JORDI SURINYACH

Als diputats del PSC: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els diputats del PSC no estan disposats a assumir, com a propi, el text de la Declaració de Sobirania que han pactat la resta de partits catalanistes del nostre Parlament i en la redacció del qual sembla que han tingut la oportunitat de participar-hi. Som molts, dins i fora del PSC, que consideraríem un autèntic disbarat alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o optar per una abstenció en un punt que pot ser transcendental per al futur del nostre país. l’abstenció, avui i ara, no és una opció políticament correcte. I no ho és per a un partit amb la història del PSC i del socialisme català, que en moltes ocasions ha estat el primer defensor de les llibertats nacionals catalanes i que, en les diverses ocasions que el nostre Parlament ho ha tractat, ha votat sempre a favor del reconeixement de Catalunya com a nació i que, com a tal, no renuncia al dret d’autodeterminació. Ara és l’hora de portar a la pràctica tot això pel que els catalans hem lluitat durant molts anys: ser reconeguts com a nació. I com a ciutadans de tal nació, el poble català és el subjecte jurídic i polític de la sobirania, més enllà del que diguin lleis i constitucions que no deixen de ser normes temporals.Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble de Catalunya, voteu a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu de poder convocar una consulta o referèndum que ens permeti conèixer el futur que volem els ciutadans de Catalunya per a la nostra nació. Per a l’ANC aquesta consulta ens ha de permetre avançar cap a l’alliberament de Catalunya però també volem que vostès, si així ho decideixen, puguin defensar democràticament altres opcions. Visca Catalunya!

Als diputats de la CUP: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els tres membres del grup CUP votaran tres coses diferents o dues de diferents. Això seria un frau sagnant a la Nació Catalana, a totes aquelles persones que han sortit al carrer a manifestar-se i a totes aquelles persones que han patit humiliacions, persecució, tortures, presó i mort des de 1714, per defensar la dignitat i, precisament, la sobirania de la Nació Catalana: de la Franja, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes i del Principat. Som molts, dins i fora de la CUP-AE, que consideraríem un autèntic disbarat desorientar els ciutadans i alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o amb l’abstenció. Ara, la prioritat és crear un tsunami polític sobre la Sobirania i que ha d’anar des de la dreta fins a l’esquerra política, i que té com a únic objectiu deixar constància que el subjecte jurídic i polític és el poble català. Defensem que hi ha una sola nació, la nació catalana, i aquesta nació està conformada per un sol poble: el poble català. Si aquest poble no és capaç d’unir-se per declarar-se sobirà, aleshores tots els catalans, tots els ciutadans, dels Països Catalans, visquem a Mallorca, al País Valencià, al Principat o a la Franja, acabarem no tenint ni present ni futur, deixarem d’existir. Amb aquest acte solemne de sobirania s’aconseguirà provocar un trencament constitucional radical, que és el que interessa en aquests moments. Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble dels Països Catalans, voti a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu d’avançar cap a l’alliberament de Catalunya i poder, així, ajudar millor a l’alliberament de la resta de la nació. Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans lliures!

No estem preparats per la mort. De ben segur jo no ho estic. L’existència de qualsevol ésser humà és efímera però en molts casos dona fruïts. La teva collita Toni, ha estat sempre excel·lent i  ho sabies sense que mai haguessis fet cap escarafall. No has estat vanitòs, ni ostentòs ni fatxenda, més aviat discret i senzill. Em sap greu no haver-me acomiadat. Dissabte passat  em vaig adonar que les coses no anaven com tots desitjavem. No fa masses dies vam parlar per telèfon. Una conversa curta. Tu treient importància i gravetat a la malaltia i sense masses ganes de parlar-ne. La mort és la presència d’una buidor que tot ho envolta. Una altre vegada – i ja començen a ser masses -, se’ns fa un nus a la gola i reconeixem el regust amarg que es tasta amb l’absència forçada d’algú lligat a la pròpia existència. La muntanya ha estat l’ escola on aprendre mesura, seny i prudència. De tant trescar-hi has deixat tantes petjades, que durant molts anys perdureran amb tots nosaltres, confirmant l’ intens amor  a tot allò que has estat tant proper: Família, valls, cims i país.     

Kilian Jornet és sense cap mena de dubte el millor atleta de muntanya del món. Campió mundial de curses i esquí de muntanya. Dues disciplines en les que ha fulminat tots els anteriors rècords mundials. Un autèntic apassionat de la natura que deixa absolutament bocabadats a tots els que seguim les seves proeses. Hi ha un fil conductor, entre els valors que defensa i els que van promoure els fundadors de l’ excursionisme català i precisament això és el que l’ està convertint en un autèntic referent col·lectiu i un exemple per a les joves generacions. Un català universal  de només vint-i-cinc anys que farceix de valors tot el que fa. L’esforç com a mitjà per a conquerir la felicitat i la llibertat, fent-ho a més amb simplicitat i responsabilitat. Un exemple ben real i concret en un moment que tot i les reals dificultats, ens fan entendre que es possible un futur millor.  

CARTA DE VALORS:

1. Ningú ens va dir què érem. Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem morts.

Lluitarem pels nostres somnis, seguirem les nostres passions, perquè creiem que el sentit de la vida rau a no seguir el camí de ningú. El sentit és traçar el nostre camí cap al que estimem. I malgrat les dificultats, aprendrem a cada caiguda per poder continuar.

2. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta cap allò desconegut.

Prendre riscos no és apostar, és evolucionar, és canviar la persona que som. Ser lliure és ser nosaltres mateixos, no seguir ningú, és prendre les nostres decisions. És escollir. Escollir formar una família, escollir fer un cim, escollir una feina. A la muntanya, nosaltres som els que fem la nostra traça, els que decidim si baixem una canal o no la baixem, si fem un cim o en fem un altre. A vegades l’encertem i a vegades no, però nosaltres obrim la nostra traça en un lloc on no hi ha camins.

3. No mirem els obstacles que hem superat, sinó els que tenim al davant.

Hem d’aprendre del passat, sense viure-hi, agafar experiència del que hem viscut i el respecte i la por per poder construir un futur sòlid. El passat no és la vida que ens fa viure. El que fem avui no ha de ser un crèdit per assegurar el demà. Viurem cada instant del present mirant el que tenim davant nostre.

4. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos.

«Fins a quin punt les dificultats extremes justifiquen mitjans extrems?», es demanava Walter Bonnati. L’home ha demostrat que amb la tecnologia és capaç de construir el que es proposi. Però té cap sentit, això? Hem d’aprendre a viure amb menys, amb el que necessitem per poder ser el més humans possible, el màxim d’adaptats al medi, a la natura. La nostra força són els nostres peus, les nostres cames i el nostre cos, la nostra ment. 

5. No som corredors, alpinistes o esquiadors… ni tan sols esportistes… som persones.

Les emocions compartides no sumen, multipliquen. Un cim no és un punt geogràfic, una data i un crono. Un cim són records, emocions emmagatzemades dins nostre; són les persones que ens acompanyaven o ens esperaven a baix. Nosaltres mateixos som totes les persones que estimem i admirem, que ens acompanyen quan no són presents.

6. No estem segurs de si ho aconseguirem, però estem convençuts que conquerirem la felicitat.

Fracassar és no intentar-ho. Fracassar és no gaudir de cada pas del camí, fracassar és no sentir. Hi haurà cops de puny, hi haurà dolor i objectius que quedaran lluny, però en cap cas podem fracassar si el camí és ple encara que no aconseguim el cim.

7. Amb simplicitat.

Anirem a la muntanya sense intermediaris, sense assistència, sense ajudes externes, amb humilitat, sense voler ser superiors a la muntanya, perquè sabem que és molt més forta, i anirem fins a on ens deixi anar. Aprendrem a conviure amb el món real, el de les roques, les plantes i el gel; el que hi ha sota el ciment. El que hi havia abans que nosaltres i que hi serà quan ens n’anem.

8. En silenci. 

Farem que les nostres passes no es notin, seguint un camí ecològic, sense deixar res més que les nostres petjades, que el vent esborrarà. La vida autèntica és la que portem a dins nostre, i és en el silenci que ens podem explorar a nosaltres mateixos.

9. Amb responsabilitat.

Perquè a la muntanya no hi ha una mà per ajudar-nos quan estem en perill, no podem abandonar el camí perquè no hi ha camí, però tampoc hi ha ningú per felicitar-nos quan aconseguim el que ens proposàvem. Perquè la muntanya és lluny de la hipocresia, perquè la muntanya és sincera. Som responsables de totes les nostres accions, surtin bé o malament.

10. Què busquem? Potser viure?

Quin és l’objectiu final de tota empresa, de tota aventura, de la vida? És aconseguir objectius o caminar cap a ells? És atrapar l’horitzó o descobrir els paisatges que travessem caminant? La vida és la medalla de l’arribada o les emocions i sentiments que hem emmagatzemat a dins nostre? Som homes forjats en somnis, emocions i sentiments.

Kilian Jornet, desembre de 2012