NO M’AGRADA GENS NI MICA!.
No m’agrada gens ni mica el pacte que CiU i el PP han enllestit per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, sobretot perquè reforça l’estatègia uniformitzadora del PP que aconsegueix aparèixer com l’aliat imprescindible del govern català, que sembla haver deixat per a una millor ocasió la “transició nacional” cap el “dret a decidir”. L’ acord ha tingut un preu polític excessivament barat pel PP, la seva abstenció, però suficient per a permetre l’aprovació dels comptes públics, tot plegat farcit amb una impúdica i pornogràfica exhibició conservadora com a partit central de la política catalana. Que el PP, té la clau de la caixa i que la supervivència de les finances de la Generalitat depenen del govern de l’estat es cosa sabuda. Pecissament per això, es podria arribar entendre un cert capteniment en la política de pactes del govern català. Ara bé, diguin el que diguin els dirigents de la federació nacionalista, hi havia altres possibilitats segurament no tan còmodes, de molta més complexitat i que no asseguraven del tot la millora de les finances, però més entenedores per a la majoria del país. Anunciat el vot favorable del Diputat Laporta, només amb l’ abstenció d’un altre grup parlamentari, PSC i/o ERC, hagués estat suficient. Es podrà dir que més enllà dels pressupostos, està en joc la supervivència financera de la Generalitat i es cert. Però si la situació és tan greu, no sembla que es pugui anar endavant amb la col·laboració d’aquells que tenen com a primer objectiu destruir la personalitat nacional de Catalunya i debilitar encara més les institucions del país per molt limitades que tinguin les competències. Només els partits d’obediència catalana, poden fer front amb coherència al conflicte amb l’estat, si treballen per un projecte comú, tot el realista i pragmàtic que es vulgui, que miri cap un futur sobirà. Les dificultats de l’actual crisi econòmica agreujada per l’espoli fiscal a que està sotmès el país no justifiquen de cap manera aquest pacte, que tampoc ens traurà de l’ atzucac financer i que ens farà anar enrera, quan el que cal es fer un pas endavant. Alguns comentaristes propers al govern català, per a justificar-ho han dit que la composició del Parlament d’aquí i d’allà, obligaven al President Mas al pacte amb el PP ja que era qui podia oferir alguna cosa a canvi. Altres, han afirmat que limitar-se a no fer res no era l’alternativa. S’obliden uns i altres les possibilitats d’ una tercera, la de començar a trobar punts d’acord i confiança primer amb l’ independentisme democràtic, per després sumar-hi el que pugui quedar del catalanisme federalista predicat des d’altres grups parlamentaris. L’ opció escollida – esperem que sigui transitòriament -, ha estat la de més difícil explicació i comprensió des d’una lògica estrictament catalana.