si  som al final d? un afer jurídicament ben deplorable i comencem delimitant el nom i els cognoms dels seus responsables: La prepotència administrativa; el tot s? hi val i sobre tot l? aquí no passa res. I que ningú s? enganyi. A qualsevol li seria fàcil fer la crítica a les sigles que han donat cobertura als responsables  que ara  intentaran amagar-se  ben embolcallats darrera banderes partidàries  i símbols florals. Seria massa fàcil  fer-ho.  El PSC a Mataró, té masses mèrits i història  per rebre en exclusiva aquesta  patacada jurídica i social. Només dos o tres dels seus electes ? i en trenta anys n?han tingut dotzenes -, en són responsables. Seria doncs convenient que el més aviat possible els autors del daltabaix, fessin un acte de dignitat alliberant als seus companys d?un  percentatge d?ignomínia que no és mereixen. Si no ho fan, com deia l? ex regidor, que Déu nostre senyor els agafi confessats. 

Dels deu que sortiem del refugi del Rebost a les  set del matí del passat dissabte,  només quatre ( L’Alfons, l’ Aina i els dos David) arribaríem a fer la volta completa en el temps previst de trenta-sis hores. El primer dia fou llarg i dur, sobre tot durant la tarda per les gairebé quatre hores d’intensa pluja amb pedra i llamps inclosos, que ens van deixar a tots mullats. La nota positiva l’immillorable servei en el Refugi del Rebost en que tot foren atencions, (gràcies Anna!). La negativa  fou la nit passada al Refugi de Prats d’ Aguiló en que fou tot el contrari (esperem que la FEEC hi posi aviat remei), amb uns guardes – al menys els que tractarem amb nosaltres -, molt poc professionals. Pel que fa a la llarga jornada de camí , dir que la pujada al Niu de l’Àguila fou més o menys el que tots esperàvem. Els isards estàven a Comafloriu  esperant-nos i en dos hores i trenta minuts érem tots a dalt.  Després, l’anada cap el Serrat de les Esposes  fou més llarg del que esperàvem, si bé la bellesa del paisatge ho va amorosir bastant i la visió d’una parella de trencalós a la proximitat de les Penyes Altes del Moixeró ens va captivar especialment. L’anada cap el tercer refugi, Cortals d’Ingla, fou el primer presagi que ens mullaríem i molt fins a Prat d´Aguiló, com així va ser. El fang es feia relliscar i per tant van haver caigudes, trencament de bastons i com hem dit abans una benvinguda al Refugi  de Prat d’Aguiló per oblidar. Tot i que el primer dia em veia amb forces per acabar el recorregut, la incómoda nit de dissabte, afegit al cansament i la convicció que no volia ser un destorb  pels que volien fer  la volta en trenta-sis hores, em va fer optar per abandonar just a l’arribar al Refugi Estasen a sota del Pedraforca. Ho vaig fer acompanyat per en Dani. Com a mínim hagués arribat al Refugi de Sant Jordi, però sabía que si  continuava, no hi hauria sortida fins el final. Dels vuit que quedaren, en Xavier, l’ Antonio , la Marta i la Mar ho van deixar córrer a Grèixer, quan ja tenien a tocar el final. Els quatre finalistes ho feren a  temps de complir l’ objectiu que ens haviem marcat. Com que la muntanya  no es mou de lloc, serà millor intentar-ho en una altre ocasió, amb un mímin de tres nits i triant prèviament els refugis a on pernoctar. Un d’ells,  asseguro i recomano, serà el del Rebost.      

El que va començar com un motiu per a retrobar amics i coneguts amb qui fem muntanya al llarg de l’ any, enguany s’ ha consolidat com una activitat en el que tothom hi es benvingut. Cada edició tenim mes pluralitat de participants. El nucli de la colla continua i els que fallen un any, repeteixen l’altre, o són substituïts per nous participants. Els de Camprodon, que no fallen mai, els recollim com sempre a la rotonda de la Font del Forcarà. En Joan Vila i els amics del GMVC, són els millors guies d´un territori que coneixen  pam a pam. En aquesta ocasió volíem fer una passejada més tranquil·la, que las dels dos anys anteriors. Per això varem triar anar d’Ull de Ter a Molló. Per fer-ho al gust de tots, hem deixat que els nostres”runners”, fessin una volta mes llarga, pujant al Pic de la Dona, per la Xemeneia, quedant que ens retrobaríem en un punt indeterminat de la carena. La majoria hem

optat per pujar cap a  la Portella de Morens, i des d’aquí fer els cims de Coma Armada, La Llosa, Portella, Roc Colom i Costabona, on hem estat atrapats pels amants del “trail”. De Baixada cap a la Collada Fonda, hem trobat el GR-11 i després de fer la volta al Puig Sistrà, arribar a la Collada de Fembra Morta, on hem dinat per després continuar fins a Molló. Un dia amb temps assolellat i calurós, amb la presència permanent del Massís del Canigó quina panoràmica hem gaudit durant tota la travessa. 

L’exposició que any rere any es fa a l’Ateneu, s’encarrega per la Comissió de la Festa Major un any abans a un fotògraf local de prestigi. Aquesta vegada la comanda fou  rebuda per en Ramon Manent, donant-se la coincidència que el conegut fotògraf fa dos mesos i escaig  ha estat nomenat patró de la Fundació Iluro com a membre de reconegut prestigi. Suposo que la coincidència  donarà per tot tipus de comentaris,  però el cert  és que el  prestigi professional  d’en Ramon esta fora de dubte i se l’ ha guanyat a través d’un continuat esforç. Com  que fa més de quaranta anys que el conec – i ja exercia de fotògraf -, he pogut admirar l’ evolució del seu treballs. Comparteixo l’opinió dels que afirmen que és un dels millors fotògrafs d’art de Catalunya. Quedi clar que estem parlant d’un grup  de professionals  restringit i limitat. En Ramon  treu “suc” a  la festa major mataronina, trobant la vessant més íntima  i personal, suposo que per això l’ exposició l’ ha anomenat: “Imatges íntimes, glòria a Les Santes”. Manent  capta  la cuina de “Les Santes”, ja que com a bon coneixedor de l’esdeveniment, sap plasmar  amb sensibilitat suficient i bona capacitat observadora els millors punts de vista, d’aquest amor recent i encara adolescent dels mataronines i mataronines a una festa que, només en democràcia, ha estat finalment recuperada i popularitzada . A l’exposició hi podreu contemplar des de fotografies impreses sobre lones fins a centenars de fotos mostrades en quatre pantalles, on molts mataronins intentaran trobar-s’hi en els propers dies. Són fotografies d’un espectador que renuncia a ser neutral i com a bon mataroní  esdevé un membre actiu de la festa, donant fe de tot el que passa davant seu. Si ho aconsegueix amb facilitat, és simplement  perquè ell estima tant allò que fotografia que fa arribar a través de la imatge  la mateixa intensitat que qualsevol mataroní viu l’ acte festiu. Les  imatges de Les Santes, mostren la sensibilitat d’un fotògraf  professional  que capta, la riquesa i l’espai de trobada del tots els mataronins.