JORDI SURINYACH

La primera vegada que vaig sentir parlar de les endorfines, fou per a conèixer l’ extraordinària vitalitat que gairebé sempre exhibia un bon amic i millor persona, gaudint de les activitats a muntanya. Era la prova  més irrefutable que l’exercici físic li augmentava els nivells  de Beta Endorfina, que el cos humà fabrica, exhibint tal sensació de plaer, eufòria i benestar que  encomanava a tots els que l’ envoltàvem. Poc temps després es va descobrir  que  també millorava  l’estat d’ ànim, com si es tractés d’ un antidepressiu  natural. S’ acaba un any que vam començar amb no massa empenta, però en el que finalment tenim motius per l’ esperança i  que em fa desitjar que  el proper, ens augmenti a tots la dosis d’endorfines i aconseguim  més benestar i  felicitat. BON ANY 2010 A TOTS!. Per cert no us perdeu el final, només heu de canviar l’ any 2014 pel 2010.

http://vimeo.com/4941499

El debat sobre l’establiment de les vegueries no pot acabar bé. A l´avant projecte de llei, es diu que fins que no s’aprovi l’alteració dels límits provincials, només es podran constituir els consells de vegueria corresponents a les actuals províncies de  Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. Un precepte que anuncia el fracàs de la projectada norma i  que suposa només  un  canvi formal  de nom de les actuals Diputacions. El debat sobre les vegueries sempre es tancarà en fals, si no es resol  abans que en fem de les províncies,  que recordem-ho tenen tres funcions diferents: model organitzatiu de l’estat espanyol, circumscripció electoral i àmbit supramunicipal de caràcter local.  Si pretenem resoldre l´entrellat  proposant que cada vegueria, esdevingui una nova província, amb la doble excusa de racionalització administrativa  i de no  perdre pistonada  en el repartiment de senadors i diputats en les eleccions espanyoles, ens estarem equivocant. Aquest nou parany de l´espanyolisme, ha trobat seguidors en consellers del govern de la Generalitat  que es proclamen  sobiranistes, oblidant que així només s’ aconseguirà més presència de l´estat en el territori del principat – com a mínim més  delegats ministerials i sots delegats -, quan s’hauria de fer tot el contrari. Mentrestant no siguem independents, no podem renunciar a l’ establiment de la província única, mesura que ens ajudaria a tenir una organització pròpia i singular del país. A Catalunya ens sobren les províncies que ens compliquen l’existència. Defensar el contrari  és una cessió sense sentit dels qui només volen conquerir espais de clientelisme electoral, quan el que cal es canviar-los.

S’acaba la legislatura sense  haver-se aprovat cap de les lleis que l’ independentisme de pluja fina, pretenia aconseguir com a contrapartida a l’aliança amb el PSC en el govern tripartit. El balanç tres anys després, resulta  del tot decebedor. Ni línies vermelles, ni marcar paquet, ni gradualisme sobiranista per construir l’ estat propi. El paper d’aliat, ha estat trist, poc inteligent  i sobretot frustrant. S’acabarà la legislatura de l’ Estatutet, sense Llei Electoral Catalana, ni  nova Ordenació territorial. Sense desplegament de vegueries, reforma de la llei de comarques, ni província única. Tampoc hi haurà regulació de l’espai social català. S’ haurà fet cua en els esdeveniments internacionals, el ridícul en qüestions culturals i TV3  ha deixat de ser televisió de referència en l’àmbit dels països catalans. Pel que fa a les vegueries, sembla que ningú hagi entès que la negativa a la província única,  fou la  prova del nou que a Espanya,  no té la més mínima voluntat de fer una interpretació agoserada  i oberta (plurinacional) de la seva  Constitució. Que els  sobiranistes en el govern hagin estat tant incauts i no tinguessin lligats aspectes “claus” del seu programa en la configuració dels pactes de govern, demostra quin ha estat el seu paper. Si ara no hi ha Llei  de vegueries, serà aquest el darrer episodi d’un  incompliment programàtic i majúscul el ridícul. Es va  anunciar fa una setmana que les vegueries anaven endavant i mentrestant el germà gran organitzava la seva “cinquena columna” per a boicotejar-ho. Amb informes pagats per la Diputació de Barcelona i amb l’ajuda de les incoherències del Departament de Governació,  que ha intentat nedar i guardar la roba  al vell estil convergent sense aconseguir-ho, afegit a la poca cintura política davant les tensions generades, el que tenia que ser l’instrument  descentralitzador de l’administració  catalana ha quedat en entredit. Una  errada greu per no haver previst que per implantar-les calia simultàniament articular una estratègia de desaparició de les actuals Diputacions. Fet aquest  tant complicat, que millor deixar-ho per quan obtinguem la independència.  Al PSC,   que en aquesta qüestió sempre ha tingut un discurs creïble fonamentat en que  la crisi exigeix una gestió eficaç dels recursos públics, li es suficient verbalitzar-ho per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, que sumaria al  malbarament de recursos que suposa l’actual embolic administratiu format per Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i les delegacions diverses dels Governs d’aquí,  d’allà i del més enllà. Per no caure en aquest parany, fins i tot seria més lògic, que els independentistes diguessin amb claredat que l’autèntica organització territorial del país, vindrà amb l’ estat propi i que mentrestant cal seguir reclamant la desaparició de les províncies i la reducció de  tota l’administració. El govern català està pendent aquests dies  de la sentència del Tribunal Constitucional, mentrestant sobreviu  gràcies al seu irreprimible desig de mantenir-se al preu que sigui. No sembla doncs el moment de les vegueries, més aviat és  la dels eunucs, fidels guardians de l’ harem dels senyors del PSC.  

La vegueria de l’ Alt Pirineu, si es que finalment hi ha llei de vegueries porta  polèmica. La singularitat de l’ Aran – com a part d’ occitània-, fa dubtar sobre la necessitat que sigui incorporada a la vegueria pirinenca. El problema de la capitalitat, reclamada tant per la Seu d’Urgell com per Tremp, ha estat molt mal digerida des de  Puigcerdà i la Baixa Cerdanya, que reclama com a qüestió prioritària alterar i/o eliminar  els límits provincials que els divideix la comarca , abans de crear un altre figura administrativa, sobreposada a les comarques i a les “províncies”, sense haver aconseguit fer desaparèixer aquestes últimes. Encara que la vegueria,  entesa com a àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal, es un mandat estatutari,  els problemes del  Pirineu no es poden resoldre amb debats organitzatius, sense que hi hagi partides d’ inversions. Si es fa així, la gent del territori acaba per pensar que tot plegat es començar la casa per a la teulada i que l’ embolic acabi essent un “trist” debat sobre capitalitats, es a dir, sobre com es  reparteix el pastisset burocràtic que qualsevol nova administració genera. Qui hagi tingut l’ oportunitat de transitar per les comarques del  Pirineu Català, s’ haurà adonat, que l’ establiment d’una vegueria, com a nova administració local  o per descentralitzar  els serveis del Govern de la Generalitat, sense que hi hagi un comprmís inversor en comunicacions, es molt poc efectiu. Potser entesa com a circumscripció electoral s´obtindriem més recursos directes  pels compromisos que generaria el debat entre candidats. El Pirineu català necessita d´un pla de desenvolupament, que parteix de l’impediment, que on cal més inversió és en una  carretera  de titularitat estatal – l´eix pirinenc – , que n’ ha rebut poquíssimes. La Val d’Aran i les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollés , necessiten d’ una immediata millora en les comunicacions existents ( no només en carreteres)  i la creació de noves (La comunicació entre les valls de Camprodon i de Ribes, la Variant de Ribes de Freser, l’ obertura del Túnel de Tosses,  les millores en el Port del Cantó, la variant de Gerri de la Sal , la construcció del túnel entre Xerallo i Pont de Suert o entre les valls d’ Aneu i l’ Aran). Encara avui a  les comarques del Pirineu es més gran la distància horària que la kilomètrica i això produeix endarreriment i aillament geogràfic. La gent que viu en aquest territori, el debat que més els interessa, sembla que és tot un altre.     

Avui que es Nadal, no està de més  recordar que durant l’ any que s’ acaba, el país ha passat del desànim a tenir motius per l’ esperança. Tot ha estat, perquè  finalment la nostre olla  col·lectiva, que havíem encès a l’ espera de temps millors,  ha anat fent  el seu  “ xup xup”  a foc lent,  tal i  com les nostres àvies ens van ensenyar que s’ havien de  coure les coses bones. La decepció, l’ emprenyament  i  el “no hi ha res a fer”, ha donat pas al  “Sant tornem-hi que  no estat res” i per tant a tenir nous motius per l’ esperança. Tot just comencem  i faríem bé de no atabalar-nos ja que encara hi ha molta feina a fer. Hem fet un pas imprescindible, però    queda molt  camí per fer.  Deixem doncs que continuï la cocció, la potència del plat  excel·lirà si aconseguim que tot quedi ben melós i  es  produeixi finalment la combinació  esperada.  Serà el moment de posar-lo a taula i gaudir-ne. El país ha decidit entrar a la guia “Michelin” dels pobles lliures  i  guanyar la preuada estrella de la llibertat. No fa pas tant que ens havien donat per morts i hem desmentit generació rera generació l’ auguri del “Finis Catalonia”. Ara tornem a  ressorgir com l’ au fènix  de les seves cendres. Continuem doncs amb la feina d’acabar  amb la cocció. Ens diuen  uns, que el 39% dels catalans votaria sí en un referèndum sobre la independència. L’ enquesta de l’ UOC, publicada a primer de mes pronosticava  que els vots afirmatius  serien un  50,3%. La cocció doncs continua. Ningú podia pensar fa tres o quatre anys, que hi hagués  un gruix tan considerable de catalans  a favor de l’ estat propi. Haurem de continuar amb el xup xup  en els proper mesos,  sense preses, però amb insistència , racionalitat i estratègia.  Avui que es Nadal, tinc la ferma convicció que farem un bon àpat,  d’aquells de  sucar-hi pa. Bones festes i que sigueu feliços.

(Article que avui em publica El Punt)

Els científics (Agrupació Científico Excursionista de Mataró), feliciten les festes als associats amb una fotografia de la vall dels meus ancestres. El circ d´Ull de  Ter, amb el Bastiments i el Gra de Fajol  omnipresents. Tot i que fa anys,  que no hi sovintejo tant com voldria – per un inexplicable  desig “d´allunyar-me nord enllà” -,  continua sent l’ espai  dels meus somnis i desitjos. Quan s’ apropen les festes, l’ Alcalde de la fresquívola vila de “suaus olors”, tramet la tradicional Nadala als vilatans i  em manté la condició de destinatari, el que agraeixo. Enguany, reprodueix una cita de Mathama Gandhi: “Ajuda’m a dir sempre la veritat davant dels forts i a no dir mentides per guanyar-me l’ aplaudiment dels dèbils. Si em donés fortuna, no em prenguis la raó. Si em dones èxit, no em prenguis la humilitat. Si en donés humilitat, no em prenguis la dignitat. Ajuda’m sempre a veure l’ altre cara de la moneda, no em deixis inculpar de traïció els altres, per no pensar igual que jo. No em deixis caure en l’orgull, si triomfo; ni en la desesperació si fracasso. Més aviat recorda’m que el fracàs és l’ experiència que precedeix el triomf“. BON NADAL I QUE SIGUEU FELIÇOS.  

Darrerament he intentat en diferents apunts assenyalar que s’ estaven donant les condicions perquè hi haguessin canvis substancials en el mapa polític català, amb el sorgiment de  noves propostes polítiques, en especial d´una nova força política independentista, amb  possibililitats electorals de construir una majoria favorable al dret a decidir. Per a fer-ho possible cal, en primer lloc  una estructura organitzativa implantada en tot el territori. Els passos fets des de Reagrupament són mot importants però no suficients, ja que cal acabar de dissenyar  una estratègia polítíca intel·ligent i viable, amb un projecte,  que com diu en Salvador Cardús sigui prepositiu i no simplement reactiu. No n’ hi ha prou  amb la suma d’ antics combatents de  prosàpia nacionalista  però excessivament fonamentalistes, amb  els  afegits d’ iluminats de darrera hora amb pretensions de lideratge, com els sorgits aquesta setmana. Sumar per la independència – em refereixo a la proposta i no al nom del manifest -, si això que volem fer és política parlamentària, necessitem preparar les condicions  i recollir les emocions, però sobre tot elaborar un projecte que tingui gent amb capacitat real d’incidència social per a liderar la majoria. A l’ endemà del 13-D,  deia en un anterior apunt  que si les coses anaven relativament bé,  seria el que més trobaríem a faltar. Algunes de les reaccions del dia després, semblaven un mal presagi. La racionalitat de ben segur acabarà per  imposar-se. Comencem a escoltar veus reclamant una reflexió més aprofundida, per a no frustrar les possibilitats de canvi. L’ article de Salvador Cardús , que publica  el diari ” Avui”, posa les coses al seu lloc. “Sobren, doncs, les frivolitats. I a les voluntats fràgils, ara cal sumar-hi intel·ligència. I tenacitat. I força. Dijous passat, el lehendakari Ibarretxe va ser a Barcelona i li vaig sentir dir que allò que hi ha de més bell en política és dependre d’un mateix per assolir els objectius. És el més bell, sí, i el més compromès, també. I ara som en aquest punt“.  Us en  recomano la lectura. 
 

Tot depèn de nosaltres.

A Vic, poca broma, el vot independentista de diumenge passat, en números absoluts i respecte al de les eleccions del 2006, va ser 5,35 vegades més gran que el que havia obtingut el PSC i 15,21 vegades superior que el del PP. De fet, a Vic, el vot independentista ha igualat, en nombre absolut de votants, a tot el vot sumat de CiU, ERC i PSC a les darreres eleccions catalanes. A Sant Cugat, per posar el cas d’una ciutat amb una composició demogràfica ben diferent, el vot independentista va ser 2,38 vegades més gran que el del PSC i 3,83 vegades superior al del PP, també en relació a les eleccions del 2006. És cert: els resultats no són estrictament comparables. D’una banda, els convidats a votar eren més a les consultes perquè s’hi afegien els joves de 16 i 17 anys i la població immigrada empadronada. En canvi, de l’altra, la capacitat per convocar i organitzar les votacions eren infinitament inferiors en recursos humans i econòmics i en capacitat propagandística per portar els ciutadans a les urnes. Només el geni organitzador de persones com López Tena i la generositat de milers i milers de voluntaris poden explicar l’èxit.

També cal dir que, si bé la participació en unes eleccions ordinàries és concebuda com un deure cívic que s’intenta imposar culpabilitzant l’abstenció, la participació a les consultes va ser l’expressió d’una voluntat lliure i gratuïta, i en aquest sentit, un gest d’un extraordinari valor polític, encara que sense efectes institucionals. Per fer servir la vella expressió del jesuïta Díez-Alegría, el gest va ser gratuït, però no superflu. I, per si algú encara dubtava de si la transcendència de la consulta era l’exageració interessada d’una part, la presència de 140 periodistes estrangers acreditats va posar en evidència el menysteniment –en espanyol tenen una paraula més exacta: ninguneo– que determinada premsa, analistes i polítics d’aquí i d’Espanya han fet de les consultes del 13 de desembre passat. Que santa Llúcia els conservi la vista!

Establerta la magnitud quantitativa de la resposta, però, caldria valorar-ne alguns aspectes més qualitatius. En primer lloc, és molt important endevinar si som davant d’un moviment reactiu, d’una esbravada, d’un foc d’encenalls –com tantes altres ocasions– o davant d’un moviment de fons, sòlid i progressiu. I la meva opinió és que tot fa pensar en allò que Bru de Sala ha qualificat de moviment tectònic, és a dir, que afecta la mateixa estructura, els fonaments, del mapa polític català. Naturalment, el moviment tectònic té una causa: la consciència molt generalitzada del fracàs definitiu de les diverses expectatives sobre les quals es va construir el procés de canvi estatutari. A l’Estatut ja només s’hi agafen els polítics que no es poden escapar de l’ordre jurídic en què basen la seva legitimitat. En aquest sentit, l’independentisme que ara emergeix no és essencialista, no és resultat d’una crida tel·lúrica i ancestral ni conseqüència de la revelació divina. Tampoc no és ètnic. Amb poques excepcions, és estrictament polític i conseqüència d’una reflexió racional. De manera que no podem anomenar reactiu –és a dir, superficial, resultat d’una emprenyada col·lectiva– aquest independentisme carregat de bones raons.

La segona qüestió a plantejar és a qui pertany l’èxit de les consultes. Doncs bé: l’èxit és dels qui van anar a votar. Certament, hi va haver molts còmplices necessaris, incloses les amenaces i improperis dels adversaris, que tot ajuda. En el curt termini, s’ha de reconèixer que la consulta d’Arenys de Munt és el desencadenant d’una gran idea que ara ha estat repetida a escala més ampla. En l’execució, l’èxit és sobretot dels voluntaris –diuen que prop de 15.000– que van treballar pel país com feia temps que no es veia fer. I, esclar, també cal agrair-ho a les persones que ho van liderar, especialment a les que van ser al peu del canó. Ara bé, en aquest punt cal advertir que la temptació d’algunes plataformes d’atribuir-se mèrits que no els corresponen i l’existència d’alguns personalismes desmesurats han amargat la victòria mentre encara l’estàvem celebrant, han donat munició fàcil als adversaris i han estat a punt d’espatllar el balanç. Molta atenció: entre les anomenades plataformes sobiranistes hi ha de tot. Des d’organitzacions d’estructura i ideologia estrictament sectària fins a aventurismes irresponsables passant per personalismes que cal situar obertament en el friquisme polític. També bona fe, però d’aquella que empedra l’infern. I no és cert ni que tot sumi, ni que tothom serveixi per a tot. La maduració política de l’independentisme hauria de fer-se deixant cada cosa al lloc que li correspon. Hi ha encara massa resistencialisme mental, i ara ja som en una nova etapa, que és i ha de ser propositiva, menys propensa als manifestos i les concentracions i més dirigida al pensament estratègic. Aquesta etapa, que comportarà la desaparició de qui no s’hi adapti, permetrà destriar el gra de la palla. És a dir, la generositat patriòtica de la patologia que s’embolica amb la bandera.

I aquesta darrera consideració em porta a una reflexió final sobre les perspectives de futur: les consultes obren portes, però encara no assenyalen camins. La meva confessada resistència inicial a aquestes consultes era precisament perquè no s’inscrivien en una estratègia a mitjà i llarg termini. La majoria dels promotors només havien calculat fins al dia 13. Però calia haver pensat en el 14, el 15, el 16… que és quan es va fer visible la improvisació i la discòrdia. A qui se li podia acudir pronosticar un 40 o un 50 per cent de participació sense pensar en les conseqüències, el dilluns 14, de no arribar-hi? I a qui se li podia acudir convocar una consulta a Barcelona –presentant-la de “punta de llança”– sense la garantia de l’estructura de voluntariat necessària? Qui representa què per improvisar una iniciativa legislativa popular (ILP) per demanar un referèndum oficial impossible per al 25 d’abril, més amb voluntat destructiva i antipartidista que no pas de sumar victòries a l’anterior?

Sóc dels que volen la independència de Catalunya. Però no m’enganyo: tot just hem començat a expressar una voluntat, en molts casos encara titubejant. I el camí ni està dibuixat ni el sabem. Sobren, doncs, les frivolitats. I a les voluntats fràgils, ara cal sumar-hi intel·ligència. I tenacitat. I força. Dijous passat, el lehendakari Ibarretxe va ser a Barcelona i li vaig sentir dir que allò que hi ha de més bell en política és dependre d’un mateix per assolir els objectius. És el més bell, sí, i el més compromès, també. I ara som en aquest punt.

Bon Nadal. 
 
Salvador Cardús . AVUI 20/12/2009

Es públic i notori,  que a l’ estat espanyol  existeix una carta dels drets dels ciutadans davant l’administració de justícia. No deixa de ser un autèntic contrasentit que el poder de l’ estat que ha de tenir cura del seu compliment sigui qui més  els transgredeix. Avui no  faré esment de la manca de puntualitat dels actes judicials. Tampoc  del  dret a l’ intimitat dels  usuaris de la justícia o  d’informació que qualsevol té sobre el seus afers, sinó de quelcom molt  més  senzill: El dret de qualsevol ciutadà a utilitzar els lavabos públics. M’ explicaré:  Existeix una normativa,  que determina que en tots els establiments  oberts al públic (siguin de titularitat privada o pública) hi ha l’ obligació de tenir servei de lavabos. Vet aquí, que molt edificis de l´admninistració disposen d’ aquests serveis, que han estat unilateralment  privatitzats pels seus funcionaris. Ho vaig comprovar aquesta setmana, quan per raons professionals vaig acompanyar a un  ciutadà que havia estat citat  per un Jutjat d’ Instrucció d’ Arenys de Mar. Com que la cosa anava endarrerida, el meu acompanyant va necessitar utilitzar els lavabos del Jutjat.  Amb sorpresa, es va   trobar que el rètol del servei  que tenia més a prop havia estat modificat. Ara deia simplement “Privat”. Després de preguntar a on havia d´anar. Li digueren que a la planta  baixa  trobaria els serveis “Públics”  de tot l’ edifici judicial. Tot i que li va  sobtar l’ afirmació, doncs a cadascuna de les quatre plantes de l´immoble hi han  lavabos, es va dirigir al lloc indicat,  comprovant que  també els rètols originals havien  estat modificats. En el destinat a homes, sobre el rètol original s’ havia enganyat una fotocòpia que informava  que es  tractava d’un servei “Privat”. En el  de dones, el rètol informava del seu  caràcter “Públic”. L’ inodor del comú es trobava brut i  la barana destinada als  minusvàlids  trencada. Tot això en un edifici que té la funció “constitucional” d’ emparament. Exemple pràctic que la justícia  més que una qüestió d’ interpretació de  normes, necessita de  sentit comú,  respecte al ciutadà i voluntat de servei públic. Principis que només excepcionalment  s’ apliquen, en un àmbit on ni tan sols el dret a anar el lavabo està degudament garantit.

http://www.youtube.com/watch?v=VIRksjdTBqQ

Tot plegat ha anat prou bé. Tenint en compte el caràcter de la consulta, feta amb més il·lussió que mitjans i  sense cap estat al darrera que  ens  doni suport. Mobilitzar democràticament gairebé un trenta per cent de la població no sembla que sigui per agafar-s’ho en broma. Tant aquí com allà, s´ha pres bona nota de tot plegat. Dit això i després de  felicitar els milers de voluntaris que han participat en aquest esdeveniment històric, es hora de fer, amb el cap fred unes primeres reflexions. Ara que ja sembla possible electoralment l´objectiu polític de la indepèndencia i que està empíricament demostrat que si volem podem, faríem molt mal fet  si ens quedéssim tot cofois, sense veure que si bé “tot és possible”, “queda molt per fer”. Estem en una etapa de creixement del sentiment independentista, feta amb més voluntarisme que racionalitat. És un pas important, però no suficient. Més que deixar-nos portar per l’ onada de consultes, cal que ens aturem  un moment i reflexionar sobre si potser ens cal cuinar els éxits en àmbits territorials més  assumibles. L’ experiència d’ Osona , permet constatar que dona millor resultats participatius, el concretar els esforços en un territori definit com ara el comarcal,  que disgregar les forces en  el conjunt del  principat. Estem en una etapa de creixement i d’ acumulació de forces. Les fugides endavant, per molt patriòtiques que siguin, no han estat mai fruït d’una posició intel·ligent. L´aspecte més positiu del procés, es que el debat sobre la independència és en el centre del debat  polític i ens han permés organitzar, a través dels voluntaris,  els partidaris de la independència. La  ciutadania comença a tenir consciència que tot això ha de tenir una traducció electoral  si es vol construir una majoria parlamentària a favor de  la declaració unilateral d’ indepèndencia, amb l’ objectiu que serà al final del procés,  quan serà necessari convocar un referèndum vinculant i ratificador. No val la pena barallar-nos per les diferents interpretacions dels resultats  assolits i es necessari més que mai,  evitar  els personalismes d’ uns i d’altres per establir un mètode de treball  territorialment ordenat, per les consultes previstes pels mesos de Febrer i d’ Abril. Només amb la suma de tots,  construirem una estratègia viable que ens porti al futur que volem. No hi ha res que justifiqui que cadascú prengui la seva pròpia iniciativa per molt lloable que sigui. Si volem avançar, cal mantenir amb fermesa el mínim comú denominador que ens ha portat fins aquí i que ens  ha pèrmés sumar  i anar endavant.  

Com que a Mataró no hi ha convocada cap consulta,  em trec els nervis de sobre, anant de casa al  Castell de Burriach. Enfilo cap el veïnat de Madà i d´aquí al Turó dels Oriols i cap el cim.  Un brètol ha deixat en una de les parets del monument  una pintada: “Viva España”. M´animo!,  si aquests començem a pintar eslògans, és de ben segur que anem pel bon camí. Fem la baixada per la Ruta de les Fonts. Quan entrem a Argentona, alguna estelada penja dels balcons. Pels carrers  hi ha les pancartes de la “consulta” a favor de la participació.  Al apropar-nos al col·legi electoral, constatem l’ ambient dels que han decidit sortir de casa i dipositar el seu  vot. L’ Oriol – un dels organitzadors -, ens explica tot animat  que la participació no està gens malament i que supera les previsions dels convocants. Està emocionat. La  gent entra al col·legi electoral amb un gran somriure als llavís, sabent que  el  vot no serà vinculant , però si molt importat pel futur. Transcendent, com afirma en Miquel Calçada a l’ Avui. Caldrà esperar al vespre per a conèixer el resultats i veure quin  ha estat el nivell de participació d´una consulta organitzada per voluntaris i sense el suport d´un estat darrera. Baixem cap a Mataró, amb la convicció que  cal que tot aquest esforç no es malmeti i culmini amb una força unitària organitzada a les properes eleccions catalanes, si és que volem ser eficaços. Per fer-ho, caldrà treball, intel·ligència i generositat: De moment, l´editorial a  “Le Monde” i els comentaris en els mitjans de comunicació  de fora de l’estat espanyol, pel ressó que tenen a les cancelleries internacionals, tindran els seus efectes positius. Com a mostra , us deixo el que deia ahir l’ editorial ( Le mal catalan )  del prestigiós diari francés:   

“Les Catalans de plus de 16 ans résidant dans 168 communes, soit potentiellement 700 000 personnes, sont invités par un collectif d’associations à se prononcer dimanche 13 décembre en faveur de l’indépendance de leur province. Organisée en dehors des partis et sans l’aval des pouvoirs publics, la consultation n’a aucune valeur légale. Elle témoigne malgré tout que, en quelques années, sous l’effet d’une rhétorique nationaliste attisée par les institutions régionales, l’indépendantisme a gagné du terrain en Catalogne”.

La configuration politique instable de la Généralité – le gouvernement régional – conforte cette revendication. Il suffirait de peu de chose pour qu’une crise éclate avec Madrid. La Catalogne n’est pas la seule région d’Europe de l’Ouest à être travaillée par ce désir d’émancipation. Outre le Pays basque, où la violence de l’ETA nuit à l’idée d’indépendance, les Flandres – qui ont beaucoup de points communs avec la Catalogne – et l’Ecosse sont elles aussi tentées de rompre avec l’Etat central. Ces régions ont en commun de disposer de très larges compétences pour gérer leurs propres affaires. Elles sont pour la plupart prospères. Alors, pourquoi aspirent-elles à briser le cadre étatique? A l’évidence, l’appartenance de la Belgique, de l’Espagne et de la Grande-Bretagne à l’Union européenne (UE) n’a pas refroidi les nationalismes régionaux, au contraire. En fournissant à ces régions soumises à des forces centrifuges un cadre commun pacifié, l’Europe politique leur permet d’envisager une rupture sans violence. Modifier l’antique tracé des frontières n’est plus synonyme de conflit armé aujourd’hui. Enfin, l’UE, qui dispense depuis longtemps des fonds aux régions, n’a jamais formulé de jugement de valeur sur leurs tentations nationalistes. L’élargissement de l’Union à des Etats issus du morcellement de l’URSS et de la Yougoslavie a donné des ailes aux nationalistes catalans et flamands. Et pour cause, ces nouveaux Etats sont parfois nettement plus petits et économiquement moins avantagés que les riches régions occidentales qui regardent le large. “Pourquoi les Slovènes et les Lettons auraient-ils droit à un Etat, et pas nous ?”, demandent les indépendantistes de Barcelone et d’ailleurs. La reconnaissance de l’indépendance du Kosovo leur a fourni un argument supplémentaire. Ce n’est pas un hasard si l’Espagne dénie à cette région de l’ex-Yougoslavie son nouveau statut. Madrid n’est pas loin de penser qu’à jouer avec le feu…

El que passi el proper diumenge pot ser decisiu per l’ immediat futur electoral de l’ independentisme. Es una paradoxa que una qüestió  tant important s’ hagi fet i organitzat amb molt d’il·lusió i sentiment, però sense   pensar massa l’ estratègia de l’ endemà. Deixant de banda, l’ esforç  dels voluntaris i el treball efectuat,  la dada rellevant seran les conseqüències polítiques de participació, tan si son bons, com migrats. El problema  polític que abans del tretze tenim sobre la taula és que les  consultes no són fruïts de la  casualitat. Són la reacció a un estat d’opinió que es va començar a estendre pel país en el llarg procés d’ elaboració del  vigent estatut, que ha generat un nivell altíssim de frustració nacional,  al que s’  ha de sumar l’espera a una sentència del Tribunal Constitucional que no s’ ha dictat i el  cansament  provocat per la reacció histèrica d’ una opinió pública espanyola manipulada pels mitjans i les institucions de l’ estat. Em sembla bé,  que de tant en tant el país tregui pit i afirmi que s’ ha acabat el bròquil, però  si volem la independència, ens calen moltes més coses que  reaccions emocionals, per molt dignes que siguin. Necessitem victòries – bons resultats a les consultes -,  i sobre tot  una estratègia clara. Això és el que  trobaré a faltar el vespre del proper diumenge  tant si obtenim uns resultats brillants, similars als d’ Arenys de Munt -,  o escadussers, que provocarien el lògic desànim i  un  reforç de l’ espanyolisme, a qui hauríem ensenyat massa ingènuament quines són les nostres debilitats. Esperem que tot vagi raonablement bé i que les consultes ajudin  a que la política  – sobre tot l’ independentista -, es faci d’una manera diferent, condició necessària però no suficient, per avançar nacionalment,  ja que encara ens cal bastir una  estratègia intel·ligent que ens asseguri que no donarem passos enrera.

El llarg pont  de quatre dies, el volia dedicar a començar a fer les primeres lliscades de la temporada. Com que la neu era més justa del que havía previst, el dissabte a primera hora del mati vaig  anar-hi sol. El amics del Camp Base de Llívia em van informar que on hi havia més neu era a Formigueres i  els Angles, el que va fer decidir-me finalment  per aquesta darrera. Sense massa fred, vaig aprofitar  el matí per estrenar-me a l’ estació nord catalana que estava  oberta al seixanta per cent  amb neu de qualitat , el que em va sobtar molt positivament. El diumenge, acompanyat per la Mar, la Carla i l’ Abdiel vàrem anar a Formigueres. Poca gent  i una  neu òptima de la que vam gaudir d’ allò més, sobre tot la petita que va recordar amb precissió tot allò que havia aprés la passada temporada. Ahir dilluns, aprofitant que  la Mercè   volia conèixer  el que era  caminar per la muntanya a l’ hivern, ens vam organitzar per fer una sortida d’introducció a les raquetes. Feia  tot just quinze dies, que en el  tren havia coincidit amb en Manel Figuera – autor de moltes guies de muntanya en especial de  la Cerdanya -,  i m’ havia aconsellat fer amb raquetes el cim del Punxó. Vaig rumiar-hi una mica, si bé al final   per no escalivar a la proponent , vaig optar per una solució molt més fàcil, però crec que igual d’  atractiva com iniciació, anar al Pic dels Moros , sortint des  del telecadira del Roc de la Calma de Font Romeu. Hi  esmerçarem  unes  tres hores i mitja , anant primer al refugi de la Calma i fer tot el recorregut “vermell”, però a l’intervés, de  la pista d´esquí nòrdic amb variants, aprofitant que  estava  tancada.  Com que el sender  es molt planer i té unes vistes esplèdides al massís del Carlit i els dos Perics, crec que fou una bona ruta d’ aprenentatge, que farà  possible que s’ animi a fer el Punxó més endavant.  

Tot i que el darrer intent de fer encaixar la personalitat nacional de Catalunya a l’ estat  espanyol ha resultat fallit i  que tot plegat fa que cada dia siguem més els catalans  que volem tirar pel dret, no acabo d´entendre  que hi hagi qui vegi traïció en aquells compatriotes que partidaris de la dignitat nacional, ho fan  defensant la norma estatutària de la mutilació que prepara el Tribunal Constitucional. El nombre de catalans que encara es  mantenen per convició, vot i afiliació, dins del  nacionalisme autonomista (CIU- ERC), no es gens menyspreable. Tot i  que en aquest  bàndol  si troben els que ho defensen com a instrument perquè el pacte constitucional, que els ha permés anar fent la “viu viu” durant trenta anys no es trenqui, no podem caure en el parany de posar-los a tots en el mateix sac, encara que només sigui  per una simple qüestió d´estratègia.  No saber diferenciar el gra de la palla  i pensar que formen un homogeni bloc botifler, els allunya de les posicions sobiranistes, quan precisament cal fer tot el contrari. La defensa de la dignitat nacional , es un sentiment individual que es pot expressar adherint-se al contingut de  l’ editorial conjunta dels diaris, com optant per organitzar consultes a favor de l’ independència, en que de ben segur hi participen molts dels primers. Defensar la norma legal estatutària,  per molt mutilada que estigui, davant una sentència contrària del Tribunal Constitucional o creure que la independència ja és  avui  l’eix central de la política catalana, no té perquè ser una qüestió d’ enfrontament entre patriotes si volem un reforçament electoral del sobiranisme. Per anar endavant, ens calen vots i  suport  i això es incompatible amb un excés de fonamentalisme d´estar per casa. 

No tenir-ho en compte suposa fer un anàlisi equivocat de la realitat nacional, sobrevalorant la real  consciència nacional del país i la força ascendent però encara no majoritària de l’independentisme democràtic. Naturalment que necesitem organitzar les consultes populars, però també ens cal  establir un alt  nivell  de complicitat  amb  la societat civil ( sindicats, entitats, gremis, associacions, premsa, clubs, grups d’ opinió, etc…),  on avui el nivell d´influència es baix i on hi ha molta feina per fer. Es pot fer un anàlisi objectiu  i fred sobre  la correlació de forces de dins del país, reconeixent que estem  al començament d’ una nova etapa en el que hem d’ acumular el major nombre de forces possible, sense que això  justifiqui una nova etapa de renuncies nacionals. Ni es acceptable que haguem de  limitar-nos a  gestionar el poc que tenim  tot esperant temps millors, ni tampoc ho és que organitzem fugides endavant. L’estratègia sobiranista,  no es la de tornar a les “seguretats” que donen els ideals, sinó emprendre un nou camí que aconsegueixi més complicitats i aliats. Tot i que les consultes independentistes convocades pel tretze de desembre  són  un pas endavant, encara no ha arribat l’ hora de la batalla final amb l’ estat. Cal fer molta feina arreu del país, especialment en les zones amb clar domini del vot espanyolista, on no s´ha convocat cap consulta  per la independència. Acumular forces,  suposa  també fer  evident que quan la legalitat constitucional, col·lideix  amb  la legitimitat de la voluntat democràtica del poble català, es prioritza sempre el primer. Es cert que els defensors del sistema, temen l’esclat del sistema de partits polítics català a les properes eleccions i es  parapeten darrera les editorials dels diaris , però perquè  hi hagi un  col·lapse democràtic de l’”statu quo”,  cal sumar com més adhesions millor. Només així, serà  possible abandonar la via autonomista i optar per l’ estat propi.  No anirem endavant defensant la política dels pocs però  bons, que hi ha darrera d’ afirmacions com   que “l’editorial comuna  és la genuflexió més servil que han fet els poders fàctics catalans davant d’Espanya en molts anys i el crit d’alarma més desesperat”. La proposta a favor d’una Candidatura Transversal Independentista, també suposa tenir una estratègia  i una política d’aliances  intel·ligent.