JORDI SURINYACH

La presentació de Carmen Chacón, com a candidata a la secretaria general del PSOE, no sembla que sigui cap bon presagi pels que encara defensen que hi ha un alternativa catalanista dins del PSC amb possibilitats d’ èxit. En un acte al poble andalús on va néixer el seu pare, la candidata, militant del PSC, ha defensat un partit unit (no ha dit únic però se l’ha entès), en que hi hagin diversos accents territorials.  El catalanisme del PSC, s’ha de transformar amb un simple accent. Una peculiaritat, a l’ estil d’allò que proclamen els seus camarades de la Federació catalana del PS Francès. L’invent patentat al Nord, on la catalanitat és un només un embolcall folklòric, ha  acabat per fer forat entre els socialistes del Sud del país. Si a la Catalunya Nord, els socialistes només defensen un tímid regionalisme en el marc de la unitària república francesa, al Sud volen anar allà mateix dins del Regne d’ Espanya. Els que manen a can PSC i la seva candidata a la Secretaria General del PSOE, han abandonat el federalisme i el perfil catalanista, esdevenint un trist accent que els convertirà en la federació catalana del socialisme espanyol, amb la pèrdua total i absoluta del poc que els quedava  de sobirania del propi projecte. No hi haurà reaccions. Els seguidors de’n Pallach, fa anys que van abandonar aquest vaixell i els d’en Raventós i en Maragall són pocs i gairebé no tenen veu. El vint-i-cinc per cent de vots a favor de Joan Ignasi Elena, en el darrer congrés foren tan sols un miratge. De forma correlativa al trencament del pacte constitucional, a dins del PSC s’ està produint el trencament del pacte fundacional, que ja fou contradictori des del seu inici, com confirmava un nom massa llarg, complicat i  estrany. Chacon defensa sense embuts, que el PSC sigui només  l’accent Català del PSOE, de la mateixa manera que pretén convertir la nació catalana en un tímid accent o una trista peculiaritat regional dins d’una Espanya irreversiblement unida. Aquest és el camí que pot portar al PSC a la seva ràpida extinció política com a força catalana. Després d’haver traït els seus principis i haver girat l’ esquena al federalisme catalanista que pregonaven els seus fundadors i el President Maragall. Tot i els seus defectes, fou aquest un partit d’ èxit durant més de tres decennis quan una majoria el considerava una eina transversal i útil pel progrés pel país, però ho ha deixat de ser-ho quan ha contribuït a la degradació i sucursalització de la política catalana. Qui millor ha expressat aquesta evolució, més fins i tot que el propi President Montilla, ha estat la Sra. Carmen Chacón. Per això no em sembla se’n pugui sortir de l’ atzucac per a molts esforços que faci el Sr. Navarro per a recuperar centralitat política a través d’un acostament a CIU, a l’ estil del que va practicar el socialisme basc quan era lehendakari Ardanza. Potser el futur del socialisme català, passa per a recuperar el model Pallach començant a treballar per bastir una nova força socialdemòcrata, clarament nacional, sobirana  i sobiranista, però això suposaria la ruptura amb el model actual, començant de nou i no hi ha gent disposada a fer-ho.