JORDI SURINYACH

Ara fa tres anys que els catalans vàrem aprovar un nou estatut d’autonomia. El procés fou llarg, enrevessat i força pesat. Escoltàrem  insults per totes bandes i després comprovàrem  com les “rebaixes” promogudes al Congrés del diputats, entre d’altres, per l’ actual President de la Generalitat, serien efectives. Com que no en tenien prou, presentaren  recursos d’ inconstitucionalitat, produint-se la paradoxa que la nova llei orgànica, tot i haver estat aprovada, no es portaria a la pràctica, a l’ espera d’allò que decidís  el Tribunal Constitucional.   Se’ns va demanar respecte i sobre tot acatament a la decisió dels magistrats. Ara que estem a prop de conèixer el resultat final, just quan no hi hauran més pròrrogues en el finançament, el país s’ haurà de preguntar sobre  si dotze magistrats poden alterar el resultat del vot  popular. El conflicte de legitimats està anunciat  i  deixarà ben clar qui són  els  límits reals del nostre dret a decidir  en l’ actual marc constitucional. Joan Carretero fou el primer polític en actiu, que just al començament del procés estatutari, va parlar-ne sense embuts i  amb claredat, pronosticant que anàvem de mal a pitjor. La crítica el va foragitar   del Govern de la Generalitat primer, després del nucli dirigent del seu partit i finalment ha acabat per proposar  una cosa nova, que no es ni partit,  ni coalició, sinó una associació que pretén  aglutinar a tot l’ independentisme, amb vocació transversal. Després de veure i comprovar la falta de capacitat dels  partits catalanistes   per traduir en mobilització l’ engany , desconsideració i espoli al que com a catalans  hem estat sotmesos, sembla raonable que el nivell  de descrèdit de la classe política catalana en el seu conjunt hagi anat a més i que algú ens proposi un nou camí per a  sortir de l’ atzucac. Tres anys després, existeix la  possibilitat d’ obrir una nova etapa. Joan Carretero  i la gent de Reagrupament, volen  impulsar  un projecte  de canvi, dignitat patriòtica i regeneració democràtica,  amb voluntat de  sortir   de la frustració que provoca l’esgotament de l’ autonomisme, proposant com objectiu possible  l’ assoliment de l’ estat català. Serà doncs d’ interès  escoltar les seves propostes, a l’acte que Reagrupament organitza  a Mataró  el proper 30 de Juny.

(Col·laboració a la web del Cap Gros).

No soc Ciutadellenc, però ja fa molts anys que visc “ses festes de Sant Joan”, com si fós un d’ ells. Demà a primera hora del matí, espero arribar a Ciutadella de Menorca. Intentaré “xalar” el màxim amb la gent de s´illa que m´estim. Sant Joan es una barreja de sentiments, emocions, sensacions, arrelament i melangia, on  es pot comprovar any rera any l’ autèntic valor de l’amistat. Cadascú viu la festa d’una manera diferent, però si ho  feu intensament, els pensaments, les vivències s’aniran acumulant al llarg dels anys, fins a conformar tot un relat d’ emocions i pensaments que  retrobareu cada dissabte de Sant Joan, a l’escoltar el primer toc de flabiol, o esperant l’ entrada des Caixer Senyor a Es born  i que durarà fins l´endemà, quan  la memòria ho converteix en història viscuda. Bon Sant Joan 2009 a tots i que sigueu feliços!.

De Duran Barroso  al President Montilla, passant per la  que fou Ministre de Cultura del PP, Pilar del Castillo  i molts d’ altres, foren fa anys, seguidors dels postulats del Partit Comunista Xinès. una variant del marxisme  leninisme que partia del pensament de Mao Zedong. El llibre Roig, la revolució cultural, el retorn al camp i altres postulats ideològics feren pensar  en la possibilitat d’una societat igualitària. El  pas del temps, s’ha convertit amb el que realment ha estat: Un mètode eficaç i ràpid d’ industrialització del més gran dels estats del món . La globalització de l’ economia xinesa,  ha  consolidat un model econòmic on l’explotació de l’home per l’home, campa lliurament sense cap control ni  límits i on les conquestes de la societat del benestar creada pel capitalisme occidental són tant utòpiques com  inexistents. Tot això ha estat exportat  a la vella Europa, on hi ha qui  pretén fer conviure dues societats que es donen d’ esquena, l’oficial on es mantenen certes conquestes socials i sindicals i  un altre on  simplement són inexistents. La societat oficial, ha anat mirant cap una altre  banda, tal vegada com si amagant el fet es fes invisible l’altre. Dimarts al matí, ben a prop dels tribunals que diuen administrar justícia, vaig ser testimoni involuntari  d’un  important  desplegament de mossos,  que maldaven per a  localitzar petits tallers de confecció, on tothom sabia  que es treballava en precàries  condicions, durant llargues jornades, sense   drets sindicals ni beneficis socials. La batuda policial,  ha  pretès simplement acabar  amb  la  competència deslleial  i millorar l’ imatge d’unes administracions que porten anys mirant cap un altre banda. Un joc hipòcrita  mereixedor de tots els menyspreus, que succeeix en  una societat on alguns dels antics maoistes – ai els  pecats de joventut! -, presideixen  governs, ministeris, departaments  i segurament més d’un  consell d’administració.

(ARTICLE QUE PUBLICA EL PUNT).

El proper dia trenta de juny, Reagrupament es presentarà en  un acte públic a la Sala del Casal  l’ Aliança de Mataró  amb la presència de Joan  Carretero. Es conegut que  els convocants volen construir  una plataforma  independentista de caràcter transversal que pugui presentar-se a les eleccions de 2010, amb tres propostes programàtiques: L’assoliment de la independència de Catalunya per la via democràtrica  com a  únic camí per a satisfer les necessitats  de la societat catalana; La regeneració de la política, amb institucions properes i  al servei dels ciutadans i  la modificació  en  profunditat de l’actual sistema de representació política, per fer-la més participativa i transparent.

No sembla que la  direcció republicana  es doni per assabentada del que suposa el resultat de les eleccions de diumenge, tant per l´alta abstenció com  pels vots obtinguts  per la candidatura de l’ Oriol Junqueres. Presentant un independent de prestigi, es pretenia ” reagrupar” el vot independentista i evitar  el vot de càstig a un candidat de l´aparell. Tot i aixó, la pèrdua de 70.000 vots respecte a les anteriors europees  i el fet que s’hagi produït  en major percentatge a la  Catalunya no metropolitana, suposa un fracàs a  l’ estratègia de pactes de govern  ( el tripartit), amb el que es pretenia arrencar vots dels feus electorals del PSC; quan justament  ha passat tot el contrari.  Per pròpia voluntat,  els dirigents republicans han acceptat amb cert fatalisme i determinisme, el suplici de Sísif, al que han estat condemnats  novament per l’ electorat. Així  era descrit per Homer a l’ Odissea:  “Sísif  sofria grans dolors i traginava un penyal enorme  fins al cim d’una muntanya…i quan ja estava a punt d’arribar al crestall, la roca davallava rodolant i tornava a començar de nou… “ Amb la marxa de Joan Carretero, l´ únic sector crític organitzat com a corrent dins d´ ERC , és “ Esquerra Independentista”. En la seva pàgina web es publica avui una editorial, que amb  el  títol  “governar amb el psc , o dormir amb l´enemic”,  fa referència a que l’ estratègia d’ arrossegar el PSC cap a posicions més decididament catalanistes, ha estat un desastre, afirmant “ que no s’ha assolit cap dels objectius nacionals que s’han anat plantejant com a “prova del cotó” per veure com evoluciona el PSC en quant a consciència nacional. L’Estatut va ser trinxat pels seus teòrics socis de Madrid (amb l’inestimable ajut de CiU, per descomptat). La normalització lingüística, lluny de consolidar-se, ha rebut subtils però ferotges atacs del govern “amic” del PSOE en forma de terceres hores de castellà que, es digui el que es digui, s’estan començant a aplicar a moltes aules segons denuncien els mateixos professors. El model de finançament penja d’un fil. I així successivament. Tot plegat ens ha de portar a preguntar-nos si no són ells els qui han estirat ERC cap a postulats i actituds que fa poc menys de cinc anys eren impensables en aquest històric partit. Si més no, així semblen haver-ho interpretat els centenars de milers de persones que ens han anat deixant de votar. Definitivament, governar amb el PSC és com dormir amb l’enemic: pot ser divertit durant una nit, però a la llarga acaba sent un desastre”. No sembla que es pugui dir  millor, però em temo que no es tracta tant de tornar a començar, sense aprendre el que suposa  la condemna a perpetuïtat de Sísif, sinó de començar  a treballar per fer,  amb ERC i/o  amb qui sigui, tota una altre cosa.

Ahir vaig gaudir de la victòria de l’ USAP. Ja se que el catalanisme superficial que expressa no és suficient per pensar seriosament en un renaixement nacional a les comarques del Nord. Però, si més no,  evidencia que malgrat  més de tres-cents anys de dominació francesa i  de colonització  cultural i programada substitució de l’ identitat  d´un poble, encara sobreviu una realitat que es fa present amb fets puntuals i anecdòtics, com és una victòria de l’ equip català de rugbi al campionat francés.  Ahir al vespre mentre mirava el partit, intentava explicar als més petits, que hi feien tantes senyeres a l´estadi de França de Saint Denis a Paris. Aquest matí, hem anat a donar un volt per l’alta Cerdanya i  travessant   Sallagossa  en alguns balcons s´exhibien senyeres catalanes  i banderoles de l´USAP. Cartells electorals més aviat pocs.  Algú ens ha dit  curiosament en francès allò de “nous sommes fiers d’ être catalans”i un altre amb aquell accent peculiar ens ha parlat  del “Barça de rugbi”.Tot plegat m´ha fet recordar  els crits de la darrera setmana:  “Visca el Barça i Visca Catalunya”, dit amb tots les variants dialectals  possibles de l’ espanyol, cosa que m´ha fet pensar en que potser si que ja som  definitivament trilingües i abstencionistes. La ruta arqueològica d’ Eina, amb el Menhir del Pla del Bac, el Dolmen de les Pasquetes i  el Pont megalític em permet explicar que encara hi són i que nosaltres també. Espero que amb el temps  recordin  el passeig. A mitja tarda, de tornada a casa, tinc el temps just per anar a  votar. Escric  aquest apunt, poca estona després del tancament dels col·legis electorals. Tant  se me’n dóna  si la participació ha estat del 30 o del 40 per cent. Tot plegat i amb independència dels resultats, ha quedat clar  que hi ha una determinada manera d´entendre  el sistema de representació política que definitivament ha entrat en crisis. La majoria dels ciutadans ha  decidit  no anar-hi.  Hi ha diversos motius que ho expliquen. L’ Europa dels buròcrates entusiasme poc. L’Europa unida , lliure i dels pobles es un desig  molt allunyat de les actuals institucions europees. A  casa nostra, assistim al  col·lapse del sistema de partits polítics nascuts durant la trancisió, que ha acabat per a convertir-se en  una altre  restauració monàrquica,  amb partits cada vegada més opacs i oligàrquics. La  regeneració democràtica, serà en els propers anys un objectiu polític de primer ordre. Seria bó que el catalanisme polític, l’ associés a  l’ assoliment de la sobirania nacional i al progrés de la nostra gent. 

No he estat mai  massa afeccionat al rugbi, però he de reconèixer que aquest cap de setmana estaré més pendent del que faci l´USAP, que del resultat de les eleccions al Parlament Europeu.  Finalment entre tots ho han aconseguit. Res del que s’ ha dit durant  la campanya  m´ha semblat atractiu. Ni  uns i altres,  m´han fet pensar que  el resultat de diumenge era important. Tampoc els “meus” han aconseguit que els presti atenció. He vist massa gesticulació,  poca claredat a l´hora d´exposar  el veritable objectiu i algunes errades   de principiant que només han beneficiat als dos candidats de l’espanyolitat més  tronada, en les seves  versions “carca” i “progre”. Diumenge aniré a votar, perquè   malgrat tot els inconvenients  i la mandra que em fa,  no conec una altre sistema millor, per resoldre civilitzadament els problemes dels ciutadans. Ho faré sense massa trempera ,  a l’ espera que més aviat que  tard, recuperi l’ il·lusió de  fer-ho a favor de  candidats que tinguin un mínim de dignitat patriòtica, honestedat expositiva  i  sobre tot propostes entenedores que permetin una certa  regeneració democràtica. Mentrestant demà estaré pendent de si  les  comarques del  Nord, aconsegueixen  una millora en la pròpia auto estima practicant el noble esport del rugbi. Endavant l’ USAP!  Sempre endavant!.   

http://www.usap.fr/ca/

Vint dies per a “sa millor festa”. Per  veure   amics  i xalar d’ allò més i sentir-se  arrelat al país que estimes.  

 
http://www.youtube.com/watch?v=VEDIeHQWG5Y