“Bienquerido Ministro: Llevo dos días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano. Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollaguera. ¡Bueno, de un corral de pollos! Sí sí… Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo Sr. Ministro. Hace años que aguantamos, que queremos ir a fumar al campo, o lo que es lo mismo, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada. Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla. Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva, como dicen los de mi pueblo. Atentamente, Un catalán en proceso de españolización”.
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d?aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
Teníem que anar a la marxa del lloc on – en sentit figurat -, va començar l’onada sobiranista que finalment s’ ha convertit en “tzunami”, i així ho hem fet. A dos quarts de vuit en punt del matí, ens trobaven a la riera tot esperant – acompanyats d’un miler i escaig de marxaires -, que finalment es donés la sortida a la trenta quatre edició de la Marxa Popular Termes d’ Arenys de Munt. El recorregut dúns vint-i-quatre kilòmetres, l’hem fet l’Aina, la Mar, en David, l’Alfons, en Xavier, en Jordi, l’ Antonio i jo mateix, ha començat davant de l’església, per tot seguit agafar l’ ample camí que mena a la Mare de Déu de Lourdes i que continua en llarga pujada constant fins a creuar per sota el coll els tres cims del Montalt per la Pedra de la Ferradura. Just aquí hem canviat de vessant, i ens hem permès trotar fins a la Creu de Rupit per després – ara caminant -, pujar al coll del Pi
de Bouac i , seguir el sinuós sender que surt a Collsacreu. Passem pel mig de
la urbanització, fins a sortir per un sender que mena al Pla de les Bruixes. Ara
tornem a trotar per sota de la serra de Ca l’Oller – per un bonic camí húmid i
ombrívol – girant prop del final en direcció al Turó d’en Noé i baixar per la Serra dels Termes, fins entrar al poble d’ Arenys de munt, pel costat contrari d’on al
matí hem iniciat la marxa. Unes quatre hores i quart de marxa caminant de pujada i trotant a moltes baixades.
Algú a qui aprecio, m’envia un missatge preguntant-me si és “l’única persona que li importa una nyora la unitat de les forces independentistes? No entenc aquesta mania d’anar tots juntets!”. Com que d’això mateix ja fa un any vaig opinar en aquest blog i soc dels que mantinc que sempre és un fracàs que l’independentisme democràtic no es posi d’acord, crec que val la pena que torni a dir-hi la meva. Com antic reagrupat em costa cada vegada més seguir les posicions dels col·lectius cridats a entendre’s. Em temo que alguns dels seus dirigents fan massa política pensant en el titulars periodístics de l’ endemà, aconseguint que ningú se’ls prengui seriosament. Democràcia Catalana i Reagrupament que – no fa d’ això ni tres anys -, semblaven cridats a reorganitzar l’independentisme democràtic, ara són grups testimonials que han anat a la reunió de la “coalició impossible” des d’ una posició residual i marginal, ja que qualsevol pacte depenia sobretot d’ERC i SI. El resultat és que no hi haurà coalició. Hi han pogut més els retrets i les baralles passades, que calia superar amb un mínim sentit d’estat ( català naturalment). No vull delimitar les responsabilitats de cada grup o partit. Suposo que hi haurà que en tenen més i d’altres menys, però el resultat de la reunió fa trontollar les possibilitats electorals de creixement d’uns i altres. Tot plegat ha deixat en mans dels partits històrics del catalanisme – CIU i ERC -, però sobre tot dels primers, l’hegemonia a l’hora de decidir l’estratègia per assolir l’estat propi. Si Solidaritat obté representació parlamentària – que no és del tot segur -, continuarà amb el seu paper abrandat i cridaner però del tot perifèric dins la política catalana. Espero i desitjo que ERC i sobre tot en Junqueras, no rebi una plantofada electoral, fent-lo a ell responsable de la manca d’entesa dels independentistes. Desitjo que els republicans se’n sortint amb una proposta dirigida al nou independentisme, fent una oferta electoral responsable que mantingui oberts els ponts de col·laboració amb CIU i amb els catalanistes dissidents que fins ara han estat en el PSC, establint un tàcit programa comú amb el conjunt del catalanisme sobiranista que sigui entenedor per a la majoria, que ajudi a sortir el país del “sot” de la crisis i que permeti construir el nou estat català, que de cap manera és pot fer amb baralles, enveges i debats estèrils, sinó amb coincidència, complicitat, empenta i molta Il·lusió. Mantinc que era possible fer-ho amb més força amb una coalició electoral unitària, entre d’ altres raons perquè els resultats electorals del vint-i-cinc de Novembre, poden confirmar que el centre esquerra representat fins ara poc o molt pel PSC, es troba en caiguda lliure i per tant la possibilitat que un partit o coalició independentista sigui majoritari en aquest espai era una possibilitat real i espero que el fracàs d’ahir no ho hagi enviat en bona part en orris. Aquesta és al meu entendre, la principal raó per no compartir la relació entre la sequedat de la nyora i la trempera que produeix la independència.