JORDI SURINYACH

L’Oriol Junqueras, té molta feina per endavant, però cal reconèixer que  la seva arribada a la presidència d’ERC ha suposat un trencament radical amb el desastre que va suposar pels independentistes la participació en el govern del segon tripartit. Tot i que la feina de renovació encara no es veu en algunes localitats importants del país – parlo de Mataró on el que queda de la secció Local ha perdut el nord definitivament -, el nou discurs d’ ERC,  com el fet per Joan Puigcercós al Parlament en el debat sobre el pacte fiscal (que pel seu interés adjunto) comença a sonar molt bé i pot aconseguir  retornar el prestigi perdut amb certes aliances i les lluites internes que tot plegat va generar. Es aquest un pas important per aquest partit, però sobre tot ho és pel país, que obliga seguir-lo amb cura i atenció.  

DISCURS JOAN PUIGCERCÓS EN EL DEBAT PEL CONCERT ECONÒMIC.

Senyores diputades, senyors diputats, membres del Govern, autoritats que avui ens acompanyin. Deixi?m tenir d?entrada, com han fet altres grups, un record per les persones que han deixat la vida en els incendis de l?Alt Empordà, i donar les gràcies a totes les persones,començant pels mateixos alcaldes i alcaldesses d?aquells municipis, i acabant amb tots els servidors públics i voluntaris que han treballat per intentar, i encara estan treballant, per extingir els focs. Deixi?m començar citant un llibre. Deixin que els llegeixi, perquè veuran que és de rabiosa actualitat. «Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d?escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sensediners és com un ciclista sense bicicleta. Com a catalans, hauríem de saber que tard o d?horaqui paga, mana, i a Madrid estan convençuts que paguen ells. La seva aspiració ?de Madrid?implícita o explícita és retallar el finançament català de manera que es produeixin dos efectes.En primer lloc, aconseguir que nosaltres passem per cobrar menys del que realment costen els serveis transferits, aconseguint així un romanent a favor de l?Estat omnipotent. En segon lloc,donada la penúria i la urgència de les nostres necessitats de tresoreria, establir unes negociacions més que financeres de simple tresoreria, de caràcter permanent per les quals la nostra Conselleria d?Economia i Finances anés, gorra en mà, cap a Madrid a aconseguir elsetmanal. D?aquí a exigir una llista de pagaments no hi ha més que un pas, i d?aquí que el ministre d?Hisenda ens digui quines partides s?han de pagar avui o les del mes que ve, no hi ha més que un pas i mig. I finalment, d?aquí a que aquell moment cobejat per Madrid en què ens digui quines escoles públiques o quins trams de carretera podem fer, i per tant incloure en llista, és a dir, quines despeses pot realitzar la Generalitat lliurement i quines no, no hi ha més que dos passos. Ha de quedar ben clar que l?autonomia en els ingressos públics ens interessa, però menys. El que cal és tenir plena llibertat i discrecionalitat en la despesa. Si no podem ndegar amb l?ordre de preferències o prioritats amb què volem fer les nostres despeses públiques, res queda de l?autogovern i de l?autonomia, i ens haurem convertit en uns simples pagadors per compte de Madrid. Serem una simple caixa pagadora, sense autonomia, i amb l?avantatge que quan no se?ns donin diners per pagar ni tan sols el que Madrid accepti en principi que es pagui, els ciutadans dirigiran la seva irritació contra la Generalitat i no contra l?Estat, solució perfecta, des del seu punt de vista, és clar.» Ramon Trias Fargas, 1985. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera van ser dels polítics que van destacar per defensar el concert econòmic quan s?estava negociant l?Estatut d?Autonomia després del franquisme. El temps els ha donat la raó, i podríem dir que més val tard que mai. Per què som avui aquí? Avui som aquí per debatre sobre el concert econòmic. Els uns li diran pacte fiscal, els altres li diran pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Esquerra Republicana de Catalunya volem ser clars: parlem de concert econòmic. Som aquí perquè volem que tots els impostos suportats, és a dir, generats a Catalunya, suportats i generats a Catalunya, romanguin a Catalunya en benefici de la ciutadania de Catalunya, en benefici de les marques de Catalunya, en benefici de les ciutats i els barris de Catalunya, en benefici de lamajoria de gent treballadora i classe mitjana d?aquest país; en benefici també dels emprenedors. Per això som avui aquí. Miri, s?han citat els jocs olímpics de Barcelona, una fita cabdal, transcendent per a aquest país. Fa vint anys. Però deixin que els digui de forma més humil que fa vint anys Esquerra Republicana de Catalunya va començar la campanya pel concert econòmic. Fa vint anys. I com els deia, val més tard que mai. Però durant vint anys aquest país ha patit unes quantes bugades i ha perdut molts llençols. Però avui som aquí, com els deia, per posar damunt de la taula un plet, un plet que hi ha entre Catalunya i Espanya. Aquest un debat contra Espanya; és senzillament un debat i una  proposta a favor de Catalunya i de la seva gent. El que passa és que a vegades el perjudici d?uns va en benefici d?uns altres, i es tracta d?equilibrar la balança. Nosaltres estem perjudicats greument, no només des de l?entrada en democràcia postfranquista. Aquest greuge fiscal es remunta a centenars d?anys, ve de lluny, i la nostra voluntat és buscar una solució. No sabem si és l?última, no ens agrada aquest maximalisme. La vida dóna moltes oportunitats. Però és ben segur que en les circumstàncies en les quals ens trobem és una oportunitat que no podem deixar passar. Com els deia, fa vint anys Esquerra Republicana va començar aquest camí per defensar que els impostos que paguen les famílies, les persones i les empreses a Catalunya romanguin principalment i bàsicament al servei dels ciutadans del nostre país. Per tant, deixi que els hi digui d?una altra manera: som avui aquí per defensar l?eix mediterrani; som avui aquí per reduir les llistes d?espera dels hospitals; som avui aquí per millorar les condicions de treball dels mestres de les escoles; som avui aquí per a la inclusió social en el nostre país; som avui aquí per defensar i ajudar aquells que no poden seguir, aquells que s?han quedat sense prestació d?atur, aquells que finalment han vist com no se?ls ha renovat la pòlissa a la seva empresa, aquells autònoms que han vist augmentar de forma brutal el seu IRPF. Som avui aquí
per defensar totes aquestes persones. Pels pagesos, pels pescadors, pel sector primari. Som avui aquí per defensar aquells investigadors que han vist com se?ls ha acabat la beca i no poden continuar fent amb dignitat la seva feina. Som avui aquí també per defensar aquells alcaldes i alcaldesses de municipis petits, grans i mitjans. Som avui aquí per defensar aquesta gent i molta més que fa que aquest país sigui un país, malgrat tot i les dificultats, un país encara cohesionat. En perill, però amb una cohesió social important. I això ho estem dient, senyores diputades i senyors diputats, en ple rescat de l?economia catalana. Perquè siguem sincers: aquesta és la paradoxa. Estem vivint en aquest moment, i segurament la pregunta que ens hem de fer, i que ens ha d?escoltar la gent des de casa seva, és: té sentit demanar a l?Estat uns diners que provenen del nostre dèficit fiscal i del deute de l?Estat amb Catalunya i pagar-ne els interessos, i a sobre que el senyor Montoro entri en aquesta cambra o entri al Parlament, al palau de la Generalitat, decidint què es paga i què no es paga? Com ja vaticinava profèticament el senyor Ramon Trias Fargas l?any 1985 en el seu llibre, que suara hem llegit. Aquesta és la situació. Ens estan rescatant amb els nostres diners. És una paradoxa, brutal paradoxa, però aquesta és la realitat. Amb l?esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya, de les empreses de Catalunya, el Govern espanyol decidirà què podem fer i què no podem fer, i a sobre hi ha algú que ens exigeix que els donem les gràcies. Les gràcies les haurien de donar sistemàticament a aquells polítics espanyols irresponsables que han insultat i insulten sistemàticament Catalunya, i que en definitiva han pogut créixer i cohesionar les seves comunitats autònomes gràcies a l?esforç dels treballadors i les classes mitjanes i els emprenedors d?aquest país. Aquests haurien de donar les gràcies. Nosaltres no hem de donar les gràcies de res. Més aviat hem de ser autocrítics amb la nostra incapacitat durant vint anys per solucionar aquest problema. Aquest és el tema, senyores diputades i senyors diputats. Del 1986 al 2009, Catalunya ha aportat en matèria de dèficit fiscal 289.874 milions d?euros, tres vegades l?aportació de la Unió Europea a l?Estat espanyol en fons socials. Només amb una ínfima part d?aquests recursos avui segurament ni el conseller d?Economia i Finances de la Generalitat d?avui, o el que citava en el seu moment el mateix Ramon Trias Fargas, ell mateix, tindria les dificultats de tresoreria que té. El Departament d?Educació no es veuria abocat a
retallar interins; el Departament de Sanitat no es veuria abocat a intentar fer els possibles equilibris per donar cobertura a tots els malalts que necessiten avui atenció pública; no ens veuríem abocats a privar la feina als grans investigadors que té aquest país i que estan fent tan bona feina. I podria continuar amb una llarga llista. No ens veuríem abocats a alentir obra pública o a senzillament aturar-la. Aquesta és la realitat, senyores i senyors, i per tant nosaltres els diem: el Govern de Catalunya i aquest Parlament no són un fi en si mateix, són instruments. Si no tenen aquesta capacitat, poc sentit tenen. Sabem que el neofranquisme ha volgut sempre tancar el Parlament i parla de tancar ajuntaments petits, un neofranquisme present en aquesta cambra, ha volgut tancar aquesta cambra, que el Parlament de Catalunya no existís i que el Govern no existís. Però aquests dies a l?Alt Empordà he pogut tenir un exemple fefaent del que ara representa la descentralització. Aquests mateixos que volien tancar les institucions catalanes, aquests mateixos, són els que defensen tancar ajuntaments petits. I aquests dies a l?Alt Empordà hem vist la feina dels ajuntaments petits, defensant el territori. Fixin-se quina curiositat, quina paradoxa, quina curiositat, quina coincidència: els mateixos que volen laminar sistemàticament les institucions catalanes, els mateixos, són els que volen acabar amb els municipis petits. No és una casualitat, forma part d?una ideologia. Senyores diputades i senyors diputats, el que estem fent avui aquí és aprovar un text que inicia un procés. S?ha dit popularment que volem la clau i la caixa; efectivament, això perquè ens entengui tothom. Volem que l?administració tributària catalana sigui l?única que recapti tots els impostos, els gestioni, els inspeccioni i els liquidi, i li aporti a l?Estat la part que li pertoca. Quina part? Doncs pels serveis que presta. I una part evidentment també de cooperació, però aquesta part la decidirem nosaltres, també, la negociarem de tu a tu. Perquè això és el que estem discutint avui aquí: asseure?ns a la taula, el nostre conseller d?Economia amb el ministre d?Economia espanyol, però amb una gran diferència, senyores i senyors, amb una gran diferència: els impostos estaran a la caixa catalana, estaran recaptats pel Govern de Catalunya, i negociarem sense pressa, com fan ells. I podrem negociar estratègicament en millors condicions. Però mentrestant, la nostra salut, la nostra educació, la nostra política social, els nostres equipaments i infraestructures tindran els recursos, i allò més important, els nostres ajuntaments. Ja disposaran dels recursos que li ha de donar la Generalitat. Com passa en altres latituds, oi, senyors del Partit Popular i del Partit Socialista? Com passa a Euskadi i Navarra. Exactament el mateix. Proporció de finançament entre un ajuntament basc i un ajuntament català: tres a un, a favor de l?ajuntament basc. Més recursos per a la gent. Perquè estem parlant d?això. No estem parlant d?alimentar un globus identitari, com es diu moltes vegades; estem parlant de la gent. I per tant, senyores i senyors diputats, estem parlant de la clau i la caixa, i avui és el que votem aquí. Tard, tard, i ara no mirarem enrere. Un dels imperatius que té Esquerra Republicana en aquesta legislatura és intentar no mirar enrere. Però a la memòria hi ha les desercions i les renúncies que es van produir en el procés estatutari. Avui tenim una altra oportunitat. Ens l?hem donada entre tots, mirem endavant, mirem al futur. Però necessitem aquests recursos. I deixin que els digui que ja Catalunya ha fet cinc pactes fiscals, ja n?ha fet cinc. Per això Esquerra Republicana parla de concert econòmic, perquè és més clarificador, perquè ens entenem tots què vol dir. Catalunya ja ha fet cinc pactes fiscals, i aquesta avidesa de recursos es feia palesa en dir: «Miri, més val alguna cosa que no res.» Avui ja no som aquí. Ja no ens alimenten molles. Estem en una altra situació. Estem en la situació que volem decidir nosaltres i volem recaptar nosaltres, perquè nosaltres paguem, nosaltres recaptem, nosaltres decidim, senyores i senyors diputats. I la pregunta que ens hem de fer: serà fàcil assolir el concert econòmic? Els hi diré de forma clara i contundent: no. Algú creu en aquesta sala que els viuen del centralisme espanyol, la legió d?alts funcionaris, consultores, lobbis, despatxos, que viuen de les concessions i les adjudicacions, que estan atrinxerats a les empreses públiques ?molt parlar de suprimir les empreses públiques catalanes, però aquí tenim una sèrie de mastodonts espanyols amb un dèficit brutal i un deute amagat, que aflorarà tard o d?hora?, però que s?atrinxeren al centralisme perquè ells decideixen sobre nosaltres. El model de concert econòmic, el model de més sobirania per a Catalunya acaba amb aquests privilegis d?aquesta casta tecnocràtica del centre de la Meseta. Així ho deia el president del Foment del Treball nacional i avui de la CEOE, senyor Joan Rosell. Parlava de la casta tecnocràtica. Doncs aquest és el problema. Aquesta és la superestructura del nacionalisme espanyol, allò que es defensa. El discurs que es fa és el de la cohesió social i de la igualtat entre tots els espanyols, però no tinguin cap dubte: la infraestructura és aquest privilegi que tenen alguns. I nosaltres lluitem contra això, i això no serà fàcil, ja els ho dic. Serà molt complicat. Però tinguin una cosa molt clara: tenir la clau i la caixa, recaptar tots els impostos només ens ho guanyarem nosaltres, ningú ens ho regalarà; dependrà de la nostra audàcia i de la nostra valentia. Esquerra Republicana porta, com deia, vint anys defensant el concert. Sabem que  aquesta no és l?estació final. El nostre objectiu és la república catalana, la independència nacional per a Catalunya. Però hi ha una majoria en aquest Parlament, hi ha un partit, en aquest cas Convergència i Unió, que va ser el partit més votat de les eleccions i va…, el president de la Generalitat forma part d?aquestes files, amb un programa, i nosaltres hem decidit fer-li costat. Si no s?aconsegueix, si no s?aconsegueix el concert econòmic, no podem quedar-nos plegats de braços, no podem dir que vindrà una altra conjuntura, i no hi renunciem, i ja veurem, perquè com ha dit molt bé el portaveu d?Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa ho ha dit claríssim, com a molt dos anys, i mentrestant, què? El temps va en contra de la majoria de la gent de Catalunya i, en aquest sentit, senyor mas, si vostè es troba la indiferència i el «no» per part del Govern espanyol sap que hi ha un altre camí, hi ha el camí que des d?Esquerra Republicana li venim oferint, el camí de o unes eleccions constituents, o el camí d?una consulta per la Independència en aquest país, i senzillament, té majoria en aquest Parlament, té majoria sobiranista i catalanista en aquest Parlament per fer un pas endavant. Perquè s?ha de ser valent, i, li diré, és un moment molt complicat, evidentment, però si vostès tenen por de la tensió de tresoreria, sàpiguen que la fallida de l?Estat espanyol no és una cosa remota, i no la desitgem, nosaltres criem com a Esquerra Republicana que quant millor, millor, però és una possibilitat que es contempla en tots els especialistes i organismes europeus, la fallida de l?Estat espanyol, allò que temen, no poder pagar nòmines, no poder pagar pensions, pot passar. Aquesta és una realitat, per molt que es vulgui dir de la seguretat de l?Estat. I, per tant, senyor Mas, si el «no» de l?Estat és contundent, que ho serà, o la indiferència és la bandera que s?exhibeix vostè, el seu Govern i aquest Parlament i el partit que el secunda i Esquerra Republicana i qui s?hi vulgui afegir haurem de fer un pas endavant. I al PSC els voldria dir que encara hi són a temps ?hi són a temps?, m?ha sorprès quan avui s?ha citat un teòric del catalanisme com Vicens Vives, però miri que deia, per exemple, Pi i Maragall: «Desenganyis» ?deia Pi i Maragall?, «el Govern és una qüestió federal dels concerts econòmics.» Perquè aquesta és la sobirania, fins i tot aquells que defensen un model federal o confederal, no-independentista con és el cas d?Esquerra Republicana, saben que el respecte i la relació de tu a tu és l?única relació possible. Senyors del PSC encara hi són a temps a votar el punt 4, les lletres a, b i d, perquè estem parlant de gestionar tots els impostos de l?Agència Tributària única i pròpia, i de la quota a negociar amb l?Estat, és a dir, l?aportació catalana a l?Estat, i aquest és el cor de la qüestió, aquest és l?esquelet, aquests són els fonaments, i des d?Esquerra Republicana els demanem que encara hi són a temps, quan aquesta tarda votem, vostès tenen l?oportunitat encara de fer costat a la proposta més realista i en aquests moments més necessària per al nostre país. Si no ho fan, és ben legítim, és ben legítim que vostès optin per la bona relació, la relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, la relació amb el carrer Ferraz, com ha fet la senyora Sánchez- Camacho, ho ha fet amb la contundència que li és característica, però és legítim voler optar per una relació amb el PSOE o amb el PP, però crec que, en aquests moments, el que s?imposa és pensar en els interessos de la gent treballadora, les classes mitjanes d?aquest país.Perquè, d?altra banda, deixi?m que els digui que no és dolent que hi hagi grups avui que votin en contra. Miri, l?ambigüitat no juga a favor de la credibilitat d?aquesta institució. Ja hem fet massa equilibris i massa exercicis de funambulisme en el passat. Hi havia la temptació d?aigualir el text per incloure as tothom, no ha estat la postura d?Esquerra Republicana de Catalunya. D?aquí al punt 4 i d?aquí que alguns partits s?han despenjat del punt 4 del que avui votarem, on es demana la clau i la caixa. Hi ha fatiga, hi ha escepticisme al carrer, és evident, hi ha escepticisme perquè saben la dificultat del que avui estem dient aquí, de la dificultat d?aconseguir-ho perquè saben de la dificultat de la conjuntura econòmica, però sobretot també perquè han estat molts ciutadans d?aquest país, la majoria, per no dir tots, han estat testimonis d?un excés de tacticisme, i de textos que s?aprovaven i que cadascú l?endemà o al minut després en feia una lectura diametralment oposada, cadascú feia una lectura diametralment oposada al que s?aprovava. Per això Esquerra Republicana hem estat contundents, clars i durs en exigir dues coses, que quedi ben clar que és l?Agència Tributària Catalana qui recapta tots els impostos i després negocia amb Madrid, i la segona qüestió, que en el grup de seguiment i de suport al Govern en la negociació hi siguin els grups parlamentaris que donin ple suport, i la meva pregunta és: «Senyors del Grup Socialista, vostès es quedaran fora del grup de seguiment de negociació amb Madrid? Vostès?» Crec que és un error, i errors com aquests crecs que s?imputen al saldo negatiu del país. I acabo, senyor Mas, què més ha de passar, que més ens ha de passar en aquest país perquè vostè assumeixi plenament que l?únic camí és el de la sobirania total i completa, és el de la independència. Sabem perfectament que és difícil, sabem perfectament de les amenaces que representa, però malauradament, i li dic, no m?alegro del que pugui passar, en negatiu, però malauradament serà l?únic camí. Vostè, senyor Mas, té majoria en aquesta cambra més enllà de la seva legítima proposta de pacte fiscal, en la línia del concert. Si això no surt bé, ja li dic ara, si això no funciona, senyor Mas, vostès té majoria, vostè té el confort i un creixent suport social que l?estem veient no només demoscòpicament, l?hem pogut viure en el debat que avui estem fent, sobre el text que avui aprovarem sobre el concert econòmic, com sindicats, patronals, entitats veïnals, entitats de tot tipus han agombolat i han donat suport sistemàticament a aquesta proposta. Han evolucionat i han canviat, i han vingut a la posició del concert econòmic. Senyor Mas, vostès té una majoria, vostè té la possibilitat de canviar el rumb de la història, la història en la volen marcar des de Madrid, «qui paga mana», deia al principi quan citava Trias Fargas. Vostè té una oportunitat, sàpiga, senyor Mas, que tindrà Esquerra Republicana al seu costat si es tracta d?avançar cap a una Catalunya sobirana, lliure, independent i solidària, que pugui fer la inclusió social dels seus ciutadans, ens tindrà al costat, però també sàpiga que el camí és difícil, i sàpiga, senyor Mas, que d?aquí a la consecució amb èxit d?una proposta de concert econòmic hi ha dos anys de molt patiment de la nostra gent. Hi ha dos anys de molta dificultat, i no es pot allargar, aquest procés. Aquest procés de negociació no el podem allargar, necessitem respostes clares, i, senyor Mas, sap  perfectament que Esquerra Republicana de Catalunya hem defensat, com he dit moltes vegades avui mateix, la proposta del concert econòmic, però també sap que el nostre objectiu és no haver de demanar mai més ni pidolar mai més, és que Catalunya es valgui per si mateixa, perquè això és el tarannà català, espavilar-se, treballar, que aquest és un país que es mereix molt més, és un país de gent treballadora i de gent emprenedora, que té moltes possibilitats i molta potencialitat, i els hi podem donar, sempre i quan en aquesta cambra estiguem a l?alçada de les circumstàncies. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.