Els resultats de les eleccions catalanes em recorden la cancó del grup menorquí “Ja t’ho diré”. L’ independentisme democràtic feia molts mesos que vivia en un miratge i no interpretava correctament el moviment de fons que hi havia a la societat catalana, confonent desitjos amb realitat. Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l’errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l´oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l’interés de grup que l’interés de país. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats. Joan Carretero, tampoc ha sabut interpretar aquests canvis. Ho tenia tot a favor, però va deixar-se portar per un fonamentalisme independentista de curta volada, que ha acabat defensant actituds prepolítiques, desconfiant del paper de les institucions, negligint la imperiosa necessitat de pluralitat interna per a construir un projecte transversal i enfotent-se de la participació en els governs i la necessitat de tenir una política del mentrestant, que de cap manera és excloent en una estatègia de declaració unilateral de la independència, amb el resultat de quedar-se sense representació. L´altre Joan (Laporta), ha estat més murri. Tot i que els minsos resultats electorals no són per tirar coets, ha sabut aprofitar el seu lideratge mediàtic i transformar-ho en vots. Aquest ha estat el seu gran actiu. Queda com a passiu, la responsabilitat compartida de fer inviable la unitat independentista, que d’haver-se produït, segurament li hauria permés duplicar escons i mantenir encara un discurs excessivament allunyat del pragmatisme que ara com a diputat necessitarà exercir. El paper del nou independentisme democràtic, amb només quatre escons, exigirà generositat, intel·ligència i d’una nova unitat que reconstrueixi els ponts trencats per consolidar una força moderna , internament plural, amb voluntat de govern i d’ arrosegar i sumar al projecte comú a la resta del catalanisme parlamentari, partint del fet que la voluntat lliurament expressada a les urnes, ha estat convertir l’Artur Mas amb el nou President de la Generalitat.
EI JOAN !
TENS POLS D’ESTELS ALS ULLS,
SA CARA RASGADA PES TEMPS QUE T’HA DELATAT
EI, JOAN!
DARRERA SA TEUA MIRADA
TENS UN COP AMAGAT
EI, JOAN!
NINOT DE PALLA FORADAT, EN MAL ESTAT,
FLOR EMMUSTEÏDA A UN JARDI DE CARCS
EI, JOAN!
QUAN MAI ERES AIXÍ
I TU ET VAS PERDRE PES CAMÍ
EI, JOAN!
D’ANADA A LA VALL ET VAS QUEDAR ABSORT
AMB AQUELL CAVALL EIXERIT
EI, JOAN!
MAI T’HO HAVIA DIT, PERÒ NO ÉS PER AQUÍ
RELLOTGE DE PUES BOGES, BRÚIXOLA SENSE NORD.
I AS FINAL DES CAMÍ HI HA LA MORT
PER MOLT QUE DIGUIS QUE ÉS UNA SORT
EI, JOAN!
http://www.youtube.com/watch?v=N9MAMd3OKyc
Gran anàlisi.
En qüestions electorals els principatins ja no ens poden mirar per
damunt del muscle, ni fer rialletes a costa dels valencianets, ni vindre
amb això de “valencià i home de be no hi pot ser”. Ells també voten a
qui més furta, siga al Palau de la Música, a les fundacions de UDC i de
CDC, al 3%. Visca la Cleptocràcia. Gràcies pel sur vot, cleptòfils.
És un fet destacable com ha
evolucionat la doctrina econòmica popular, des del carrascalisme dels
anys ’90 ( de José María Carrascal), que defensava que la única causa de
la crisi econòmica era la dita “corrupción socialista”, fins arribar
al moment actual, en que se espera que, tot i sabent que són uns
corruptes, el PP i CiU ens trauràn de la crisi.