JORDI SURINYACH

L’Oriol Junqueras, té molta feina per endavant, però cal reconèixer que  la seva arribada a la presidència d’ERC ha suposat un trencament radical amb el desastre que va suposar pels independentistes la participació en el govern del segon tripartit. Tot i que la feina de renovació encara no es veu en algunes localitats importants del país – parlo de Mataró on el que queda de la secció Local ha perdut el nord definitivament -, el nou discurs d’ ERC,  com el fet per Joan Puigcercós al Parlament en el debat sobre el pacte fiscal (que pel seu interés adjunto) comença a sonar molt bé i pot aconseguir  retornar el prestigi perdut amb certes aliances i les lluites internes que tot plegat va generar. Es aquest un pas important per aquest partit, però sobre tot ho és pel país, que obliga seguir-lo amb cura i atenció.  

DISCURS JOAN PUIGCERCÓS EN EL DEBAT PEL CONCERT ECONÒMIC.

Senyores diputades, senyors diputats, membres del Govern, autoritats que avui ens acompanyin. Deixi?m tenir d?entrada, com han fet altres grups, un record per les persones que han deixat la vida en els incendis de l?Alt Empordà, i donar les gràcies a totes les persones,començant pels mateixos alcaldes i alcaldesses d?aquells municipis, i acabant amb tots els servidors públics i voluntaris que han treballat per intentar, i encara estan treballant, per extingir els focs. Deixi?m començar citant un llibre. Deixin que els llegeixi, perquè veuran que és de rabiosa actualitat. «Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d?escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sensediners és com un ciclista sense bicicleta. Com a catalans, hauríem de saber que tard o d?horaqui paga, mana, i a Madrid estan convençuts que paguen ells. La seva aspiració ?de Madrid?implícita o explícita és retallar el finançament català de manera que es produeixin dos efectes.En primer lloc, aconseguir que nosaltres passem per cobrar menys del que realment costen els serveis transferits, aconseguint així un romanent a favor de l?Estat omnipotent. En segon lloc,donada la penúria i la urgència de les nostres necessitats de tresoreria, establir unes negociacions més que financeres de simple tresoreria, de caràcter permanent per les quals la nostra Conselleria d?Economia i Finances anés, gorra en mà, cap a Madrid a aconseguir elsetmanal. D?aquí a exigir una llista de pagaments no hi ha més que un pas, i d?aquí que el ministre d?Hisenda ens digui quines partides s?han de pagar avui o les del mes que ve, no hi ha més que un pas i mig. I finalment, d?aquí a que aquell moment cobejat per Madrid en què ens digui quines escoles públiques o quins trams de carretera podem fer, i per tant incloure en llista, és a dir, quines despeses pot realitzar la Generalitat lliurement i quines no, no hi ha més que dos passos. Ha de quedar ben clar que l?autonomia en els ingressos públics ens interessa, però menys. El que cal és tenir plena llibertat i discrecionalitat en la despesa. Si no podem ndegar amb l?ordre de preferències o prioritats amb què volem fer les nostres despeses públiques, res queda de l?autogovern i de l?autonomia, i ens haurem convertit en uns simples pagadors per compte de Madrid. Serem una simple caixa pagadora, sense autonomia, i amb l?avantatge que quan no se?ns donin diners per pagar ni tan sols el que Madrid accepti en principi que es pagui, els ciutadans dirigiran la seva irritació contra la Generalitat i no contra l?Estat, solució perfecta, des del seu punt de vista, és clar.» Ramon Trias Fargas, 1985. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera van ser dels polítics que van destacar per defensar el concert econòmic quan s?estava negociant l?Estatut d?Autonomia després del franquisme. El temps els ha donat la raó, i podríem dir que més val tard que mai. Per què som avui aquí? Avui som aquí per debatre sobre el concert econòmic. Els uns li diran pacte fiscal, els altres li diran pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Esquerra Republicana de Catalunya volem ser clars: parlem de concert econòmic. Som aquí perquè volem que tots els impostos suportats, és a dir, generats a Catalunya, suportats i generats a Catalunya, romanguin a Catalunya en benefici de la ciutadania de Catalunya, en benefici de les marques de Catalunya, en benefici de les ciutats i els barris de Catalunya, en benefici de lamajoria de gent treballadora i classe mitjana d?aquest país; en benefici també dels emprenedors. Per això som avui aquí. Miri, s?han citat els jocs olímpics de Barcelona, una fita cabdal, transcendent per a aquest país. Fa vint anys. Però deixin que els digui de forma més humil que fa vint anys Esquerra Republicana de Catalunya va començar la campanya pel concert econòmic. Fa vint anys. I com els deia, val més tard que mai. Però durant vint anys aquest país ha patit unes quantes bugades i ha perdut molts llençols. Però avui som aquí, com els deia, per posar damunt de la taula un plet, un plet que hi ha entre Catalunya i Espanya. Aquest un debat contra Espanya; és senzillament un debat i una  proposta a favor de Catalunya i de la seva gent. El que passa és que a vegades el perjudici d?uns va en benefici d?uns altres, i es tracta d?equilibrar la balança. Nosaltres estem perjudicats greument, no només des de l?entrada en democràcia postfranquista. Aquest greuge fiscal es remunta a centenars d?anys, ve de lluny, i la nostra voluntat és buscar una solució. No sabem si és l?última, no ens agrada aquest maximalisme. La vida dóna moltes oportunitats. Però és ben segur que en les circumstàncies en les quals ens trobem és una oportunitat que no podem deixar passar. Com els deia, fa vint anys Esquerra Republicana va començar aquest camí per defensar que els impostos que paguen les famílies, les persones i les empreses a Catalunya romanguin principalment i bàsicament al servei dels ciutadans del nostre país. Per tant, deixi que els hi digui d?una altra manera: som avui aquí per defensar l?eix mediterrani; som avui aquí per reduir les llistes d?espera dels hospitals; som avui aquí per millorar les condicions de treball dels mestres de les escoles; som avui aquí per a la inclusió social en el nostre país; som avui aquí per defensar i ajudar aquells que no poden seguir, aquells que s?han quedat sense prestació d?atur, aquells que finalment han vist com no se?ls ha renovat la pòlissa a la seva empresa, aquells autònoms que han vist augmentar de forma brutal el seu IRPF. Som avui aquí
per defensar totes aquestes persones. Pels pagesos, pels pescadors, pel sector primari. Som avui aquí per defensar aquells investigadors que han vist com se?ls ha acabat la beca i no poden continuar fent amb dignitat la seva feina. Som avui aquí també per defensar aquells alcaldes i alcaldesses de municipis petits, grans i mitjans. Som avui aquí per defensar aquesta gent i molta més que fa que aquest país sigui un país, malgrat tot i les dificultats, un país encara cohesionat. En perill, però amb una cohesió social important. I això ho estem dient, senyores diputades i senyors diputats, en ple rescat de l?economia catalana. Perquè siguem sincers: aquesta és la paradoxa. Estem vivint en aquest moment, i segurament la pregunta que ens hem de fer, i que ens ha d?escoltar la gent des de casa seva, és: té sentit demanar a l?Estat uns diners que provenen del nostre dèficit fiscal i del deute de l?Estat amb Catalunya i pagar-ne els interessos, i a sobre que el senyor Montoro entri en aquesta cambra o entri al Parlament, al palau de la Generalitat, decidint què es paga i què no es paga? Com ja vaticinava profèticament el senyor Ramon Trias Fargas l?any 1985 en el seu llibre, que suara hem llegit. Aquesta és la situació. Ens estan rescatant amb els nostres diners. És una paradoxa, brutal paradoxa, però aquesta és la realitat. Amb l?esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya, de les empreses de Catalunya, el Govern espanyol decidirà què podem fer i què no podem fer, i a sobre hi ha algú que ens exigeix que els donem les gràcies. Les gràcies les haurien de donar sistemàticament a aquells polítics espanyols irresponsables que han insultat i insulten sistemàticament Catalunya, i que en definitiva han pogut créixer i cohesionar les seves comunitats autònomes gràcies a l?esforç dels treballadors i les classes mitjanes i els emprenedors d?aquest país. Aquests haurien de donar les gràcies. Nosaltres no hem de donar les gràcies de res. Més aviat hem de ser autocrítics amb la nostra incapacitat durant vint anys per solucionar aquest problema. Aquest és el tema, senyores diputades i senyors diputats. Del 1986 al 2009, Catalunya ha aportat en matèria de dèficit fiscal 289.874 milions d?euros, tres vegades l?aportació de la Unió Europea a l?Estat espanyol en fons socials. Només amb una ínfima part d?aquests recursos avui segurament ni el conseller d?Economia i Finances de la Generalitat d?avui, o el que citava en el seu moment el mateix Ramon Trias Fargas, ell mateix, tindria les dificultats de tresoreria que té. El Departament d?Educació no es veuria abocat a
retallar interins; el Departament de Sanitat no es veuria abocat a intentar fer els possibles equilibris per donar cobertura a tots els malalts que necessiten avui atenció pública; no ens veuríem abocats a privar la feina als grans investigadors que té aquest país i que estan fent tan bona feina. I podria continuar amb una llarga llista. No ens veuríem abocats a alentir obra pública o a senzillament aturar-la. Aquesta és la realitat, senyores i senyors, i per tant nosaltres els diem: el Govern de Catalunya i aquest Parlament no són un fi en si mateix, són instruments. Si no tenen aquesta capacitat, poc sentit tenen. Sabem que el neofranquisme ha volgut sempre tancar el Parlament i parla de tancar ajuntaments petits, un neofranquisme present en aquesta cambra, ha volgut tancar aquesta cambra, que el Parlament de Catalunya no existís i que el Govern no existís. Però aquests dies a l?Alt Empordà he pogut tenir un exemple fefaent del que ara representa la descentralització. Aquests mateixos que volien tancar les institucions catalanes, aquests mateixos, són els que defensen tancar ajuntaments petits. I aquests dies a l?Alt Empordà hem vist la feina dels ajuntaments petits, defensant el territori. Fixin-se quina curiositat, quina paradoxa, quina curiositat, quina coincidència: els mateixos que volen laminar sistemàticament les institucions catalanes, els mateixos, són els que volen acabar amb els municipis petits. No és una casualitat, forma part d?una ideologia. Senyores diputades i senyors diputats, el que estem fent avui aquí és aprovar un text que inicia un procés. S?ha dit popularment que volem la clau i la caixa; efectivament, això perquè ens entengui tothom. Volem que l?administració tributària catalana sigui l?única que recapti tots els impostos, els gestioni, els inspeccioni i els liquidi, i li aporti a l?Estat la part que li pertoca. Quina part? Doncs pels serveis que presta. I una part evidentment també de cooperació, però aquesta part la decidirem nosaltres, també, la negociarem de tu a tu. Perquè això és el que estem discutint avui aquí: asseure?ns a la taula, el nostre conseller d?Economia amb el ministre d?Economia espanyol, però amb una gran diferència, senyores i senyors, amb una gran diferència: els impostos estaran a la caixa catalana, estaran recaptats pel Govern de Catalunya, i negociarem sense pressa, com fan ells. I podrem negociar estratègicament en millors condicions. Però mentrestant, la nostra salut, la nostra educació, la nostra política social, els nostres equipaments i infraestructures tindran els recursos, i allò més important, els nostres ajuntaments. Ja disposaran dels recursos que li ha de donar la Generalitat. Com passa en altres latituds, oi, senyors del Partit Popular i del Partit Socialista? Com passa a Euskadi i Navarra. Exactament el mateix. Proporció de finançament entre un ajuntament basc i un ajuntament català: tres a un, a favor de l?ajuntament basc. Més recursos per a la gent. Perquè estem parlant d?això. No estem parlant d?alimentar un globus identitari, com es diu moltes vegades; estem parlant de la gent. I per tant, senyores i senyors diputats, estem parlant de la clau i la caixa, i avui és el que votem aquí. Tard, tard, i ara no mirarem enrere. Un dels imperatius que té Esquerra Republicana en aquesta legislatura és intentar no mirar enrere. Però a la memòria hi ha les desercions i les renúncies que es van produir en el procés estatutari. Avui tenim una altra oportunitat. Ens l?hem donada entre tots, mirem endavant, mirem al futur. Però necessitem aquests recursos. I deixin que els digui que ja Catalunya ha fet cinc pactes fiscals, ja n?ha fet cinc. Per això Esquerra Republicana parla de concert econòmic, perquè és més clarificador, perquè ens entenem tots què vol dir. Catalunya ja ha fet cinc pactes fiscals, i aquesta avidesa de recursos es feia palesa en dir: «Miri, més val alguna cosa que no res.» Avui ja no som aquí. Ja no ens alimenten molles. Estem en una altra situació. Estem en la situació que volem decidir nosaltres i volem recaptar nosaltres, perquè nosaltres paguem, nosaltres recaptem, nosaltres decidim, senyores i senyors diputats. I la pregunta que ens hem de fer: serà fàcil assolir el concert econòmic? Els hi diré de forma clara i contundent: no. Algú creu en aquesta sala que els viuen del centralisme espanyol, la legió d?alts funcionaris, consultores, lobbis, despatxos, que viuen de les concessions i les adjudicacions, que estan atrinxerats a les empreses públiques ?molt parlar de suprimir les empreses públiques catalanes, però aquí tenim una sèrie de mastodonts espanyols amb un dèficit brutal i un deute amagat, que aflorarà tard o d?hora?, però que s?atrinxeren al centralisme perquè ells decideixen sobre nosaltres. El model de concert econòmic, el model de més sobirania per a Catalunya acaba amb aquests privilegis d?aquesta casta tecnocràtica del centre de la Meseta. Així ho deia el president del Foment del Treball nacional i avui de la CEOE, senyor Joan Rosell. Parlava de la casta tecnocràtica. Doncs aquest és el problema. Aquesta és la superestructura del nacionalisme espanyol, allò que es defensa. El discurs que es fa és el de la cohesió social i de la igualtat entre tots els espanyols, però no tinguin cap dubte: la infraestructura és aquest privilegi que tenen alguns. I nosaltres lluitem contra això, i això no serà fàcil, ja els ho dic. Serà molt complicat. Però tinguin una cosa molt clara: tenir la clau i la caixa, recaptar tots els impostos només ens ho guanyarem nosaltres, ningú ens ho regalarà; dependrà de la nostra audàcia i de la nostra valentia. Esquerra Republicana porta, com deia, vint anys defensant el concert. Sabem que  aquesta no és l?estació final. El nostre objectiu és la república catalana, la independència nacional per a Catalunya. Però hi ha una majoria en aquest Parlament, hi ha un partit, en aquest cas Convergència i Unió, que va ser el partit més votat de les eleccions i va…, el president de la Generalitat forma part d?aquestes files, amb un programa, i nosaltres hem decidit fer-li costat. Si no s?aconsegueix, si no s?aconsegueix el concert econòmic, no podem quedar-nos plegats de braços, no podem dir que vindrà una altra conjuntura, i no hi renunciem, i ja veurem, perquè com ha dit molt bé el portaveu d?Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa ho ha dit claríssim, com a molt dos anys, i mentrestant, què? El temps va en contra de la majoria de la gent de Catalunya i, en aquest sentit, senyor mas, si vostè es troba la indiferència i el «no» per part del Govern espanyol sap que hi ha un altre camí, hi ha el camí que des d?Esquerra Republicana li venim oferint, el camí de o unes eleccions constituents, o el camí d?una consulta per la Independència en aquest país, i senzillament, té majoria en aquest Parlament, té majoria sobiranista i catalanista en aquest Parlament per fer un pas endavant. Perquè s?ha de ser valent, i, li diré, és un moment molt complicat, evidentment, però si vostès tenen por de la tensió de tresoreria, sàpiguen que la fallida de l?Estat espanyol no és una cosa remota, i no la desitgem, nosaltres criem com a Esquerra Republicana que quant millor, millor, però és una possibilitat que es contempla en tots els especialistes i organismes europeus, la fallida de l?Estat espanyol, allò que temen, no poder pagar nòmines, no poder pagar pensions, pot passar. Aquesta és una realitat, per molt que es vulgui dir de la seguretat de l?Estat. I, per tant, senyor Mas, si el «no» de l?Estat és contundent, que ho serà, o la indiferència és la bandera que s?exhibeix vostè, el seu Govern i aquest Parlament i el partit que el secunda i Esquerra Republicana i qui s?hi vulgui afegir haurem de fer un pas endavant. I al PSC els voldria dir que encara hi són a temps ?hi són a temps?, m?ha sorprès quan avui s?ha citat un teòric del catalanisme com Vicens Vives, però miri que deia, per exemple, Pi i Maragall: «Desenganyis» ?deia Pi i Maragall?, «el Govern és una qüestió federal dels concerts econòmics.» Perquè aquesta és la sobirania, fins i tot aquells que defensen un model federal o confederal, no-independentista con és el cas d?Esquerra Republicana, saben que el respecte i la relació de tu a tu és l?única relació possible. Senyors del PSC encara hi són a temps a votar el punt 4, les lletres a, b i d, perquè estem parlant de gestionar tots els impostos de l?Agència Tributària única i pròpia, i de la quota a negociar amb l?Estat, és a dir, l?aportació catalana a l?Estat, i aquest és el cor de la qüestió, aquest és l?esquelet, aquests són els fonaments, i des d?Esquerra Republicana els demanem que encara hi són a temps, quan aquesta tarda votem, vostès tenen l?oportunitat encara de fer costat a la proposta més realista i en aquests moments més necessària per al nostre país. Si no ho fan, és ben legítim, és ben legítim que vostès optin per la bona relació, la relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, la relació amb el carrer Ferraz, com ha fet la senyora Sánchez- Camacho, ho ha fet amb la contundència que li és característica, però és legítim voler optar per una relació amb el PSOE o amb el PP, però crec que, en aquests moments, el que s?imposa és pensar en els interessos de la gent treballadora, les classes mitjanes d?aquest país.Perquè, d?altra banda, deixi?m que els digui que no és dolent que hi hagi grups avui que votin en contra. Miri, l?ambigüitat no juga a favor de la credibilitat d?aquesta institució. Ja hem fet massa equilibris i massa exercicis de funambulisme en el passat. Hi havia la temptació d?aigualir el text per incloure as tothom, no ha estat la postura d?Esquerra Republicana de Catalunya. D?aquí al punt 4 i d?aquí que alguns partits s?han despenjat del punt 4 del que avui votarem, on es demana la clau i la caixa. Hi ha fatiga, hi ha escepticisme al carrer, és evident, hi ha escepticisme perquè saben la dificultat del que avui estem dient aquí, de la dificultat d?aconseguir-ho perquè saben de la dificultat de la conjuntura econòmica, però sobretot també perquè han estat molts ciutadans d?aquest país, la majoria, per no dir tots, han estat testimonis d?un excés de tacticisme, i de textos que s?aprovaven i que cadascú l?endemà o al minut després en feia una lectura diametralment oposada, cadascú feia una lectura diametralment oposada al que s?aprovava. Per això Esquerra Republicana hem estat contundents, clars i durs en exigir dues coses, que quedi ben clar que és l?Agència Tributària Catalana qui recapta tots els impostos i després negocia amb Madrid, i la segona qüestió, que en el grup de seguiment i de suport al Govern en la negociació hi siguin els grups parlamentaris que donin ple suport, i la meva pregunta és: «Senyors del Grup Socialista, vostès es quedaran fora del grup de seguiment de negociació amb Madrid? Vostès?» Crec que és un error, i errors com aquests crecs que s?imputen al saldo negatiu del país. I acabo, senyor Mas, què més ha de passar, que més ens ha de passar en aquest país perquè vostè assumeixi plenament que l?únic camí és el de la sobirania total i completa, és el de la independència. Sabem perfectament que és difícil, sabem perfectament de les amenaces que representa, però malauradament, i li dic, no m?alegro del que pugui passar, en negatiu, però malauradament serà l?únic camí. Vostè, senyor Mas, té majoria en aquesta cambra més enllà de la seva legítima proposta de pacte fiscal, en la línia del concert. Si això no surt bé, ja li dic ara, si això no funciona, senyor Mas, vostès té majoria, vostè té el confort i un creixent suport social que l?estem veient no només demoscòpicament, l?hem pogut viure en el debat que avui estem fent, sobre el text que avui aprovarem sobre el concert econòmic, com sindicats, patronals, entitats veïnals, entitats de tot tipus han agombolat i han donat suport sistemàticament a aquesta proposta. Han evolucionat i han canviat, i han vingut a la posició del concert econòmic. Senyor Mas, vostès té una majoria, vostè té la possibilitat de canviar el rumb de la història, la història en la volen marcar des de Madrid, «qui paga mana», deia al principi quan citava Trias Fargas. Vostè té una oportunitat, sàpiga, senyor Mas, que tindrà Esquerra Republicana al seu costat si es tracta d?avançar cap a una Catalunya sobirana, lliure, independent i solidària, que pugui fer la inclusió social dels seus ciutadans, ens tindrà al costat, però també sàpiga que el camí és difícil, i sàpiga, senyor Mas, que d?aquí a la consecució amb èxit d?una proposta de concert econòmic hi ha dos anys de molt patiment de la nostra gent. Hi ha dos anys de molta dificultat, i no es pot allargar, aquest procés. Aquest procés de negociació no el podem allargar, necessitem respostes clares, i, senyor Mas, sap  perfectament que Esquerra Republicana de Catalunya hem defensat, com he dit moltes vegades avui mateix, la proposta del concert econòmic, però també sap que el nostre objectiu és no haver de demanar mai més ni pidolar mai més, és que Catalunya es valgui per si mateixa, perquè això és el tarannà català, espavilar-se, treballar, que aquest és un país que es mereix molt més, és un país de gent treballadora i de gent emprenedora, que té moltes possibilitats i molta potencialitat, i els hi podem donar, sempre i quan en aquesta cambra estiguem a l?alçada de les circumstàncies. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Segurament ha arribat el moment de dir prou a seguir pagant la festa a uns senyorets espanyols de casa bona que han portat  al seu país i de rebot al nostre al més absolut dels desastres. Semblava que amb la incompetència del Zapatero i de la seva socialdemocràcia ja ho havíem vist tot, però ens faltava veure com s’ ho faria la tronada dreta espanyola per sortir-se’n.  Hem confirmat en pocs mesos que són especialistes en l’ art de l’ engany, incomplint tot el que havien dit, embolicats sempre amb l’ estanquera i  fent d’ “hooligans”  de la  “roja” . La dreta espanyola no ha canviat en aquests anys de democràcia constitucional  i no sembla que tingui cap intenció de fer-ho. És el que ha estat sempre, amb algunes honroses excepcions, un “déjà vú” format per opositors a funcionaris incompetents, capitalisme especulatiu,  fills d’una casta social amb  cabells engominats  que a part d’especular i lucrar-se  a través dels contactes amb els aparells de l’estat, continuen ignorant  l’economia productiva i que estant mancats de la valentia  i l’ agoserament necessari per tirar endavant les mesures adients per sortir d’una situacíó tant crítica com l’ actual. Rajoy – mestre de les indefinicions -, gairebé sempre en silenci, agreuja la desconfiança dels mercats internacionals. El rescat – paraula maleïda  entre els nacionalistes espanyols pel que suposa de pèrdua de sobirania – no serà en cap cas un préstec favorable. El PP agafat entre les seves misèries ha actuat tard i malament en la fallida del sistema financer espanyol i en concret en l’ afer de “Bankia”. Ara veurem como es paga el préstecs del rescat i els seus interessos, pel que s’endurirà encara més el crèdit a les empreses i la família, precisament tot el contrari del que havia dit Rajoy, del que ja ningú fa el més mínim cas. El govern,  l’economia  i la marca “Espanya” ha perdut la poca credibilitat que mantenia i de tot plegat n’han pres bona nota els mercats  i els governs dels estats que manen a la Unió Europea i al món.  Per tant, cal que des de Catalunya, fem saber que ja en tenim prou. Que  volem marxar i que ja no volem continuar subordinats a un estat que ens espolia i  agredeix. Per supervivència personal i col·lectiva  la solució que ens queda es marxar el més ràpid possible, per molt difícil que ens ho posin. 

La celebració del Dia d´Europa cada nou de maig, conmmemora  la declaració Schuman, quan el ministre francés d’ exteriors de l’ època, va donar el primer pas per a la integració dels estats europeu, proposant  que el carbó i l’ acer d’Alemània i  França tinguessin una administració conjunta. Aquest és un dia que demostra la importància que tenen aquests dos països a  la unió i per tant convindria no oblidar-ho quan parlem d’Europa.  Aquesta setmana, just després de conèixer els resultats electorals a França i Grècia, hi ha qui ha començat a fer prediccions, assegurant que hi haurà  canvis en la politica europea. A banda de la diferència que suposa que França estigui,  en tots el sentits, en el centre de la Unió i Grècia en la perifèria, no en sembla massa encertat ni clar el pronòstic. Si el nou mapa electoral grec, és el resultat de la maldestra Unió Europea, imposant mesures  dràstiques i draconianes, les eleccions franceses són també la mostra del  “xovinisme” patriòtic francés a qui no agrada l’excessiu seguidisme a Alemània. Si bé sembla raonable preveure que el President Hollande, moderarà i farà més suaus, algunes de les mesures d’ austeritat aprovades, això de cap manera suposarà cap canvi radical amb el que ja estava decidit fer. Es cert que el President de França vol estimular la reactivació  de l’economia  aprofitant les inversions estatals, però també ho és, que no hi ha massa marge maniobra per a fer-ho possible. Per tant, el nucli dur de la política d’austeritat encetada per la Unió serà confirmada en allò que es fonamental amb  molt poques  matisacions i  per tant l’ empobriment dins els  estats de  la perifèria europea continuarà.

Tothom pot entendre que hi hagi capteniment del govern en el compliment de la legalitat. Però sí el govern català diu que ja ens trobem en plena trancisió nacional cap el dret a decidir, haurà de començar assumir la contradicció que suposa ser respectuos amb la legalitat encara vigent i al mateix temps reconèixer la legitimitat del poble que governa si opta per a canviar-la. Legalitat i legitimitat són conceptes diferents, que en situació de canvi i per tant de ruptura, caldrà aprendre a manejar aquells que des del govern han fet bandera del dret a decidir. La campanya endegada contra els peatges, sobre tots expressa que hi ha mala maror entre una ciutadania cansada de pagar durant molts anys a canvi de res. Catalunya és un país que sofreix un dèficit històric d’inversions per part de l’estat, que en matèria viària  es fa visible amb les autopistes de pagament, un greuge comparatiu amb la resta de l’ estat, creador d’un estat d’ànim  contra un fet discriminatori que entén tothom i que obligaria al govern de Catalunya a ser més comprensiu amb la protesta, explicant que un país sense discriminació i  espoli fiscal, no suposarà l’abolició de tots els peatges sinó la seva racionalització, impedint en primer lloc la prórroga de les concessions en aquelles que sigui notori que està amortitzada l’inicial inversió. El “jo no vull pagar”, es una campanya justa i legítima contra la concreta discriminació que sofrim com a país, que no es pot fonamentar en la demagògia de fer creure que en una Catalunya independent  no hi hauran peatges.

Caldrà que anem en compte amb el fals debat que a partir d’ara ens posaran com a parany. L’ actual model constitucional per diverses raons, pot  entrar definitivament en fallida. Al mal anomenat “problema” de les nacions perifèriques, s’hi afegeix la crisis econòmica i el desprestigi de la monarquia, el que no és poc. No és doncs estrany que siguin diverses  i plurals – tant a la dreta com a l’esquerra – les veus espanyoles que reclamen canvis en el model constitucional en la direcció mes centralitzadora, per reforçar el poder de l’estat. L’únic inconvenient fins fa poc era el que encara quedava de l’inicial pacte constitucional: La monarquia joan carlista, com  a claúsula de salvaguarda del acord signat durant la transició entre l’ esquerra i la dreta espanyola, amb l’afegit de les expressions majoritàries dels nacionalistes bascos i catalans. Sembla doncs lògic, que si el que fou anomenat àrbitre de tot plegat, amb el seu comportament perd gran part de la seva credibilitat, pot fer colapsar tot l’edifici constitucional. Com que  la memòria històrica de la dreta espanyola no és precisament republicana, només hi optarien, si consideressin que no hi ha res a fer amb la dinastia borbónica donant-la per totalment amortitzada. Ara de moment  esperaran i mentrestant  intentaran refer la joguina pressionant al monarca i al seu entorn, amb els vells i nous escàndols de filles, gendres, nets i amants (res és casual), per a veure si amb l’ abdicacio   a favor del Príncep, ja en tenen prou per aconseguir la reforma constitucional que necessiten i cap avall que fa baixada. Però aquesta és la primera opció i volen estar preparats pel que en el futur els calgui. Sempre els quedarà la possibilitat de tibar més la corda i canviar la forma d’estat per evitar la crisis de tot el sistema, tot i el perill de caminar pel tall de la navalla que el fet suposaria. En aquest context, el debat sobre la República o la Monarquia pot accelerar-se. Des de Catalunya, caldrà estar-hi atents, per evitar que aquesta vegada no ens torni agafar desorientats com va succeir en el passat.  A la pregunta  Monarquia o República?, la única  resposta possible per nosaltres  és la Independència.

Després de veure el projecte de pressupostos presentat pel Sr. Rajoy i les declaracions fetes avui pel seu Ministre d’Hisenda proposant una revisió de l’estat autònomic, només es pot constatar que no és possible cap col·laboració entre CiU i el PP. Puc arribar entendre que les relacions institucionals  entre el govern d’aquí i el d’allà ha de guardar certes formes, però no veig cap possibilitat d’ entesa des de Catalunya, com no sigui traint els propis objectius. A hores d’ ara ja se sap que amb el govern del PP no hi haurà cap pacte fiscal, sinó tot el contrari. Ha arribat l’ hora de resistir l’ embat de l’ espanyolisme amb totes les forces disponibles, arribant acords amb l’independentisme democràtic parlamentari (ERC, SI i DC), sense que suposi renunciar a fer-ho amb les altres forces d’obediència catalana (IC) o de llarga tradició democràtica (PSC). Cal aturar el daltabaix que pot suposar limitar-se a  fer de la gesticulació patriòtica  un objectiu amb sí mateix, per amagar que no hi han resultats. Davant d’això, sembla que  dins la federació nacionalista hi ha qui prefereix convocar eleccions catalanes anticipades amb l’objectiu de guanyar-les i assolir una  majoria absoluta; però crec que abans  ha de prevaler l’ interès nacional a l’ interès partidari. Cal consolidar una nova relació entre les forces partidàries de la sobirania fent el possible per a configurar una nova majoria parlamentària, que doni pas a un nou govern.  Jordi Pujol ha explicat que a Madrid es veuen forts i per tant temptats per acabar amb el que ells anomenen el problema català. Cada dia que passa es confirmar que aquest és el seu objectiu a curt i mig termini. Davant d’això, la resposta institucional es  donar pas a una nova majoria que permeti estar en les millors condicions davant la perspectiva que es produeixi un greu conficte institucional amb l’ estat. Una responsabilitat que ha de ser assumida des del carrer, la societat civil i la resta d’institucions del país.

El passat cap setmana, els delegats al congrés de CDC, s’han posat d’acord  per a recitar Martí Pol. Aquest sobtat interès pel  traspassat poeta de Roda de Ter, no tinc cap dubte que és una bona noticia pel país. “Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir”. I vet aquí que l’ elecció d’Oriol Pujol, com a nou secretari general, i el vist i plau definitiu de l’ assemblea convergent a l’estratègia  basada en el dret a decidir, que té com objectiu l’assoliment de l’estat propi, suposa un canvi copernicà d’especial trascendència pel futur del país. Podeu fer la prova del nou, només analitzant les reaccions que tot plegat ha generat i amb l’intent ,gens dissimulat per la caverna, de criminalitzar al nou dirigent. Es cert, que en l´ADN convergent, hi ha la costum de fer un us excessiu dels eufemismes  que pot desconcertar a més d’un. Però l’aigua al ví  vessada just a l’ endemà, intentant suavitzar els discursos més abrandats del cap de setmana, no podien amagar que el catalanisme majoritari es mou en la mateixa direcció que la societat catalana. Aquesta vegada, no només els joves convergents cridaven  amb naturalitat a favor de la independència, sinó que eren la majoria del delegats en l’acte de cloenda.  La vella tradició convergent d’estovar els debats congressuals, ara no s’ha practicat per esmorteir allò que es considerava fins fa poc políticament incorrecta, sinó per a fer-los més evidents, el que confirmaria que el sobiranisme ja és el corrent majoritari dins del partit i  que té la mateixa vocació de centralitat política. M’esperava que les critiques de l’ independentisme estètic, agafats com gairebé sempre amb el pas canviat, expressessin dubtes sobre la credibilitat de la conversió independentista del catalanisme convergent. Políticament cecs, en comptes de saludar amb satisfacció el canvi – per molt formal i equívoc que el vegin -, a favor de les seves tesis, han acabat per manifestar desconfiança amb una nul·la visió d’Estat (en aquest cas català) per por a perdre la minsa clientela electoral que mantenen. No és el moment d’expressar  discrepància, sinó pel contrari de destacar la importància del fet sobre tot pel canvi que suposa. Des de la distància, però amb complicitat,  el més intel·ligent és donar la benvinguda al club  del  nou independentisme convergent i sobre tot agafar-lis la paraula. Celebrem-ho i sobre tot aprofitem-ho per ajudar-los a evitar les amistats perilloses que encara tenen. Es obvi, però val la pena recordar-ho cada dia: La independència només serà possible sumant-hi voluntats.

De la conferència d´Esade de la passada setmana del President Pujol, em quedo amb el consell que hem d’actuar com si fóssim independents. Fer-ho,  suposa un canvi de mentalitat i de comportament. Ahir vaig fer un “post” sobre la portada de l’ ABC, avui un altre diari, aquesta vegada català, “EL PUNT AVUI” dóna amb una portada similar la resposta. Però és  això el que ens cal fer?. Hem de continuar amb la dinàmica certament diàbolica d’acció reacció?, o simplement hem d’anar fent  la nostra). Crec que actuar amb mentalitat independent, suposa deixar-se definitivament de certes cabòries i fer només allò que ens interessa i convé. Naturalment que sempre haurem de tenir en compte els moviments  que des de l’estat i el seus aparells facin per a neutralitzar-nos, però col·lectivament hem de seguir fil per randa i de forma raonada  el propi full de ruta, no per exhibir-lo com alguns pretenen fins a donar pistes als adversaris, sinó per executar-lo pas a pas fins a construir la majoria social, treballant des de la societat civil però també des de les pròpies institucions  – no combrego amb els que no valoren la seva importància per molt limitades que siguin les competències -,  que ens permetrà assolir la sobirania nacional, tenint molt clar que la declaració unilateral d’independència, serà un dels punts claus d’aquesta estratègia. Per tant ni hem de ser ploramiques ni el President Pujol ha fracassat. Encara hi som i hem arribat fins aquí!. Molts dels nostres compatriotes mai s’ho haguessin imaginat, per poc que ho valorin els que sempre es mostren impacients. Avui estem més preparats per encarar altres reptes i finalment  intentar fer el cim més important. N’ estic ben segur!

Finalment “ABC”, el diari conservador i monàrquic de l’ Espanya més carca i tradicional, reconeix en veu alta i sense embuts que la seva nació té un problema que identifica amb el nom d’ una altre nació, Catalunya. Més enllà de la demagògia imperial de presentar-se com a víctimes, tot plegat m’ ha fet pensar amb la pel·lícula de Gillo Pontecorvo “La batalla d’ Argel” ,  en que el director de forma  directa introdueix una reflexió sobre com qualsevol observador neutral pot valorar els avanços dels processos d’alliberament nacional d’explicació ben senzilla. Tot i que la diferència entres els processos de descolonització del tercer món i els de recuperació de la sobirania nacional dins els estats de l’ Europa unida, són singularment ben diferents, hi ha un principi  que pot ser d’aplicació generalitzada. Per reconèixer quan de prop s’està  de l’assoliment de la plena sobirania nacional, allò que en el tercer món anomenaven alliberament nacional, hi ha un indicador que no falla mai. Quan l’opinió pública de la metròpoli comença a  pensar que a dins de les seves colònies tenen un greu problema, es a dir, quan en el melic de l’ imperi qualsevol dels seus ciutadans s’interroga sobre el perquè de tot plegat amb una barreja d’odi i de sentiment de víctima, s’està davant la prova del nou, que el procés de seccessió ha entrat en una nova fase, qualitativament  més important de part de qui només vol decidir sobre el seu futur, marxant lliure pacíficament de l’estat que el reté. Segurament no està tot resolt i pot quedar molta feina per fer, però la presa de consciència des de dins de l’estat  uniformitzador que tenen  un problema,  exactament el mateix però a l’ inrevés del  que nosaltres des de la seva perifèria arrosseguem des de fa més de tres-cents anys, és una senyal que permet tenir motius per l’ esperança.   

El Centre d’Estudis Jordi Pujol va organitzar ahir a ESADE, una conferència  del President Pujol amb el títol de “Reflexió en el tombant d’un camí 1714-2014”. Hi vaig anar conscient de l’expectativa generada  i us ben asseguro  que les seves paraules no m’han defraudat gens ni mica. No ha estat ni un acte de conversió, ni de contricció, sinó de enraonada reflexió, partint de l’anàlisi de la història del catalanisme elaborat pel que ha estat el principal actor de la política catalana dels darrers cinquanta anys. Una exposició farcida de dades (històriques, geogràfiques i demogràfiques), exposades amb el seny i el capteniment del que ha estat el més important president de la Catalunya autònoma del segle vint. La conclusió presidencial dita  agosaradament i amb convicció, és que l’únic que pot salvar avui Catalunya de la desaparició és el pensament independentista. Segons Pujol, mes enllà de les dificultats que tot procés d’independència suposa, que són molts, el que ara compte es que amb les condicions que els governs d’Espanya ens imposen el que pot acabar per no ser viable es Catalunya. Per tant, per evitar la residualització, ara toca optar per la independència, atès que no hi ha cap possibilitat que se’ns ofereixi un marc legal que ens garantitzi un autogovern ampli, un finançament just i ens asseguri el manteniment de la identitat nacional. La tesis principal del seu anàlisis, és que hi ha un abans i un després, des de  la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. El fundador de Convergència ha fet públic el que sembla és el seu testament polític, que tindrà una important repercusió en el conjunt del país, tots i els intents d’amagar-lo o si més no d’ esmorteir-lo que ja es detecta en la premsa d’avui. Una incidència transversal, que generarà debat en el conjunt dels partits catalans i de forma ben especial en els propers congressos dels dos partits de la Federació nacionalista. El President Pujol fa una altre vegada un bon  servei al país.

No m’agrada gens ni mica el pacte que CiU i el PP han enllestit per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, sobretot perquè reforça l’estatègia uniformitzadora del PP que aconsegueix aparèixer com l’aliat imprescindible del govern català, que sembla haver deixat per a una millor ocasió la “transició nacional” cap  el “dret a decidir”. L’ acord ha tingut un preu polític excessivament barat pel PP, la seva abstenció, però suficient per a permetre l’aprovació dels comptes públics, tot plegat farcit amb una impúdica i pornogràfica exhibició conservadora com a partit central de la política catalana. Que el PP, té la clau de la caixa i que la supervivència de les finances de la Generalitat depenen del govern de l’estat es cosa sabuda. Pecissament  per això, es podria arribar entendre un cert capteniment en la política de pactes del govern català. Ara bé, diguin el que diguin els dirigents de la federació nacionalista, hi havia altres possibilitats segurament no tan còmodes, de molta més complexitat i que no asseguraven del tot la millora de les finances,  però més entenedores per a la majoria del  país. Anunciat el vot favorable del Diputat Laporta,  només amb l’ abstenció d’un altre grup parlamentari, PSC i/o ERC, hagués estat suficient. Es podrà dir que més enllà dels pressupostos, està en joc la supervivència financera de la Generalitat i es cert. Però si la situació és tan greu, no sembla que es pugui anar endavant amb la col·laboració d’aquells  que tenen com a primer objectiu destruir la personalitat nacional de Catalunya i debilitar encara més les institucions del país per molt limitades que tinguin les competències. Només els partits d’obediència catalana, poden fer front amb coherència al conflicte amb l’estat, si treballen per un projecte comú, tot el  realista i pragmàtic que es vulgui, que  miri cap un futur sobirà. Les dificultats de l’actual crisi econòmica agreujada per l’espoli fiscal a que està sotmès el país no justifiquen de cap manera aquest pacte, que tampoc ens traurà de l’ atzucac financer i que ens farà anar enrera, quan el que cal es fer un pas endavant. Alguns comentaristes propers al govern català, per a justificar-ho han dit  que la composició del Parlament d’aquí i d’allà,  obligaven al President Mas al pacte  amb el PP ja que era qui podia oferir alguna cosa a canvi. Altres,  han afirmat que limitar-se a no fer res no era l’alternativa. S’obliden uns i altres les possibilitats d’ una tercera, la de començar a trobar punts d’acord i  confiança primer amb l’ independentisme democràtic, per després sumar-hi el que pugui quedar del catalanisme  federalista predicat des d’altres grups parlamentaris. L’ opció escollida – esperem que sigui transitòriament -,  ha estat la de més  difícil explicació i comprensió des d’una lògica estrictament catalana.

Recomano l’entrevista que Joan Safont i Anna Punsoda, han fet al President Jordi Pujol i que publica “El Matí Digital”. La darrera resposta és a la pregunta  sobre si es díficil la independència, que reprodueixo, ja que pot ajudar a reflexionar sobre l’actual situació del país i el perill de trobar-nos en un atzucac, el que fa més urgent que l’independentisme democràtic defineixi d’una vegada, sense necessitat d’escarafalls i flamarades, una estratègia intel·ligent  per assolir l’estat propi: 

“La independència és molt difícil, més per raons polítiques que econòmiques. Nosaltres, com a país independent som viables. Aniríem millor que una pila de països independents d’Europa. Però la dificultat és política: desenganxar-se d’Espanya, que Europa ho accepti, que dins de Catalunya hi arribi a haver una majoria social independentista. A més, en èpoques de crisi com l’actual el problema s’agreuja. Si no canvia el sistema de finançament de Catalunya no serem capaços de crear un Estat del Benestar com el que necessitem i, sense Estat del Benestar, Catalunya corre molt perill. M’explico: som un país que ha rebut molta immigració i que té molta heterogeneïtat interna. Aquí la gent pot sentir-se catalana per les arrels, perquè s’hi ha establert o perquè li ha anat agradant, però sobretot la gent es pot sentir catalana si l’ascensor social funciona. Si el país entra en crisi no hi haurà ascensor social, i si no tenim diners per fer un país integrador, morirem”. 
 
http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3285

La presentació de Carmen Chacón, com a candidata a la secretaria general del PSOE, no sembla que sigui cap bon presagi pels que encara defensen que hi ha un alternativa catalanista dins del PSC amb possibilitats d’ èxit. En un acte al poble andalús on va néixer el seu pare, la candidata, militant del PSC, ha defensat un partit unit (no ha dit únic però se l’ha entès), en que hi hagin diversos accents territorials.  El catalanisme del PSC, s’ha de transformar amb un simple accent. Una peculiaritat, a l’ estil d’allò que proclamen els seus camarades de la Federació catalana del PS Francès. L’invent patentat al Nord, on la catalanitat és un només un embolcall folklòric, ha  acabat per fer forat entre els socialistes del Sud del país. Si a la Catalunya Nord, els socialistes només defensen un tímid regionalisme en el marc de la unitària república francesa, al Sud volen anar allà mateix dins del Regne d’ Espanya. Els que manen a can PSC i la seva candidata a la Secretaria General del PSOE, han abandonat el federalisme i el perfil catalanista, esdevenint un trist accent que els convertirà en la federació catalana del socialisme espanyol, amb la pèrdua total i absoluta del poc que els quedava  de sobirania del propi projecte. No hi haurà reaccions. Els seguidors de’n Pallach, fa anys que van abandonar aquest vaixell i els d’en Raventós i en Maragall són pocs i gairebé no tenen veu. El vint-i-cinc per cent de vots a favor de Joan Ignasi Elena, en el darrer congrés foren tan sols un miratge. De forma correlativa al trencament del pacte constitucional, a dins del PSC s’ està produint el trencament del pacte fundacional, que ja fou contradictori des del seu inici, com confirmava un nom massa llarg, complicat i  estrany. Chacon defensa sense embuts, que el PSC sigui només  l’accent Català del PSOE, de la mateixa manera que pretén convertir la nació catalana en un tímid accent o una trista peculiaritat regional dins d’una Espanya irreversiblement unida. Aquest és el camí que pot portar al PSC a la seva ràpida extinció política com a força catalana. Després d’haver traït els seus principis i haver girat l’ esquena al federalisme catalanista que pregonaven els seus fundadors i el President Maragall. Tot i els seus defectes, fou aquest un partit d’ èxit durant més de tres decennis quan una majoria el considerava una eina transversal i útil pel progrés pel país, però ho ha deixat de ser-ho quan ha contribuït a la degradació i sucursalització de la política catalana. Qui millor ha expressat aquesta evolució, més fins i tot que el propi President Montilla, ha estat la Sra. Carmen Chacón. Per això no em sembla se’n pugui sortir de l’ atzucac per a molts esforços que faci el Sr. Navarro per a recuperar centralitat política a través d’un acostament a CIU, a l’ estil del que va practicar el socialisme basc quan era lehendakari Ardanza. Potser el futur del socialisme català, passa per a recuperar el model Pallach començant a treballar per bastir una nova força socialdemòcrata, clarament nacional, sobirana  i sobiranista, però això suposaria la ruptura amb el model actual, començant de nou i no hi ha gent disposada a fer-ho.

L’ esperit de Josep Pallach ha estat més present que mai en el congrés del PSC (PSC-PSOE), celebrat aquest cap de setmana. Superat des de fa decennis el debat entre socialisme autogestionari i socialdemocràcia, durant els darrers anys s’ha fet evident que calia donar resposta a la pregunta de si era possible un partit socialista d’estricta obediència catalana. Per molt que Pallach continuïi sent el gran oblidat en la història oficial del actual PSC, els militants socialistes tampoc ara han sabut trobar-hi l’entrellat al gran interrogant que el desaparegut polític de Figueres sempre va formular. És el PSC un partit independent del socialisme espanyol o romandrà, pels segles dels segles, com una mes de les federacions territorials del PSOE?. Jugar a fet i amagar o excusar-se en subterfugis, es simplement evidenciar que s’opta per mantindre’s com a sucursal d’ un partit aliè a la realitat catalana. Es legítim fer-ho, pero té el greu inconvenient de perdre centralitat i per tant pes electoral. Caldrà veure a partir d’ara, quin serà el paper dels socialistes al Parlament de Catalunya i a molts dels municipis del país, que tot i haver-hi perdut la majoria encara mantenen en molts d’ ells la clau de la governabilitat. En un anàlisis fet a corre cuita, una vegada clausurat el congrés, el balanç resulta agredolç. En el passiu, del proclamat “nou PSC” sembla que de moment res de res. En l´actiu, que el nou primer secretari s’hagi mostrat disposat a col·laborar amb el govern català per a buscar camins per sortir de la crisi. Caldrà veure com és concreta això  en els propers mesos, per fer-ne de tot plegat una valoració definitiva. “Alea Jacta est”.

L’impagament dels 750 milions d’euros per part del govern central a la Generalitat, és un daltabaix  per la tresoreria autònoma i un atac directe a  l’autogovern. El govern català ha anunciat que començarà en els propers dies a plantejar mesures d’excepció. Hi ha neguit entre els creditors del govern que temen veure endarrerits els seus cobraments i també entre els funcionaris,  que prou esverats per les  retallades poden veure endarrerida la paga de Nadal. Deixant de banda que el govern espanyol en funcions (del PSOE), ha actuat amb absoluta mala fe incomplint els compromisos contrets, no sembla que siguin justes les mesures que s’anuncien. Un govern valent, es aquell que quan és necessari aplica una política dura d’austeritat explicant-la al país,  però que quan cal es fa respectar per l’estat. El govern català i el President Mas s’hi juga la  pròpia supervivència i la credibilitat. Un govern seriós és també un govern valent. Milor començar a plantar cara, posposant el pagaments d’impostos a l’estat de forma proporcional al que deu a Catalunya. Just quan el partit popular està a punt de prendre les regnes de l’administració de l’estat, cal que el govern d’aquí no s’arrugui i actuï amb valentia. No fer-ho, seria exhibir una debilitat davant els seguidors del Sr. Rayoy, que de cap manera el país es pot permetre.