JORDI SURINYACH

Com diuen a Menorca, una cancó que escarrufa sa pell. Es tracta d’ Àncora, cantada per  Maria  Àngels Gornés, a partir d’ un vers de Pere Xerxa. Diu així:

Encara sé d’un poble que viu sota l’elegiac
so de les campanes,
i que cada any, assenyalats dies,
tan blanca com la calç batega la seva ànima,
quan sent, pausats i rítmics,
com canten un tambor i un fabiol…..
Conec encara un poble d’un passat quasi mític
gelós d’un vell tresor…

http://www.youtube.com/watch?v=BlwexPIZhT4

No vull posar aigua al vi a certes interpretacions dels resultats electorals a la ciutat de Mataró, que recomano llegir acuradament per evitar en el futur ensurts. S’ha dit  que el canvi ha guanyat a la continuïtat. Tot i que en part es certa l’afirmació, el millor quan hi ha resultats ajustats és ser prudents. Els grans perdedors, socialistes i bona part de l’independentisme polític, han deixat en aquesta contesa bous i esquelles, al quedar en entredit  una manera de governar la ciutat percebuda pels electors com ineficaç, apoltronada i clientelar. Alguns d’aquests qualificatius podent ser injustos i segurament ho són, però el càstig rebut expressa amb contundència el malestar de la gent. Els sufragis no han castigat ni a ICV-EUA, ni a l’esquerra independentista més radical que han pujat lleugerament. Es pot concloure doncs que ha guanyat amb claredat  el canvi?. Amb vuit  regidors  no es poden fer masses escarafalls. CIU es democràticament la llista guanyadora, ja que ha vist reforçat el seu espai i el nivell de confiança amb el seu candidat que serà el nou Alcalde de Mataró, amb el legítim  dret a formar govern. El canvi en positiu però, necessitava d’un nombre major de regidors. Els cinc regidors obtinguts pel  PP, més enllà de l’ aritmètica local expressen una dinàmica diferent de l’estrictament municipal. Al meu entendre, la fotografia de l’escrutini ens ha sortit a tots moguda  i és un tot d’atenció dirigit a totes les forces polítiques sense excepció. La baixa participació, els vots en blanc i nuls i l’ elecció de tres regidors de PXC,  fa avinent que hi ha una part de mataronins que es veuen indefensos davant la crisi i que exhibeixen el seu disgust i malestar amb un vot contra l’emigració, a qui fan equivocadament responsables de la pèrdua del limitat nivell de benestar del que fins ara gaudien. Els socialistes, podent tenir la temptació de deixar-se portar per la pendent irresponsable de desentendre’s dels problemes del govern de la ciutat, posant pals a les rodes amb una  actitud  irresponsable  impropi d’ un partit que ha estat trenta-dos anys en el govern. De moment el guanyador no ha fet cap proposta en ferm a ningú, ha estat moderat amb les formes, sense negar-se a la possibilitat que hi hagi un govern ampli, en el que participin tots els que vulguin col·laborar a que la ciutat vagi endavant. Els mataronins no els interessa massa quin serà el repartiment de càrrecs del possible cartipàs municipal. El que volen i exigeixen és  que l’administració municipal els ajudi a veure la sortida a l’actual crisi econòmica. Volen  canvis, però demanen a crits que els nous electes es preocupin més del què que del qui. Un gran pacte de ciutat en la que participessin tots els agents polítics, socials, cívics i veïnals, per a fixar les bases per  a reactivar l’economia local; reformar l’administració municipal; revisar el pla general, adequar les polítiques sectorials a la nova realitat pressupostària amb els necessaris reajustos a les empreses municipals, impulsar la locomotora comercial, reforçar el tecnocampus i la capitalitat comarcal entre  d’altres temes, ajudaria a superar la dinàmica, igual de democràtica com de diabòlica, del corró aritmètic en el saló de plens practicat en els darrers anys. Si tots hi posessin el seu enginy i esforç per a sortir del forat, els ciutadans en sortiríem guanyant. Aquesta és la feina més important que em sembla els electors han encarregat al nou alcalde.          

Quan diumenge al matí vaig escriure demanant que  no es confongués el necessari canvi amb  uns resultats propis d’un “Dragon Khan multi partidari”, no m’esperava que a Mataró la victòria de CIU, podés quedar enterbolida per la presència de tres regidors de la xenòfoba PxC. Només un regidor mataroní m’havia fet el pronòstic que hi haurien regidors d’aquesta força, demostrant una coneixença del Mataró “real” molt per sobre de la resta dels seus companys de consistori. En Joan Mora i Bosch, serà Alcalde de Mataró, al ser el cap de llista més votada  i no existir cap possibilitat d’una majoria alternativa políticament raonable. Repeteix que vol encapçalar un govern de la ciutat fort, treballador i el més estable possible i per fer-ho està disposat a parlar amb tots els partits de tradicció democràtica que han  obtingut representació. Promoure un pacte de ciutat amb un ampli consens social i polític per a tota legislatura, sobre els grans temes de ciutat que determinés les bases programàtiques del govern del canvi, amb el compromís de transparència, proximitat i  participació real, tenint com objectiu prioritari  reactivar l’economia i reformar l’administració de la ciutat, seria al meu entendre del tot desitjable.

La coneguda atracció de Port Aventura, “Dragon Khan”, ha estat utilitzada per a descriure els abundants interrogants, contradiccions, emprenyaments i malentesos dels electors  per certs pactes electorals, les pràctiques partidàries, les corrupcions i sobre tots per una manera frívola i prepotent en l’exercici  del govern. Com que ahir amb la família em va tocar  passejar-me fins a l’ extenuació per les atraccions de Port Aventura i no soc  gaire afeccionat a pujar-hi, vaig poder “reflexionar-hi” en dia tan escaient. Seria demagògic dir que hi havia més gent a Port Aventura que a la Plaça de Catalunya i no ho faré ( a mi el que facin a la “Puerta del Sol”, m´interessa més aviat poc per no dir gens). La democràcia real es la que tenim, amb tots els seus defectes, limitacions, corrupcions i perversions. Es legítima la indignació que es respira al carrer contra la “partitocràcia”, però la democràcia la podem millorar mobilitzant-nos, però també participant-hi activament. Pensar que hi ha una altre manera, per molt bona fe que s’hi posi, pot portar a l’ assoliment d’objectius perversos i no desitjables. Confondre Catalunya amb Tunísia o Egipte es fruït d’una més que sospitosa ignorància. No tinc res en contra, en convertir les nostres places en àgores del debat públiic, fent avinent el descontentament col·lectiu, però faríem bé en saber interpretar el que hi ha darrera  d’ aquest malestar i no deixar que l’incipient i autònom  moviment sigui manipulat amb l’ estúpida complicitat de certs poders i mitjans de comunicació, per aprofitant-se dels que legítimament i amb molt bona fe volen millorar la democràcia real, acabint per  fer mans i mànigues per a destruir-la. Una expressió com la de “Spanisch Revolution”, es tan desafortunada com sospitós que hi ha qui preten aprofitar-se del desencant. Els canvis s’han de promoure, tant des de dins com des de fora del sistema de representació, per  a millorar el benestar de la gent i enfortir els mecanismes de la democràcia, fent-la representativa dels ciutadans i no de l’opinió dels estats major de certs partits. Els promotors dels canvis, han de ser persones d’ una moralitat pública contrastada i fora de dubte, amb una capacitat de treball acreditada i amb una independència de criteri confirmada. Criticar, insultar o enfotresse’n dels que des de dins del sistema, representen aquesta posició amb convicció i coherència, és una posició conservadora, reaccionària i a més radicalment hipòcrita. Confio que els ciutadans avui ho tinguin en compte, ho expressin amb  l’ exercici del seu vot i  no confonguin el canvi amb  el Dragon Khan.  

En trobem a un mes perque començi a Ciutadella de Menorca “sa festa”.  Fa uns dies van triar el cartell i tot d’una va començar la polèmica. L’autor, de s’illa del costat, havia comés una errada ortogràfica just en el topònim i com que es tractava d’un cartell institucional tots els ciutadallencs no van tardar gens ni mica a dir-hi la seva. Si bé s’esmenarà l’ errada, tot plegat ha estat suficient per que a Ciutadella com cada any, es debati des del significat de sa festa, a la participació dels forasters, la normalització de sa llengua, el paper de les instituciones menorquines i si m’ho deixeu afegir, la castellanització que afecta a tots  els que vivim en la mateixa àrea linguística i cultural. Sobta que un pintor de marratxí equivoqui el nom de la ciutat que convoca el concurs de cartells en que participa. A falta d’una tensió social respecte a aquest problema , sigui a Menorca o a les resta de les Illes, al Principat, la Franja  o al País Valencià, les denúncies sobre les incorreccions lingüístiques promogudes institucionalment (les de cadascú són més admissibles  en una llengua que encara lluita per sortir de la marginació), estan relegades a reduïts  grups de lletraferits que intenten alçar la veu davant qualsevol atemptat contra la llengua pròpia. Per això sorprén positivament, que en aquest cas en que hi ha en joc l’identitat ciutadellenca i per extensió la menorquina – fonamentada en la tradició i en una festa tant arrelada i peculiar -, s’alcin  massivament  les veus exigint la correcció immediata, confirmant l’autenticitat d’una festa  capaç de generar emocions, a toc de fabiol, cavalls, caixers, sons, colors, olors i una voràgine d’imatges,  que fa posar la pell de gallina. L’any passat un bon amic que hi participava per primera vegada, va quedar atrapat per l’emoció dels ciutadellencs disposats a fer bulla mentre duri sa festa. Enguany, no hi serà, però estigueu segurs que la bandera de Sant Joan penjarà a ca seva.

A pocs dies del final de campanya, a Mataró els dubtes  han aflorat entre els  estats majors locals de les dues úniques forces polítiques amb possibilitat d’obtenir l’alcaldia. Però on sembla que hi ha més conmoció es a Can PSC. Després d’haver rebutjat el “cara a cara” amb el candidat convergent per restar-li protagonisme, viuen els darrers dies de campanya amb en Baron buscant les pessigolles en Mora, fent-se l’ofès i acusant al convergent de tot tipus de malifetes amb l´excusa del debat sobre els laterals de l’autopista. Sembla que els nervis indiquen  por a perdre. ERC d’altre banda començar a resituar-se en el possible nou escenari i diu que podria pactar amb CIU. Els nacionalistes són conscients que el nivell de participació pot ser un dels motius del decantament a favor d’un o d’altres i veuen les maniobres d’en Baron com un intent de mobilitzar l’ electorat socialista i per tant pensen que el millor es anar a la seva, fent la feina de formiga del seu candidat que tant bons resultats  els hi han donat, però sempre hi ha algú que recomana mossegar i entrar al cos a cos. En Joan Mora fa el seus càlculs i diu que li surten els números en el repartiment de regidors. Necessita això sí, un augment de la participació i que els electors de la federació es creguin finalment que aquesta vegada el canvi és possible. Els grups petits s’hi jugen molt. La repercusió que els seus resultats poden tenir en relació als futurs pactes és molt important i això tant val per ERC com per la CUP. Uns perquè la pràctica de l’ equidistància sempre els hi ha donat bon rèdits i els altres perquè la seva posició “anti sistema” els pot fer decisius i paradoxalment afavorir als convergents. IC  en canvi, poc podrà dir en una negociació oberta. Es el preu que ha de pagar per haver dit que només juguen amb el PSC, deixant-los sense possibilitat de maniobra en el cas que el “germà gran” els falli. Quedar primer, és doncs per PSC i CIU  molt important. Primer perquè legitima a qui ho aconsegueix a prendre la iniciativa en la formació del govern sempre que no hi hagi una majoria alternativa. Si el  PSC no queda primer, sempre pot intentar sumar amb els seus tradicionals socis si és que en té suficient. Si CIU no queda per davant pot veure’s abocat a construir una alternativa amb el PP si és que sumen, però ha de valorar molt el cost que això podria tenir en el futur. Amb un resultat ajustat, si quedar primer  CiU i no hi ha cap possibilitat d’ una majoria alternativa ( del tripartit al front espanyolista) li pot donar totes les possibilitats de govern ( sols, govern nacionalista, de dretes o la sociovergència, podent triar la que més li convingui segons l’ aritmètica). El PP,  pot jugar amb força – que ningú ho dubti –   la seva carta identitària que en té i no amaga , que com ha dit comparteix amb el PSC o deixar la principal basa de la negociació als pactes que es facin per les altures que es allò en el que més confia el seu  candidat. Per tant els escenaris són avui més oberts i plurals  que mai. Els darrers dies, les estatègies del  PSC i CIU seran similars. Forçaran la màquina demanant el vot útil i creuaran els dits. Veure’m si l’emoció s’encomana als mataronins o no. Aquesta és avui la  més gran i decisiva incògnita sobre els resultats finals: La participació. ” Ara digueu la ginesta floreix i arreu al camp hi ha vermell de roselles”.

L’ Aina m’ ha passat a recollir a dos quart de vuit del matí i amb el cotxe ens hem dirigit cap el Montseny. El deixem a l’aparcament de les Ferreres, que es troba a la carretera de Santa Fe a Sant Marçal. Just davant comença un corriol molt marcat que es troba senyalitzat amb marques morades i que puja per dins d’una esplèndida fageda. Arribem en uns vint minuts al Pla de Lligamoltons i seguim avançant fins el  Coll de Saciureda. Comencem a pujar als Castellets. El camí es fa molt més estret fins els Esglaons. Començem a grimpar muntanya amunt fins arribar a la carena. Seguim els senyals morats i evitem  el darrer “castellet” (no seguim les marques grogues que no trobem), però tot seguit decidim enfilar-nos per una canal molt evident que ens porta directament al cim. Des d’ allà gaudim de les vistes del Matagalls, els cingles de Tavertet i el Far, el Puigsacalm i molt més darrera dels cims del Pirineu més  Oriental (Puigmal,Bastiments, Canigó..). Ens aturem per menjar l’entrepà i continuem la caminada per la carena fins el Turó de l’Home. Descendim cap  a la falda de les Agudes  en direcció nord est, amb intenció de fer la volta al cimal per sota. Arribem primer a la Font de Briançó que trobem amb un important doll d’aigua que ens permet refrescar-nos. Davant hi ha el sender que continuar la volta en direcció als Castellets que ben aviat tornarem a veure. Caminem per sobre d’ una catifa de fulles fins a una bifurcació. Agafem el camí de la dreta  tot i que  veiem que no s’utilitza massa i que ara esta tapat per la ginesta, plantes i sobre tot d’ ortigues que  ens fan saltar de valent per evitar-les. El que anava cap amunt semblava que ens portava altre cop als  Castellets i per tant optem per no agafar-lo. Amb el cim de les Agudes sempre a l’ esquerra, després d’ una estona  el camí queda tallat. Ens trobem davant un profund barranc que ens barra el pas (Sot del Pont Gran). L’altre costat és relativament a prop nostre. Busquem el possible pas fins a trobar-lo. Com que es una mica exposat, el travessem amb certa calma per a no relliscar i no caure pel forat. Després de retrobar el camí “perdut”, arribem  al Coll de Saciureda per on hem passat al matí. En aquest punt com que anàvem xerrant, ens despistem, perdent  el camí, fet que ens obliga a baixar pel mig de la fageda fins a la carretera. Ens hem desviat un quilòmetre, pel que fem el troç final per l’ asfalt. L’Aina ha decidit mostrar-me el seu bon estat de forma i comença a córrer, jo per no ser menys , intento seguir-la esbufegant més del que seria desitjable.

Vaig conèixer a l’ Eva gairebé per casualitat en afers poc propers a la literatura.  M’havien explicat que escrivia poesia i que acabava de guanyar el premi Amadeu Oller. Per curiositat intel·lectual vaig llegir els poemes agrupats en l’ obra  “Punt de Fuga”. Em van sorprendre  i fins  tot vaig  quedar fascinat per l’ autenticitat, bellesa i cruesa punyent dels seus textos. No ho sé del cert , però diria que escriu sense presses, mig amb recança, com si li fes por reconèixer  com a propi el que diu. L’èxit com a poetessa, no es mesura  per l’ obra publicada, sinó pel que s’explica i es transmet  mitjançant la qualitat  dels textos, objectius que en el seu cas aconsegueix. Algú  va dir  que no es pot escriure de pressa i es ben segur que l’Eva segueix el consell fil per randa. Ens diu que sobretot ho fa per aprendre a viure. Tot i la melangia que desprèn cada poema, hi ha darrera cada vers un cert fatalisme, que maquilla de seducció i rebel·lia, dues virtuts imprescindibles per l’ ofici que practica, que  no amagen la pròpia por a que no hi hagi un final feliç. Potser per prudència no exhibeix allò que realment és: Poetessa. “Deixem que la tendresa es disfressi d’esperança”. 

http://piusmorera.wordpress.com/2011/05/12/la-poeta-mataronina-eva-rumi-i-guimo-que-fou-entrevistada-ahir-per-pius-morera-recita-set-poemes-inedits-d%e2%80%99un-intensissim-to-alhora-biblic-i-tragic/

Amb tot això de la campanya electoral municipal, pot  haver passat gairebé desapercebut el que per mi ha estat l’agradable sorpresa del cartell de les Santes d’enguany.  Curt i ras: En Joan Hortós l’ha encertat. Desprén la seva obra, tot allò que és exigible a un cartell de promoció de la festa major de Mataró. Color, emoció, empatía, calor humà i sobre tot festa. Des d’ un punt de vista artístic tenim davant una obra colorista, feta amb un estil fresc, dinàmic i alegre, en el que es nota la lògica influència  dels ninotaires de “paper mâché” i en especial del malaguanyat “Nona”.  Una proposta senzilla, sense pretensions  que serà ben rebuda i entesa per tothom. Destaco, la “trampa” estil “gran bouffe de Ferreri”, els gats a la teulada,  les xíndries convertides en vaixells, en una explosió  extremadament vital de colors. Vermells, grocs, negres, blaus, rosats i taronges que donen vida als petits detalls i als racons d’una ciutat que els mataronins només redescobrim durant les Santes. Celebrem-ho i  esperem que tot plegat sigui un bon presagi. 

Aquesta es la pregunta que hauran de respondre amb el seu vot el proper 22 de Maig els electors mataronins. Les enquestes fetes  a les quatre capitals “provincials” i que  ha anat publicant la Vanguardia, dibuixen dos  mapes possibles. A Barcelona i a Girona, es detecten reals possibilitats de canvi. Mentrestant a Tarragona i Lleida pronostiquen que hi haurà continuïtat. Dos comportaments diferents, que  podien explicar-se per raons estrictament locals i per la personalitat i el balanç de gestió dels  que pretenen continuar com alcalde i del que es proposen substituir-los. Però a Mataró, com a la resta de les principats ciutats de Catalunya, el context general del país, tindrà una influència molt important. CiU està  envalentida per haver guanyat amb més claredat que mai, amb una diferència de deu mil vots les darreres eleccions catalanes i les expectatives continuen sent bones. El PSC es troba atrapat entre diferents fronts i malgrat els esforços del seu candidat, hi ha un tàcit reconeixement de final d’etapa que crea dubtes en la seva pròpia militància  sobre si mantindran l’ alcaldia. El PPC tot i l’ augment que es preveu a nivell estatal, ha tingut greus problemes interns que els pot acabant erosionant. Entretant, ICV-EU ha esdevingut definitivament  la marca blanca dels socialistes mataronins tot i conservar la representació de la mala consciència  de l’ antiga progressia de finals dels setanta. Hi ha finalment la incògnita sobre què farà Esquerra, sobre tot  si els seus pactes la poden salvar del desastre i si es mantindrà la representació de la CUP en el Saló de Plens. Per aquestes dues forces superar la barrera del 5%  és el seu principal objectiu, però amb bipolarització i més participació  els costarà assolir-ho. Així les coses el canvi  és possible. Per materialitzar-se necessita que la gent torni anar a votar el mateix i la participació sigui més alta que l’ any 2007. Que l’alternativa sigui la força més votada i que els grups minoritaris tinguin un paper important però no del tot decisiu.   

El poder judicial espanyol ha perdut tota credibilitat. Han mort la separació de poders i la presumpció d´innocència. La democràcia formal, altrament dita constitucional, ha quedat en entredit a Euskadi pero també al conjunt de l’estat. Ara fa unes setmanes vam coneixer  la sentència del Tribunal Suprem que prohibía el  nou partit de l’esquerra abertzale amb l’argument que era continuació de Batasuna, el partit que havia estat declarat il·legal, acusat de formar part de l’ entremat d’ ETA. Tot i que fou per la mínima, només nou magistrats del suprem van votar-hi a favor i set en contra, confirmant-se una decissió més política que judicial. Pel que sembla i els fets ens ho han confirmat ara,  allò només era el començament. Prohibides les  candidatures de “Sortu”(reunir-se en euskera), per molt que puguin ser impugnades  en els propers dies davant el Tribunal Constitucional i després fer-ho en el Tribunal Europeu de Drets Humans, suposa un pas enrera molt important en com s’ entenen les llibertats democràtiques a l’ estat espanyol. Amb aquesta nova resolució, sense fonament ja que es tracta d’una coalició de dos partits legals, hi ha un  interés polític i electoral. La no presència de Sortu a les eleccions municipals,  permetrà la formació de majories espanyolistes ( PP-PSOE) a les diputacions forals basques i a molts ajuntaments, especialment els més grans, reforçant la majoria “nacional espanyola” al Govern i al Parlament Basc. Prohibides les llistes de candidats de la coalició de dos partits legals de trajectòria pacífica i democràtica, com EA i “Alterbatiba”, es pretén aturar la presència de l’ independentisme democràtic basc a les institucions per l´únic fet d’opinar i mantenir una adscripció nacional diferent a l’espanyola. Indirectament se’ns  prohibeix a molts que no som bascos i se’ns amenaça directament  a tots. L’estat no busca la pau, sinó la victòria al preu que sigui, imposant i  violentant la voluntat del poble basc, per la via de deformar els resultats electorals.

A la ciutat d’Alcoi enguany han decidit fer Sant Jordi a mitjans de Maig. Les Festes de Moros i Cristians en honor del patró local i nacional han estat traslladats als dies 14,15 i 16 de Maig. Els alcoioans deuen haver patit d’allò més per no celebrar la Trilogia (22, 23 i 24 d’abril) quan mana la tradició. La Setmana Santa, no sé si per devoció, obligació o perquè no hi havia més remei i els hoteleres ja els anava bé, ha fet ajornar la festa. Caldrà animar-se a beure “cafè licor”, parlar xeu, veure les “filaes” i visitar el  Casal Jaume I d’ Alcoi , que de ben segur ens aimarà a no defallir i com l’ Ovidi “estrényer fort les dents i els punys, inflar d’aire els pulmons, obrir bé els ulls, fer treballar el cap, no tancar mai la boca i cridar fen fort” i recordar que “de tant grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València”.

El cantant  i actor deia que la  “poesia és tastar una miqueta o molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més”. Us deixo el poema d’ una altre alcoià, en Joan Valls i Jordà:

“Difícil és donar un nom a cada cosa
mentre els camins resulten pedregosos i infausts.
Mire el paisatge august dels conreus profitosos
i sols recullc un poc de mots elementals:
poma, pruna, taronja, tomaca i albergínia
i un etcètera patri d’altres fruits naturals.
Del blau mediterrani: lluç, tonyina, llobarro,
clòtxina, déntol, sípia, sardina i calamar.
L’ampla geografia del país és nutrícia,
com l’antiga deessa de malucs i pits grans.
Versaires que la canten cauen al dèdal pànic
pel polícrom barroc que els atorrolla el cant.
De bell nou tornarem al clam admiratiu
amb un intent feréstec d’ésser originals.”