JORDI SURINYACH

Abans que algú us feliciti l’any nou, heu de saber que serà de traspàs, olimpíades, crisi, recessió i el del trencament definitiu del pacte constitucional espanyol. Per tant un any singular i una mica especial, encara que només sigui perquè té un dia més que els anys comuns. En època de crisi, és diu que qualsevol predicció pessimista compta sempre amb un gran predicament. Per això se’ns recorda que el calendari maia ja anunciava el mal presagi i que el 22 de desembre proper tot haurà finit. La conjunció del sol del solstici d’hivern amb el punt de creuament de l’equador de la Vía Láctea (qui ho entengui que ens ho expliqui), com relatava la pèl·lícula, provocarà algun daltabaix, que ens agafarà a tots ambs els pixats al ventre. A Madrid, conscients del que s’hi juguen, ja fan càbales i pronóstics sobre el mal auguri que suposa la Botella com Alcaldessa de la capital d’un imperi en hores baixes, pel que tal i com estan les coses pot haver qui proclami la III República Espanyola, però no us emocioneu, que aquesta vegada serà ultracentralista, uniformadora i de dretes. A Barcelona, la nostre  capital nacional, el Dr. Trias no tirarà coets i anirà fent la “viu-viu”. Però amb l’ ajut de tots anirem fem passets cap a la plena sobirania nacional, el que sempre serà d’agrair i, poc o molt, ens ajudarà a mantenir l’auto estima. Diuen que el 2012, pot ser un any pitjor del que abandonem, si n’esteu convençuts ni ho celebreu ni feliciteu als amics i coneguts després de la dotze campanada. Si pel contrari us sentiu preparats per no fer cas a allò que els  intel·lectuals del sistema han anuncia’t, de ben segur  per acollonir-nos, millor que ho feu, us deixeu de facècies i sortiu al carrer per fer xerinol·la i seguiu fil per randa el consell del poeta, amb allò que tot està per fer i tot és possible. Ja que en el  2010 i el 2011 coses que semblaven impossibles, de bones i de dolentes, han passat, ara es tracta que en el proper, individual i col·lectivament, les bones succeeixin. Que tingueu un Bon Any 2012!.   

Embolica que fa fort!. Es aquesta una expressió molt nostrada, que  serveix per indicar que una situació enrabassada, es pot arribar a complicar cada vegada més. En algunes ocasions, és ben cert que s’utilitza com estratègia per a reforçar les pròpies conviccions debilitant als adversaris i de pas als possibles aliats, amb la intenció de fer creure allò que no és. En altres casos, simplement es fruït de l’estupidesa humana i de no conèixer les  greus conseqüències d’algunes decisions adoptades a corre cuita i sense massa debat. L’embolica que fa fort, es practica doncs en tots els àmbits de l’activitat humana, també en la política, tot i que no és massa recomanable fer-ho, si es vol mantenir com un espai prestigiat de diàleg, negociació i pacte. Que hi hagi pactes no es dolent, que siguin discrets tampoc, però que se’n formulin de secrets i que es signin, no és allò que esperen els ciutadans dels seus electes i d’un govern acabat d’estrenar, a qui  partir d’ ara se li exigirà mes claredat expositiva i pregramàtica. Tinc la sensació que l’embolica que fa fort del govern mataroní té  poc a veure amb certes pràctiques conspiratives i molt amb la inexperiència i la manca de destresa. Si ja es una bajanada fer un pacte amb qui no suma majoria, ho és més fer-ho d’amagat, si es pretén fer creure que es vol un pacte de ciutat que hauria de ser obert i transparent. El govern d’en Joan Mora, ha solucionat un problema i ha fet un pas endavant no hi ha dubte,  però pagant el peatge de la  pròpia credibilitat i en la carambola donant aire a qui més ho necessitava. Però tot i això, hi ha més de  positiu que de negatiu en l’ acord a Mataró de CiU i PSC. Més enllà de la transversalitat programàtica que expressa, s’aconsegueix finalment donar una primera resposta a la pregunta que el resultat electoral formulava. Tenint en compte l’aritmètica del saló de plens, era del tot inviable l’altre solució que, de ben segur, alteraria la convivència ciutadana. Seria lamentable que en els propers mesos no es donés un pas més. Tot i el sacrifici personal que per alguns pot suposar, aquest pot haver quedat compensat amb una exhibició pública de responsabilitat que la ciutat sabrà agrair. La complicada situació econòmica exigeix un esforç de tots i a Mataró un govern de majoría, que si no pot ser de tots els demòcrates, millor que sigui dels qui el poden fer possible sense masses escarafalls programàtics. 

LES ESTRELLES

El cel és un camp
ple de meravelles;
l’ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors se repleguen;
quan el Sol se pon,
totes s’esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.

(Apel·les Mestres).

Divendres 23 de  desembre. Amb l’Aina ens hem agafat festa a la feina i hem anat  cap     a Formiguera, municipi nord-català de la comarca del Capcir de la qual és la capital històrica. A dos quarts de deu del matí ja ens trobaven a L’estacio d’esquí de “Formigueres”, en un dia amb sol, sense fred ni vent i amb neu suficient per gaudir d’un bon dia d’esquí. Hem parlat de fer quan sigui possible la ruta dels estanys , que s’inicia a l’aparcament de l’estació d’esquí i que ascendeix fins al serrat de la Calmasella, i tot  seguint els senyals amb marques grogues remunta la serra de Mauri, fins arribar just a sobre el circ de Camporrells, envoltat pels cims de Camporrells, de la Portella Gran, el Peric i el Petit Peric. Avui dissabte, abans de tornar a Mataró per a celebrar el Nadal, hem optat per fer l’ esquiada de la vigília del solstici a Font Romeu. Poca gent a l’ estació, en un dia de sol però ventós i fred. Que tingueu un Bon Nadal. 

L’ esperit de Josep Pallach ha estat més present que mai en el congrés del PSC (PSC-PSOE), celebrat aquest cap de setmana. Superat des de fa decennis el debat entre socialisme autogestionari i socialdemocràcia, durant els darrers anys s’ha fet evident que calia donar resposta a la pregunta de si era possible un partit socialista d’estricta obediència catalana. Per molt que Pallach continuïi sent el gran oblidat en la història oficial del actual PSC, els militants socialistes tampoc ara han sabut trobar-hi l’entrellat al gran interrogant que el desaparegut polític de Figueres sempre va formular. És el PSC un partit independent del socialisme espanyol o romandrà, pels segles dels segles, com una mes de les federacions territorials del PSOE?. Jugar a fet i amagar o excusar-se en subterfugis, es simplement evidenciar que s’opta per mantindre’s com a sucursal d’ un partit aliè a la realitat catalana. Es legítim fer-ho, pero té el greu inconvenient de perdre centralitat i per tant pes electoral. Caldrà veure a partir d’ara, quin serà el paper dels socialistes al Parlament de Catalunya i a molts dels municipis del país, que tot i haver-hi perdut la majoria encara mantenen en molts d’ ells la clau de la governabilitat. En un anàlisis fet a corre cuita, una vegada clausurat el congrés, el balanç resulta agredolç. En el passiu, del proclamat “nou PSC” sembla que de moment res de res. En l´actiu, que el nou primer secretari s’hagi mostrat disposat a col·laborar amb el govern català per a buscar camins per sortir de la crisi. Caldrà veure com és concreta això  en els propers mesos, per fer-ne de tot plegat una valoració definitiva. “Alea Jacta est”.

La nevada durant tot el cap de setmana a la cara nord del Pirineu, ha deixat gruixos de neu relativament importants, el que permet pensar que per Nadal i Cap d’ any, gaudirem de l’esquí. Esperem que no s’ espatlli!. De moment avui hem fet les primeres baixades a Font Romeu i pel que ens han dit en els propers dies s’aniran obrint instal.lacions i pistes a les muntanyes del país. Esperem que aquesta sigui una bona temporada i que s’ allargui fins passat Setmana Santa. Per les comarques del pirineu  català, la neu té efectes molt positius per l’economia local. Després de llargues setmanes mirant al cel, els amants dels esports de neu hem pogut començar a lliscar, amb més garanties, muntanyes avall.

L’impagament dels 750 milions d’euros per part del govern central a la Generalitat, és un daltabaix  per la tresoreria autònoma i un atac directe a  l’autogovern. El govern català ha anunciat que començarà en els propers dies a plantejar mesures d’excepció. Hi ha neguit entre els creditors del govern que temen veure endarrerits els seus cobraments i també entre els funcionaris,  que prou esverats per les  retallades poden veure endarrerida la paga de Nadal. Deixant de banda que el govern espanyol en funcions (del PSOE), ha actuat amb absoluta mala fe incomplint els compromisos contrets, no sembla que siguin justes les mesures que s’anuncien. Un govern valent, es aquell que quan és necessari aplica una política dura d’austeritat explicant-la al país,  però que quan cal es fa respectar per l’estat. El govern català i el President Mas s’hi juga la  pròpia supervivència i la credibilitat. Un govern seriós és també un govern valent. Milor començar a plantar cara, posposant el pagaments d’impostos a l’estat de forma proporcional al que deu a Catalunya. Just quan el partit popular està a punt de prendre les regnes de l’administració de l’estat, cal que el govern d’aquí no s’arrugui i actuï amb valentia. No fer-ho, seria exhibir una debilitat davant els seguidors del Sr. Rayoy, que de cap manera el país es pot permetre. 

Totes les nacions tenen el dret a decidir el seu futur, els espanyols també.  El dret a decidir aplicat al cas de Catalunya, suposa el dret a tenir un futur diferent amb un estat propi amb la forma que democràticament escollim. Pensar en la forma republicana del futur estat català es una obvietat. Els  espanyols, que fa segles que tenen un estat  monàrquic, mai han pogut decidir democràticament com calia configurar el seu estat i decidir entre monarquia o república. La primera i segona República espanyola foren fruït d´una conjuntura política favorable als republicans i no d’una consulta ciutadana concreta sobre aquesta qüestió.  La vigent Constitució espanyola no tan sols prohibeix que les nacions  de l’estat pugui auto determinar-se, sinó que a més a més, ha impedit als nacionalment espanyols poder “decidir” entre monarquia o república. Amb  l’ anomenat cas Urdangarín,  per l’ escàndol social que s’ ha generat, s’ha començat a  posar en entredit la monarquia i al propi rei. L’ombra de la sospita, s’ha estés sobre la família real, que ha hagut d’adoptar mesures de transparència immediates, del tot  desconegudes en els més de trenta anys que portem de democràcia constitucional.  Caldrà veure si la possibilitat  que hi hagi una III  República Espanyola, pot venir acompanyada del desmembrament de l’estat espanyol tal i com fins ara l’hem conegut, amb l’ exercici del dret a decidir dels  nacionalment espanyols, però també dels nacionalment bascos i catalans. Caldrà esperar, mirar, però també  actuar, per a fer-ho possible.   

Tot i que la primera intenció era portar a la família Quilez  a donar un tomb pel cami dels llacs, que es troba sota les bulloses (racó, llarg, negre i pradella), ens trobem amb la sorpresa que en el Pla dels Avellans (1.712 m.), a prop de la sortida del telecadira del mateix nom de Font Romeu, han tancat la carretera. Deixem el cotxe en l’ aparcament habilitat a l’hivern i seguim tot pujant la senyalització groga del PR fins que arribem a una bifurcació, on trobem el GR que baixa de les bulloses fins a Bolquera. Prenem el camí que puja cap a la dreta evitant com podem el gel, tot travessant la desviació que mena al coll del Pam i anem pujant fins entreveure, ja no gaire lluny l’estany de Pradella (1.937 m.), tot i que la intenció era resseguir el camí que per la nostra dreta mena a l’ estany Negre, la queixa dels nens que tenen fred en fa anar cap enrera i després de jugar amb el glaç que cobreix l’estany, baixem pel mig del bosc per evitar algunes de les plaques de gel del camí fins arribar al cotxe en un passeig  matinal en el que hem esmerçat unes tres hores entre la pujada i la baixada.

Just quan escoltaven els presagis de crisi a “Vallter 2000”, la llevantada de mitjans de novembre l’han convertit en l’estació d’esquí amb més neu del pirineu català. Els problemes d’aquesta estació venen de lluny  i tenen diverses causes. La seva orientació fa que per una banda necessiti de fortes llevantades que li donin neu  i per l’altre que estigui molt afectada pel vent (torb i rufa). Que sigui una estació d’altura li dona  cert avantatge pel que fa a la precipitació de neu, però el  vent i la “sequera” dels mesos de gener i febrer en el Pirineu oriental, són un important enemic. Les primeres instal·lacions mecàniques és van inaugurar a mitjans del setanta, amb més voluntat, afició i ganes que planificació. El circ de Morens, és un indret  amb molta tartera a la part més alta, que exigeix importants gruixos de neu o  fortes inversions per a condicionar les pistes. Com que la neu artificial no existia al nèixer l’ estació, es va preferir posar ben amunt els serveis, fet que ha anat condicionant el disseny de les actuals pistes. La carretera  que mena al pla de Morens, va malmetre una ampla i bonica coma herbada i va allunyar el Pla d’ Hospitalet, com a possible  centre de serveis. Planificar  novament l’estació, fent-la més sostenible i curosa amb l’ entorn natural i compatible amb les activitats d’ estiu, podría ser una bona estratègia de futur per assegurar-ne la supervivència, però per això és necessitarien noves inversions que en temps de crisi són difícils d’obtenir. Finalment el darrer passiu de “Vallter 2000”, són les mancances en tot allò que fa referència a l’atenció al client,  ja siguin  habituals com passavolants, tant pel que fa als aspectes més comercials com els d’informació. Esperar que tot això es resolgui a corre-cuita per l’administració, sense que des de la Vall s’ intenti canviar allò que costa menys diners no és de rebut.  Enguany la climatologia, al menys al començament els  ha estat favorable, esperem que continuïi, però sobre tot que els actual gestors  ho facin el millor possible en benefici de tots els implicats, naturalment amb l`ajuda dels municipis de la vall i de l’administració catalana  amb tot el que es pugui, començant per recuperar el prestigi en el món de l’esquí familiar i de muntanya. Potser recuperar com a nom el topònim original, podria ser el símbol d’ aquest canvi.   

Passat un any de les darreres eleccions catalanes, el que es va auto anomenar com el govern dels millors, tot i l’aval rebut el passat 20-N, és clarament millorable.  En un moment de restriccions pressupostàries es  complicat  fer un balanç de cada departament. Diuen que quan hi ha manca de recursos, és quan més pot valorar-se l’eficiència dels gestors públics. Amb aquesta precaució, un any després, tot i reconèixer la valentia presidencial al fer un discurs explicant els ajustos, la nota  del govern seria el d’un aprovat justet. No és ni el moment dels tecnòcrates ni  dels gestors sense perfil polític, tot el contrari. El país necessita més polítics amb caràcter i avui malauradament els podem comptar amb els dits d’una mà. Allà on més falla l’executiu català és en els departaments amb consellers sense experiència ni predicament polític. Justícia, Ocupació i  Sanitat, per dir-ne només tres, és per on més plora la criatura. Quan d’aquí uns dies sigui el primer aniversari del govern, seria desitjable un canvi de titulars  com a mínim en els citats Departaments. Si ens hem de creure com s’anuncia, pel  Secretari General de la Presidència, que hi haurà consulta ciutadana sobre el pacte fiscal, caldrà veure quina tria d’aliat parlamentari es farà per com a mínim poder aprovar els pressupostos. Després de l’entrevista a TV-3 d’ ahir al President Mas sembla que la manca de definició continua. D’ altre banda si el govern és millorable, la presidència del Parlament  encara ho és més. El darrer episodi prohibint certes expressions en seu parlamentària és tant lamentable, com la resposta d’alguns diputats. La Molt Honorable Presidenta del Parlament hauria de saber, li agradi o no l’ expressió, que  Espanya, ens roba, pispa, pilla, cisa, saqueja, salteja, pinya, rampinya, pirateja, depreda, despulla, espolia, usurpa, arramba, afaita i lladroneja.