Can Benet , el bar, ja no existeix
Vaig escriure un apunt quan va tancar portes Can Benet, el bar, el lloc, del nostre barri.
Ha estat trist que enguany, amb les tres copes, no hem pogut gaudir-ne tots junts amb el joc i les victòries del Barça, asseguts i apretats dins el bar. La mascletà (xicoteta tot s’ha de dir) tampoc ens ha desfermat l’entusiasme.
La Festa Major ja ha passat, però sense Can Benet. Es trobava a faltar i molt. Estava ja mig enderrocat i cobert per aquests plàstics de color verd.
L’enderroc ha anat prenent força al llarg dels últims díes. Des de la finestra de casa, he pogut veure com a cop de martell les pareds queien a troços, els sostres ensorràven el terra del bar i les vivendes, els colors de les pareds i les portes donàven llum a l’enderroc. Les finestres de casa ben tancades; la pols ha estat i és encara l’enemic !
Diumenge alguna persona va entrar clandestinament per endur-se’n tot el que podia de canonades, instal.lacions, aixetes. Jo patia una mica, perque havia de ser una mica funambulista per poder mantenir l’equilibri tot caminant, baixant i pujant per les pareds enderrocades i per les bigues de fusta.
Com serà el nou edifici ? Han de tornar l’espai del Bar, però ja no serà el mateix. Es construiràn habitatges, molt petits, perque el terreny no dona per gaire.
No poden fer més de tres plantes, per llei. No he vist el projecte. He parlat amb l’arquitecte i m’ha semblat una persona honesta i al que li agrada fer el treball ben fet.
La fotografia està feta aquesta setmana mentres l’enderroc avançava.
En el meu apunt de fa mesos podeu veure Can Benet, el de sempre. ACI
I en l’arxiu he inclòs un parell de fotografíes de la runa d’una casa amb història.
M’ha fet gràcia veure les fotos de les restes amb coloraines del que fou Can Benet, quins records… Mai més no tornarà a ser el que era.
Jo havia dinat a vegades allà que semblava una família.
Encara recordo la mare del noi, que te l’edat de la meva filla, empaitant-lo per la placeta perquè mengès.
Tu has estats un testimoni d’excepció…
Hem de ser optimistes Roser, Can Benet no era solament un local, era la gent, potser s’hauran diseminat, potser tornaran a reunir-se, potser naixerà un nou “Can Benet”, amb altre gent barrejada amb els que èreu abans. Vull ser optimista i pensar que reneixerà l’esperit del bar. Quan torni m’agradaria passar-hi un dia per retrobar aquell bacallà a la llauna que conservo a la meva memòria. Salut!