Han estat ben curioses algunes de les reaccions a l’editorial de Jordi Pujol on planteja la disjuntiva entre independència o rendició. N’ hi ha que fan veure que el fet no tindrà massa incidència. Hi han vist una estratègia pensada, emprant una rejovenida versió del doble llenguatge convergent, per a reforçar la retòrica del govern català en un moment en que caldrà arribar acords pressupostaris amb el govern de l’ estat. D’ altres, amb el pas encara canviat i una visió molt curta de la jugada tot i la confirmació dels seus objectius, s’han mostrat desconfiats i no han fet cap gest de complicitat davant d’ una “conversió” que els hauria de reforçar, en el que només hi han vist un impediment pel seu immediat reforçament partidari. Tot plegat sorprenent, quan l’eix del relat que planteja el que fou President és “si s’ ha d’acceptar mansament que el país se’l condueixi a una situació d’insignificància”. Com que la resposta ha de ser negativa, seria bo que tot el catalanisme polític, el que té representació parlamentària i mes enllà, es plantegés sumar des de la pluralitat. El full de ruta necessitarà de més reflexió si es vol aconseguir augmentar la confiança social davant els que tenen por a qualsevol salt al buit, tal com se’ns dirà repetidament des de Madrid. Pujol ho diu amb claretat, mentres no coneguem el camí, reforcem-nos internament. No es tracta doncs de cridar més fort, sinó de raonar i convèncer per aconseguir més complicitats. Felicitem-nos els que compartim el mateix diagnòstic, si volem sumar per a fer-ho possible és obvi que l’ editorial ens hi ajuda.
L’editoral signada per Jordi Pujol, en la pagina web del seu Centre d’ estudis, es tant contundent i clara que en sembla oportú reproduir-la i donar-li tot el ressò que es mereix:
Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència. Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu. Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat. Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.
Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.
Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).
Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec. Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible? En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència. Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, … Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.
Sempre m’ha semblat injustos els comentaris àcids i crítics que alguns fan sobre la trajectòria política de l’Oriol Pujol. Després d’haver estat anomenat president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC, els escarafalls han anat a més. Hi ha qui ha parlat de l’hereu i altres s’hi han referit com el “nen” de Can Pujol, amb l’única intenció de desprestigiar els nomenaments amb una interpretació dels canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. Segurament la dedicació política del fill del que fou President de la Generalitat té molt a veure amb l’influència familiar, però això passa en gairebé totes les activitats humanes i es un fet que de ben segur té molts avantatges però també importants inconvenients. El que hauria d’interessar als opinadors és si el nou secretari general adjunt, reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la Federació Nacionalista. El President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus directes oponents, va dir que la Convergència d’ Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge convergent cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d’un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir havien augmentat molt considerablement. Els “nous” convergents havien modificat el rumb partidari cap on pensaven que es situaria la nova centralitat política del catalanisme en els propers anys, el sobiranisme. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. ERC i els nous independentistes tot això els va agafar amb el pas canviat. L’elecció de l’Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l’espai electoral catalanista s’ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta direcció. Per això es contradictori mantenir que la convergència d’ara es diferent a la de Jordi Pujol i tot seguit veure l’ ombra de l’avi del clot en els canvis de l’ organigrama partidari.
Hem anat a Gran Valira. L’ estació d’esquí que amb una “d” al mig, uneix l’ adjectiu amb el nom del riu andorrà , donant nom a l’agrupació de Pas de la Casa-Grau Roig i Soldeu el Tarter. En Pol i l’ Aina V., havien anat a dormir a l’Iglú Hotel, pel que ens han dit una experiència del tot recomanable. A les deu del matí amb l’ Aina Suri ja estaven al telecadira de Cubil on els hem trobat. “Grandvalira”, el domini esquiable més gran del pirineu, ens ha fet gaudir d’ una neu en més bones condicions que les que esperàvem en un dia de poc fred, gens de vent i molt de sol. Els orígens de l’esquí a Andorra comença al Pas de la Casa. Les primeres esquiades es feren al voltant de la inauguració del refugi d’Envalira i amb la construcció de la carretera que comunicava Soldeu i el Pas de la Casa. A l’ any 1933 es va construir un petit tele-cable que va durar molt poc. Es tractava del primer arrossegament del Principat i molt possiblement del Pirineu. Dinou anys després, Bernat Boixeda i Francesc Viladomat van instal·lar un nou tele cable i aquesta vegada la llavor els hi donaria fruït. Viladomat, consumat esquiador i fill de l’ escultor català exiliat al principat, va començar a treballar per crear l’ estació d’ esquí amb la construcció del primer telesquí comercial, inauguran’t-se a finals de l’ any 1957. Durant la temporada 1959-60, es va construir el segon, comunicant pel Coll Blanc el Pas de la Casa amb Grau Roig. Telesquís Viladomat van tenir fins cinc enginys fins que fou creada durant l’ any 1967 la Societat Anònima d’Equipament Turístic-Esportiu de la Parròquia d’Encamp (SAETDE). A principis dels setanta, el Pas de la Casa es transformà en un destí de neu que va començar a ser competitiu. A la dècada dels vuitanta el camp de neu s’ amplia cap a Montmalús i el pic del Cubil, en direcció al Cercle de Pessons, Enradort i els Cortals d’Encamp i es canvien els arrossegaments per moderns tele cadires . Durant l’ any 1985, com que la neu de cultura assegura les temporades, el Pas fa els passos necessaris per a la seva instal·lació. I a finals de 2003 es produeix la fusió comercial del Pas de la Casa- Grau Roig i Soldeu-El Tarter i la consolidació com l’ oferta de neu més important de les dues vessants del Pirineu.
Hi ha vegades que la política local mataronina sembla un conte per a infants. Els personatges son entranyables i els seus actes imprevisibles. M’ ho ha semblat encara més al conèixer que la regidora socialista Alícia Romero havia anunciat la seva voluntat de no tornar a formar part de la llista del PSC a les properes eleccions municipals, per tot seguit dir que ningú hi busqués més del que anunciava. L’Alícia – com en el conte -, ha sobreviscut en un món on darrerament hi ha més fantasia que realitat. Amb només vint-i-dos anys, va quedar fascinada per l’ administració “socialista” de les coses del comú. S’ ho va pendre amb interès i vocació de servei, però ben aviat va sorgir el primer dilema: ¿Havia d’ atrevir-se a dir la seva o continuar acceptant una disciplina poc intel·ligent i racional?. ¿Havia de créixer políticament o només li calia esperar un cop de sort?. Va optar per la primera opció i va poder conèixer la voràgine que la decisisó generava, quedant definitivament envoltada d’ enveges i d’enemics que neixen com a bolets entre els mes propers. Calia córrer per desempallegar-se dels perills i així ho va fer, però ai làs!, el fet la deprimia. Va intentar sincerar-se a l’assemblea d’ amics, coneguts i saludats, comprovant que estaven engrescats en una carrera del que no sabien ni la sortida ni l’arribada, ni qui acabaria guanyant. Els seus interrogants a ningú interessaven, pel que va buscar refugi entre aquells dels seus que es limitaven a esperar ociosament l’ arribada de no se sap massa bé que – si grup parlamentari propi, la comunió dels sants, unes primàries o el retorn del laïcisme -, còmodament instal·lats a les vores del poder, passaven de tot, mantenint l’ estatus laboriosament aconseguit. Només la curiositat li va fer mirar més amunt, descobrint el regne de les falses convencions on cadascú tenia el seu paper. A uns els tocava ser presidents o ministres, a altres consellers, delegats del govern, caps de gabinet, diputats, alcaldes, regidors o càrrecs de confiança. Preveient que no se’n sortiria va decidir deixar de jugar el partit mentre no hi hagués una perspectiva millor. Alícia, com en el conté, tancava una etapa vital. A cinc mesos de les eleccions municipals, una de les incògnites que havien estat objecte de més especulacions ha quedat aclarida (l’Alícia o la Cònsol). Suposo que per això, demanava en roda de premsa que es respectés i no s’ instrumentalitzés la seva decisió. Tot plegat una imatge ben melangiosa de final d’etapa, no de la regidora, sinó del país de les meravelles que ha decidit provisionalment abandonar amb el silenci còmplice de propis i estranys.
A les vuit en punt sortim de Mataró en direcció al Figaró, amb l’ intenció de fer la volta als Cingles de Bertí. Després de deixar el cotxe entrem al sot del Bac, una petita vall que baixa dels cingles cap al riu Congost. Ens dona la benvinguda un gran pi just al començament del sender PR-33, assenyalat amb ratlles paral·leles blanques i grogues, que no deixarem fins el Santuari de Puiggraciós. El camí travessa un alzinar muntanyenc barrejat amb roures martinencs. Pròxims a sortir del sot, passem pel davant d’una bauma, però ens desviem per un corriol que baixa al salt del Prat, un espectacular saltant d’aigua que acaba amb un gorg d’aigües tranquil·les. Acompanya la cascada l’agulla del Salt i una mica més avall, les Dues Germanes. Aquestes agulles han estat escola per a molts escaladors i escaladores durant la dècada dels seixanta i del setanta. Tornem al camí i sortim del sot del Bac pel Mirador del mateix nom. Ara ens dirigim cap el Grau de la Trona, un espectacular penyal que sobresurt de la cinglera. Ens apartem per uns moments del camí per arribar-nos al cim. Tornem enrera i anem cap a la masia de la Bellavista Bella que tenim just davant i pel Coll de Pereres arribem a Sant Pere de Bertí. En Ramon ens explica per a que serveix la petita construcció que hi ha al costat de l’ esglèsia. Es tracta d’un comunidor de tempestes que tenia com utilitat demanar, amb precs i benediccions als quatre vents, que marxessin. Continuem fins el Castell de Bertí o el Clascar, avui totalment abandonat i d’ aquí per un corriol que pel Coll de Can Tripeta ens porta fins el Santuari del Puiggraciós. Després de visitar l’ indret, abandonem definitivament el PR i de baixada, passem per la malmesa església de Sant Pau de Montmany i el casalot de l’ Ullar. Seguim per la carretera asfaltada que s’inicia al costat d’uns àlbers monumentals, arbres de ribera de fulla caduca i escorça de tons platejats que li ha valgut el nom. Ens trobem dins dels sots feréstecs. Continuem per la carretera, que ens porta a l’ estació de tren del Figaró, punt on hem començat i acabem la sortida.
Després dels resultats del 20-N, tot l’independentisme democràtic – el que hi ha dins de CDC, els que no tenen carnet i els afiliats a ERC, Reagrupament i a Solidaritat -, ha de replantejar-se la seva situació a fons. L’electorat català amb el vot del passat 28 de Novembre, ha mostrat l’enorme distància que hi ha entre l’independentisme cívic que va creixent i un independentisme polític parlamentàriament molt minvat. Deixant de banda Convergència, que tot i els independentistes que té no es defineix com a tal, els altres, es a dir ERC, les restes de Reagrupament i el que pugui organitzar a partir d’ara Solidaritat, han de fer una acurada reflexió sobre tot el que ha succeït en el darrer any. Aturar el declivi d’Esquerra és una necessitat patriòtica i els que ens ho mirem des de fora, hauriem d’examinar tot el procés que facin de debat intern amb molt de respecte. Reagrupament ha de fer autocrítica i superar l’ etapa en que la majoria dels seus afiliats avui es troben, buscant equivocadamet a fora la responsabilitat del desatre. Algunes de les “noves icones” independentistes que exhibien, farien bé de tornar a casa. Finalment, el projecte de Solidaritat si fem cas a les seves primeres intervencions parlamentàries, pot començar a fer aigua si no s’atura aquesta necessitat de fer el “numeret” i de presentar-se com els únics que no han estat contaminats pel sistema parlamentari català, encetant debats que no interessen a la majoria. L’independentisme democràtic que el país necessita els propers anys, ha d´aprendre la llicó i treballar per donar pas a un moviment obert, plural, transparent, reformador, democràtic i modern. Com han dit altres molt millor que jo, cal passar de l’independentisme reactiu al propositiu. El resultat del 28-N posa de manifest que sense Convergència ni ERC no hi haurà independència. Però també que només amb aquests dos partits tampoc n’hi haurà. L’independentisme democràtic haurà de revisar doncs els postulats, programes i compromisos adquirits, simplement per que han estat equivocats. La declaració unilateral de la independència continua essent una bona estratègia, ja que posa el conflicte amb l’estat com a prioritat política, però això no vol dir que s’ hagi de renunciar a fer del treball en l’àmbit cívic, cultural, veïnal, cultural, sindical, patronal, però també municipal i parlamentari un dels elements que permetin afavorir el seu desenvolupament electoral. Per fer-ho, caldrà arrossegar els favorables, neutralitzar els dubtosos i aïllar els adversaris. Per tant no avançarem repetint fins al cansament quin és l’objectiu, sinó orientant el treball, establint aliances, dialogant i acordant sobre allò que pot afavorir-ho en el mentrestant, sense esperar lideratges messiànics de parlamentaris enlluernats per la ineficàcia del seu confinament. Si em permeteu que ho digui a la manera de Joan Sales, segurament els independentistes moltes vegades hem estat uns imbècils. No es tracta doncs, de deixar de ser independentistes, sinó de deixar de ser imbècils.
Tres dies de poca neu, però suficient a l’ estació del Capcir. Les instal·lacions a Els Angles, no estan obertes al cent per cent, però les baixes temperatures han fet funcionar els canons de neu, el que han assegurat que els primers dies de l’ any es pogués esquiar amb certes garanties, sobre tot durant la nit de diumenge a dilluns on la producció de l’ element blanc ha estat intensa. Després de la ponentada del pont de la purísima, la neu natural ha estat més aviat escadussera en el pirineu més oriental, on tothom espera i desitja que nevi en els propers dies. Del 14 al 22 de gener hi ha el campionat del món (FIS) de “snowboard” a la Molina i es del tot necessari mantenir el prestigi aconseguit en els darrers anys en l’ organització de curses i la presència de més neu pot ser del tot imprescindible.
ANY NOU
Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens darà potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.
Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encert, l’escorrialla.
¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
Josep Carner i Puig-Oriol.