JORDI SURINYACH

Ens trobarem a la tarda en qualsevol baula de la cadena humana – la via catalana cap a la independència – que enllaçarà un passat d’anhels amb un futur de llibertat. Som-hi!. Visca Catalunya Lliure!.

Darrera del tot l?enrenou que ha generat l?entrevista al President de la Generalitat, explicant un possible pla B i unes eleccions plebiscitàries  per l? any 2016  en cas de no fer-se la consulta, han produït tot tipus de reaccions polítiques  i socials, que ha  fet que el propi Artur Mas hagi tingut que precisar el sentit de les seves paraules.  Les interpretacions interessades, les veritats a mitges i l’ aparell de l’ estat intoxicant (veure el Diari “El Pais” d’avui),  han deixat de banda, un fet que és el més important a destacar. Els partits polítics, han perdut el privilegi de ser hegemònics  en l?acció política. En un context  com l’actual són els moviments ciutadans i la societat civil, per dir-ho a la catalana, els qui han adquirit una major credibilitat esdevenint així instruments  molt més àgils, influents i útils per l’ acció política que els gabinets d?estudis, els assessors, els caps de comunicació  i les executives partidàries, podent   marcar el temps i l’ agenda política de tot un país. Aquest és un canvi de paradigma substancial i radical en la manera de fer política, que  en un futur, que espero ben proper, serà decisiu per a canviar el actual model partidari, organitzativament caduc i massa procliu a l’arbitrarietat. La  magnitud de l’èxit de la via catalana cap a la independència pren així més rellevància que mai, atès que serà  una factor decisiu en les decisions  que a l? endemà de l’ onze de setembre preguin  els que democràticament ens representen a  les institucions del país.  A casa  per si de cas, ens trobareu dimecres al tram 469, per a fer-ho possible. Ara és demà!.  

Sempre quan arriben aquestes dades, hi ha qui amb delit em pregunta si tornaré enguany a Ciutadella durant les festes de sant Joan. No responc amb claredat. Els hauria d’explicar que no puc tornar a un lloc d’on – naturalment en sentit figurat -, no he acabat de marxar mai. Fa  una colla d’anys que el meu alè s’hi va quedar per sempre. Si la resta de l’any, el cós viu al continent, ho fa orfe de la part  més immaterial i eterna  que és diu tenim els  éssers vius. És possible que un dia amb fort vent de tramuntana, s’hi va quedar per baixar  barrancs, resseguir cales i  penyals, aprofitant el dies de calma per ser testimoni mut dels canvis cromàtics del paissatge menorquí. Cos i consciència, només es retroben durant la tercera setmana de Juny. Traginar aquesta dualitat té el seu cost personal. Hi ha qui ho  veu com un esnobisme tronat  i forassenyat, amanit per un pancatalanisme frívol que els més crítics  diuen  allunyat de la realitat illenca. Allà ells amb la seva ignorància  nacional.  Diré altre vegada, el que hi veig darrera la singularitat de sa festa: Arrelament i retrobament al bell mig del solstici d’estiu. Tradició i sentit de pertinença, amb el valor afegit d’ús espontani, obert, lliure  i multitudinari de l’espai públic, que per definició és de tots sense cap exclusió, sempre que es faci amb  el més absolut respecte a la història. La festa és de tots i per a tots,  el que assegura una gran capacitat de resistència al pas del temps i per tant de trascendència.  És ben curiós, que similars fenòmens festius els trobem en els quatre punts cardinals de la nostre geografia nacional. Serà per això que, tot i els ensurts, resisitim  tan bé com a col·lectivitat nacional?. Si aneu a Sant Joan a Ciutadella de Menorca, hi  trobareu fogueres (“els festers”), si en sabeu ballareu jotes i veureu la bandera vermella amb la creu de Malta que presideix la desfilada de caixers. Podreu participar amb ganes en els  caragols, fent-se evident quin és l’animal més adorat a Menorca. Però  sobre tot,  confirmareu el significat d’ una identitat compartida que identifica i traspassa aquest testimoni cultural de generació en generació. Aquí és on crec que hi la clau per entendre perquè és sa millor festa.

El temps no acompanya, ho constato avui que en desperto envoltat de neu pensant que es donen les condicions perquè tot acabi amb la tempesta perfecta. Hi ha desencís, desesperança, emprenyament , fatiga i cansament, en una primavera de clima entretingut. L’ enèmic es poderós i preten que la nostre capacitat de resistència comenci a minvar. Els atacs en tots els terrenys, no només econòmics, sinó culturals, linguïstics i de convivència ens estant amenaçant per totes bandes. Hi ha un cert desconcert, però ens cal reprendre la iniciativa. I avui, cosa del temps, es hora de reemprendre el camí, posar bona cara al mal temps i afirmar que ja n’hi ha prou. No hi ha Werts, ni “lapaos”, ni expulsions, ni delegades del govern que ens puguin aturar. Davant de l’ofensiva de l’ estat, ens cal donar-hi la volta i fer nostres les paraules de l’Oriol Junqueras:?Volem tothom perquè són els nostres i si els estimem voldran ser dels nostres i, amb nosaltres, voldran guanyar?. Les condicions perquè hi hagi la tempesta perfecta ja estan donades només ens cal voluntat, ganes de supervivència i una alta dosis d’intel·ligència col·lectiva. Si ho fem així ens en sortirem i guanyarem.

Estimat Rosselló,
si podies venir,
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
a L’Alguer
I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L’Alguer.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat de L’Alguer
allunyat amic meu
que ara ets als xiprers,
a l’indret on comencen
a obrir el record
i el veler el camí
que et va ser sempre car,
el camí de la mar
de L’Alguer.
Si podies venir…
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
amb la barca del temps.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu…
Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps…

SALVADOR ESPRIU.

                                    
Obriu els ulls immòbils i tranquils;

hi ha una estrella baixa com un ciri encès!

Seguiu el rastre, perdiguers humils!

Seguiu el rastre de l’unglot,

de la sandàlia del Fuster, 

que la neu amagar-los no pot

al pas del perdiguer”

Josep Maria de Sagarra

Tot just començar la travessia, el vaixell insígnia de la flota ha rebut una forta sotragada. La tripulació haurà de reparar amb urgència les vies d’aigua i això suposarà un retard respecte del pla previst. Un fort temporal ha sacsejat el vaixell a poques milles de la sortida  i segurament  per inesperat, ha fet més mal del previst a la nau principal. De moment caldrà posar-se al paire. Hi ha el perill que hi hagi  malestar, neguit i nervis, generat pels que dubten, s’atabalen i busquen sempre culpables. És possible també que l’ autoritat del capità hagi  quedat en entredit, generant dubtes sobre algunes decissions. Seguint el mateix rumb hi ha altres vaixells i bots. Més petits i molt més acostumats a les llevantades, han sortit de la tempesta més valents que mai. Els tripulants del primer vaixell, un gran cuirassat, els hi demanen ajuda, però els de la fragata dubten sobre el que cal fer. Tot i tenir el mateix rumb, ja no volen perdre més temps i tenen dret a sentir-se iguals o millors mariners que els primers. De moment i abans d’entrar en batalla els elements naturals sembla que s’ hagin girat en contra. Cal reemprendre el viatge amb més lucidesa, capteniment, precaució i sobre tot amb pronòstics més reals sobre el temps que es preveu. El viatge serà llarg i dificultòs. Dels primers entrebancs cal aprendre i no deixar-se portar  per l’abatiment a la primera dificultat. A partir d’ara n’hi hauran moltes més. La travessa cal fer-la amb tota la flota disponible i la nau de més eslora ha d’acceptar estar en igualtat amb les altres i totes les tripulacions s’han de comprometre a fer el viatge junts, sobretot en els trams de més perill per assegurar-se una bona arribada a port. Només així es podrà tornar a salpar.  

Utilitzo el llenguatge mariner del President Mas, per a confirmar, reiterar i ratificar el que molts altres han dit abans i  que jo hi estic plenament d’ acord. 

1) En el blog “Dies de Fúria”, es diu:

“Més igual si ERC entra al govern o no ho fa. Això ja dependrà de les negociacions. Però si ja des d’ara, de manera el més immediata possible, no surten el president Mas i Oriol Junqueras anunciant un acord total per blindar el procés i garantir la governabilitat de la Generalitat mentre duri aquest el mateix, no hi haurà procés, l’haurem matat. I garantir la governabilitat és tan difícil com necessari. Embruta tant com èpica aporta el procés. Però s’ha de garantir i blindar les dues coses. No n’hi ha una altra. Si el president i l’Oriol ho aconsegueixen blindar i comparteixen el lideratge del procés i el compromís amb la governabilitat, perfecte, encara en sortirem ben parats, de tot plegat! I entenc per procés no només fins a la consulta, sinó fins al reconeixement internacional, és a dir, fins que, d’acord a la nova legalitat pròpia, ja es puguin convocar eleccions constituents i es configuri un nou parlament i un nou govern.

2) Vicent Partal a Vilaweb, afegeix:

CIU i ERC, doncs, tenen el difícil paper de fer que el referèndum no s’encalle. I no és senzill per a cap dels dos. De moment, Mas i Junqueras han indicat una disposició a negociar que és un bon indici. Perquè són els dos partits principals del país, els capdavanters del centre-dreta i del centre-esquerra, el partit del cap de govern i el partit del cap de l’oposició. Però no ens enganyem: una entesa mútua és, ara mateix, lluny de ser fàcil. Tot amb tot, hi ha un objectiu comú i compartit, que és el de fer el referèndum. Aquest hauria de ser el pal de paller de qualsevol acord. Però no es pot fer el referèndum demà. Cal preparar-lo amb temps i a la perfecció, i això vol dir governar en un moment en què no hi ha recursos, i menys que n’hi haurà encara. Mas, per tant, ha de renunciar a la política d’austeritat, si vol que Esquerra s’hi acoste, i Esquerra ha d’entendre que no pot no tancar-se si vol que CiU se li pose al costat.

 

Quan semblava que Menorca havia recuperat bona part de la seva dignitat pel que fa a l’us i normalització de la llengua pròpia, el PP ha decidit començar la seva campanya d’espanyolització en tot l’àmbit linguïstic del català. Parlem tantes vegades del principat que ens oblidem que la “salut” de la llengua mentres siguem part de l’ estat espanyol, depén molt més del que ens sembla, de com evolucioni el seu us a les Illes, País Valencià i la Franja. Debilitar la llengua a Menorca, illa on s’empra de forma absolutament majoritària és clau  pels espanyolitzadors de torn. Dilluns passat a Maó, el PP va fer possible l’espanyolització del nom de la ciutat. Començen per aquí, però de ben segur que a partir d’ara voldran continuar amb els altres municipis menorquins, deixant clar que a ells la cultura de Menorca no els interessa gens ni mica i a més no té cabuda dins del seu estat , que té  en vigor una constitució que interpreten de la manera que més els convé,  oblidant allò que diu  un dels seus preceptes que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. El principi no s’aplica a les colònies de la metròpoli. Si això és el que pretenen ja s’ho faran. Els hi agradi o no, és i serà Maó.

.

🙁

🙂

Contingut d’un correu que vaig rebre ahir, quin autor desconec.

“Bienquerido Ministro:  Llevo dos días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano. Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollaguera. ¡Bueno, de un corral de pollos! Sí sí… Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo Sr. Ministro. Hace años que aguantamos, que queremos ir a fumar al campo, o lo que es lo mismo, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada. Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan. Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla. Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva, como dicen los de mi pueblo. Atentamente, Un catalán en proceso de españolización”.

Tinc una molt bona amiga a Madrid, que quan les coses no li van bé, sempre és repeteix , “cuando una puerta se cierra, siete ventanas se abren”. I és ben bé això que el ens ha estat passant en els darrers anys. Hem tardat molt en adonar-nos, que ja no ens calia trucar més portes. Tot i que ho fèiem educadament, amb la ingenuïtat dels infants i amb moltes ganes – potser masses -, de trobar algú a l’altre costat que entengués els nostre motius, no ha estat mai possible. Finalment ho hem intentat per darrera vegada i el resultat ha estat clarificador al tornar a comprovar que ningú ens escoltava. Durants anys no ens adonaven, o no volíem adonar-nos, que a cada cop de porta s’obrien més finestres per on entrava la llum que ens permetia imaginar una casa pròpia. Ara només ens queda decidir que quan definitivament la tinguem, tant les finestres com les portes  hauràn d’estar ben obertes i que la cancó d’en Sisa haurà de ser oficiosament el nostre himne nacional, per finalment mostrar-nos tal com som. I tots serem – ells també -, més lliures.   

http://www.youtube.com/watch?v=ApRzfCRZEIk&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=u5v8UstF9UE&feature=related

Com que ja portava més d’una hora completament aturat al mig del  Passeig de Gràcia, envoltat de convergents que cridaven sense embuts ni matisos a favor de la independència, sense fer cap esment al pacte fiscal ni al concert econòmic, vaig decidir que volia veure més del que hi havia i vaig intentar avançar pels laterals per copsar quina era l’ambient general. La dificultosa passejada cap a Gran Via, Pau Claris i Via Laietana em va confirmar el que intuïa. La inmensa majoria dels manifestants eren gent que s’ havia anat fent independentista en els darrers cinc anys.  Que estaven fins el capdamunt de rebre insults, retrets  i maltractes. Ciutadans que  havien arribat al final de la seva immensa paciència i ja no sentien  l’estat espanyol com seu i que després d’una prudent i llarga  espera que algú des de l’altre banda mostrés un mínim de comprensió, havien decidit que ja n´hi havia prou d’ aquest color i que definitivament no hi havia res a fer. Havien decidit desconnectar d’Espanya, i  tot i les dificultats, demanaven fer-ho el més aviat possible de la manera més educada, civilitzada i democràtica. Els manifestants eren l’ expressió fidedigna d’ un independentisme tranquil, plural, gens ètnic, amb vocació majoritària i de llarg recorregut. No es un “soufflé que baixarà” – com algú interessadament pot interpretar – sinó que anirà cada vegada a més. Un independentisme popular d’expressió plural com correspon a un país plural en tots els sentits, també en els lingüístics. Quan he arribat davant de la seu del Departament de Justícia, un grup nombrós s’ han possat a cantar el virolai i molts han seguit el cant.  Es una anècdota sense més trascendència, però ben il·lustrativa de la tipologia plural dels manifestants. Tot i el meu agnosticisme, més que un cant religiós era una mostra d’esperança en el futur. Sigui el que sigui,  que serveixi per il·luminar la catalana terra i els seus dirigents, ara que ja tot és possible.