Publicat el 18 de juny de 2012
HAURÍEM DE MARXAR EL MÉS RÀPID POSSIBLE.
Segurament ha arribat el moment de dir prou a seguir pagant la festa a uns senyorets espanyols de casa bona que han portat al seu país i de rebot al nostre al més absolut dels desastres. Semblava que amb la incompetència del Zapatero i de la seva socialdemocràcia ja ho havíem vist tot, però ens faltava veure com s’ ho faria la tronada dreta espanyola per sortir-se’n. Hem confirmat en pocs mesos que són especialistes en l’ art de l’ engany, incomplint tot el que havien dit, embolicats sempre amb l’ estanquera i fent d’ “hooligans” de la “roja” . La dreta espanyola no ha canviat en aquests anys de democràcia constitucional i no sembla que tingui cap intenció de fer-ho. És el que ha estat sempre, amb algunes honroses excepcions, un “déjà vú” format per opositors a funcionaris incompetents, capitalisme especulatiu, fills d’una casta social amb cabells engominats que a part d’especular i lucrar-se a través dels contactes amb els aparells de l’estat, continuen ignorant l’economia productiva i que estant mancats de la valentia i l’ agoserament necessari per tirar endavant les mesures adients per sortir d’una situacíó tant crítica com l’ actual. Rajoy – mestre de les indefinicions -, gairebé sempre en silenci, agreuja la desconfiança dels mercats internacionals. El rescat – paraula maleïda entre els nacionalistes espanyols pel que suposa de pèrdua de sobirania – no serà en cap cas un préstec favorable. El PP agafat entre les seves misèries ha actuat tard i malament en la fallida del sistema financer espanyol i en concret en l’ afer de “Bankia”. Ara veurem como es paga el préstecs del rescat i els seus interessos, pel que s’endurirà encara més el crèdit a les empreses i la família, precisament tot el contrari del que havia dit Rajoy, del que ja ningú fa el més mínim cas. El govern, l’economia i la marca “Espanya” ha perdut la poca credibilitat que mantenia i de tot plegat n’han pres bona nota els mercats i els governs dels estats que manen a la Unió Europea i al món. Per tant, cal que des de Catalunya, fem saber que ja en tenim prou. Que volem marxar i que ja no volem continuar subordinats a un estat que ens espolia i agredeix. Per supervivència personal i col·lectiva la solució que ens queda es marxar el més ràpid possible, per molt difícil que ens ho posin.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de POLÍTICA per descatllar | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
l’estaca caurà!
Ara mateix si tinguéssim els lideratges polítics ben situats, o sigui al capdavant de la Generalitat tot seria més fàcil.
A menys de dos anys vista tenim una nova ocasió en les eleccions al Parlament Català. El 31 de desembre del 2012 els caps dels partits independentistes catalans haurien de segellar un pacte per posar-se mans a l’obra aparcant les diferències naturals i lògiques, però hem d’entendre que ens cal col·laborar.
Tenim tres mesos per arribar a l’11 de setembre i tres mesos més para arribar al 31 de desembre d’aquest 2012. Som-hi tots!
Cal marxar, cal trencar, cal esdevenir independents per poder ser interdependents i com deia la Nebreda ahir en un escrit dins d’Europa ara és hora de numerar de nou els diferents actors com els jugadors d’un nou equip de futbol.
Fins i tot l’opinió dels contra independentistes ens ha de servir com a eina per la ruptura i l’èxode polític necessaris.
Catalunya i el món ens necessita i ens esperen:
Sí! ha arribat el moment de dir prou.
Salvador Molins (BIC-CA, ANC, SCI)