MATARÓ: NOUS REPTES.
Mataró, com moltes de les ciutats catalanes, s’ enfronta a nous reptes. Els darrers trenta anys han estat de canvis profunds que han modificat els hàbits i comportaments de la majoria dels mataronins. Ara, no és cap tòpic dir-ho, som al final d’ una etapa, en el que ja no serveixen els vells clixés que explicaven la gènesis d´una manera de veure la ciutat.
Tot plegat pot haver produït cert cataclisme, entre aquells que han fet de la militància mataronina el seu referent vital i ara romanen desconcertats entre l’idil·li que mantenen amb certes tradicions locals i una realitat transformada que rep influències d’ arreu. A Mataró, l’ aiguabarreig d’ orígens, cultures i costums es ara tant important, que si bé d’ una banda hi ha perill de despersonalització, d’ una altra hi ha l’ avantatge del naixement d’ una nova ciutadania, amb l’oportunitat d’ aconseguir que l’identitat nacional que ens dóna la llengua, la cultura i la història pròpia, esdevinguin els instruments naturals d’ integració de tot allò positiu que rebem de fora. El problema rau, en que el fenòmen apareix quan la feina de tres decennis de sargir la ciutat en urbanisme, identitat i cultura estava molt avançada. Acabada l’ etapa dels ajuntaments democràtics, hem entrat en una de nova, on els nous problemes, barrejats amb el desprestigi de tot el que fa referència a la gestió pública, no ajuda a que hi hagi un debat ciutadà lliure, sincer i transparent. Els sectors més actius i compromesos de la col·lectivitat, es pregunten sobre cap a on cal orientar el futur.Cultura,tradició,modernitat, patrimoni, educació, urbanisme i participació, són problemes que continuen vigents, si bé amb altres interrogants. Mentrestant la vida oficial, considerada massa banal o massa transcendent, interessa cada vegada menys a la gent. L’ objectiu d’ assolir una ciutat equilibrada, en el llenguatge oficial es situa en el terreny de la utòpia i preocupa poc com fer-la possible. Cada vegada es més difícil evitar la marginació dels pocs pagesos amb vocació que queden ( Cinc Cènies), dels petits botiguers ( Can Fabregas), dels artesans ( debat cultural sobre museus i els fons d´art) i del nou proletariat urbà que conforma l’ immigració ( reforma de barris ) sense consciència ni organització autònoma. La falta de respostes i la poca sinceritat dels electes en reconeixo, els fa perdre credibilitat. La ciutat del nou milenni , en aquest intermedi on apareix novament la crisi, produeix desconcert i vertígen i ningú s’ atreveix a renovar el discurs i fer l’ esforç de definir quin ha d’ esser el nou projecte de ciutat. Com sortir de l’ embolic , serà el repte dels propers anys. La reflexió se’m acut després d’ escoltar, alguns responsables municipals fer balanç d’ aquest primer any de mandat. Hi ha coincidència en fer autocrítica per la falta de diàleg entre govern i oposició, però he trobat a faltar nous projectes estratègics i no em sembla que s’ hagi avançat massa en cohesió social. Just per això, em sobta que hi hagin il·lusos que parlin de rigor, responsabilitat i professionalitat, sense fer la més mínima autocritica per la seva complicitat en afers tant poc edificants com els de Can Fabregas. Sense veure que no es pot confondre habitatges amb contenidors i no voler entendre que la discrecció, no té perquè suposar manca d’ informació. La ciutat li cal una nova orientació i certa alternància, no perquè governin uns altres amb el perill que acabin fent el mateix, sinó per començar a recuperar l’ il·lusió i l’ esperança perduda. Un determinat model de gestió està superat. Calen nous valors per a treballar de nou, per una ciutat on el civisme, el lliure pensament i la radicalitat democratica en la gestió dels afers municipals , tinguin tot el seu sentit.