JORDI SURINYACH

Ja els tenim aquí per obra i gràcia de l’Espanya de sempre. Només dues nacions – quins electors han volgut resaltar la seva identitat -, resisteixen amb forca a l’avanç nacionalista espanyol en la seva versió més conservadora. El “patriotisme” del Sr. Rajoy, el pot posar en qüestio l’avanç dels partidaris del dret a decidir a Catalunya i Euskadi d’una banda, i les decisions dels mercats internacionals i dels dirigents europeus de l’altre, ben disposats aquets darrers, a deixar en entredit la voluntat dels espanyols realment nacionals, expressada a les urnes. Ens haurem de preocupar i molt  durant els propers mesos de l’agenda oculta del nou president del govern, tan pel que fa al desmantellament de l’ estat del benestar, com en  la contra reforma de l’ estat autonòmic que es molt possible que intenti endegar. L’envestida renacionalitzadora serà aquesta vegada molt  més forta que la viscuda amb l’ Aznar, encara que ara les formes puguin semblar un pel més “educades”. Hi haurà renacionalització de l´Espanya peninsular i per tant atac a les nacions catalana i basca, començant pels punts més febles dels seus respectius territoris: Les Illes, el País Valencià i Nafarroa, on s’intentarà reforçar encara més l’ hegemonia cultural i lingüística de l’ espanyol, continuant després per debilitar l’ autogovern de Catalunya i Euskadi, amb la limitació de les competències autonòmiques. Serà el moment de dir les coses pel seu nom, el que farà inevitable el confllcte democràtic  amb l’ estat, el que obligarà a determinades aliances  per a fer possible l’exercici del dret a decidir.

En Salvador Cardús ha dit amb certa raó en un article publicat aquesta setmana al Diari ARA: “que cansa que es posi en dubte l’amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.”. El que diu Cardús és  ben cert, però millor no oblidar el que ens jugem el proper vint de Novembre. Si es torna a glaçar la Bàltica, per utilitzar la vella paràbola pujolista, l’ enfrontament democràtic amb l’estat serà  inevitable i caldrà optar pel replegament, l’ enroc i la  suma d’esforços per a resistir des de les pròpies institucions catalanes l’ ofensiva centralista, que aquesta vegada es veurà reforçada  per la pressió dels mercats internacionals demanant la racionalització de la despesa pública, que serà aprofitada des del govern de l’estat per a  intentar debilitar  i treure les migrades competències  aconseguides per les nacions perifèriques en els darrers trenta anys. Tot plegat farà que el pacte i l’acord entre els diferentes grups catalanistes (independentistes, sobiranistes i  fins i tot federalistes),  sigui del tot imprescindible per a resistir l’ensulsiada, anant molt en  compte amb allò que els diputats d’aquí facin a Madrid . “Quem deus vult perdere, dementat prius”. Es cert, els deus primer embogueixen als qui volen destruir.

El proper vint de novembre, hi haurà independentistes que s’abstindran o que votaran nul, amb l’equivocada convicció que  es així com  es donarà un pas més cap el dret a decidir. Els que optin per aquesta opció, quina legitimat està fora de dubte, no han entés res del que ha succeït en el darrer cicle electoral, en que l’independentisme polític ha sofert una forta davallada, amb la mateixa proporció que l´independentisme cívic s’afirmava i ampliava  socialment. Per mandra d’analitzar el perquè de tot plegat, els que votin posant dins  l’ urna una estelada o quedant-se a casa, escenifiquen una fugida endavant que mostra sobre tot frustració i un  lament que més enllà és una renuncia a plantar cara, també des de dins les institucions de l’estat, a l’ espanyolisme carca i conservador que les enquestes donen com a guanyador i a l’altre, d’ aparent barnís progressista, que diuen en  sortirà clarament perdedor. L’ independentisme català, que no parteix de zero, ha de repensar tota l’ estratègia des de la seva pluralitat i ser més propositiu  que reactiu. Els que afirmen que a Madrid no cal anar-hi a fer res, fan un plantejament poc madur i  del tot erroni. La majoria de les lleis que ens afecten encara es decideixen allí i per tant ens correspon denunciar-les des d’ aquí, però també a Madrid. Es hora de tornar a exercir el dret de vot el proper 20 de novembre, però sobre tot  tenir clar com  actuar des de la democràcia constitucional espanyola  d’una manera més intel.ligent, de com s’ ha fet fins ara.

En Duran i Lleida, pot està vivint el començament del seu eclipsi polític i això pot explicar que se’l vegi tant amoïnat, emprenyat, despistat i desconcertat. Els del “pinyol” convergent, al proposar al seu cap de files de número dos a les llistes del Congrés per la federació nacionalista, ho feren amb l’oculta intenció de marcar paquet sobiranista i a l’hora aconseguir ser rebutjats per en Duran. Amb aquesta jugada, cap  responsabilitat se’ls hi podrà demanar si el dirigent d’Unió obté un mal resultat el proper vint de novembre,en el que sembla inevitable la majoria absoluta del PP. Per tant la representació a Madrid dels diputats de’n Duran, podrien no tenir un pes determinant. En Duran  i Lleida, polític intel·ligent de la vella escola, fa temps que s’equivoca definint-se com un catalanista unionista massa proper al PP. No se’n ha adonat o no ho ha volgut veure, que el trasantlàntic del catalanisme majoritari, estava virant lentament cap el sobiranisme i  el dret a  a decidir. Ha continuat pensat que tot plegat era cosa de quatre eixelebrats i a més, una “boutade” dels “fills” polítics d’en Pujol. S’ha quedat mirant, del tot enlluernat  cap el costat equivocat, amb el perill de convertir-se en una estàtua de sal. Abandonat a la seva sort per  la Convergència més sobiranista,  pot acabar debilitat, fent necessari un sustitut amb un perfil diferent. El perill rau, no només amb el que faci Duran el dia després, sinó també en que els conspiradors no hagin acabat per passar-se de frenada i el que surti a les portades dels diaris del dia vint-i-ú és que la federació nacionalista  ha quedat en tercer lloc a Catalunya, fet que posaria en dubte l’estratègia diabòlicament conspirativa que deixant masses flancs lliures, hauria erosionat tot el projecte, despertant el desconcert en l’electorat més clàsic, tradicional i prudent del catalanisme parlamentari.